"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 21 de novembre de 2016

PINAZO en versos 2.0 (recital a València)

El poema de l'Estellés va cloure el recital (Foto: Dori Palencia)
El passat dimecres, 16 de novembre, va tenir lloc a les 19 hores, després de molts entrebancs, dubtes i ensurts, la segona audició del recital "PINAZO en versos", que havíem interpretat al Teatre "Capitolio" de Godella, a la vesprada del dia 29 de maig.

Cartell del recital (creació de Leti García)
En aquesta ocasió, també comptàrem amb la col·laboració del col·lectiu "Concilyarte", de la ciutat de València, i gràcies a ells, hem pogut fer aquest recital al cap i casal, que era la nostra intenció, després de veure el resultat al nostre poble. Gràcies  a ells, també vam enriquir el recital amb les seues aportacions poètiques: ("El guardavía" de Mila Villanueva, "La Alameda" d'Ana Noguera, i els dos poemes de l'Alba Fluixà: "Autoretrat" i "Pinazo"). També és seu el mèrit d'haver fet l'espectacle a la Fundació SGAE, que ens va facilitar el seu teatre i els seus mitjans per a que tot sortís la mar de bé.

Mila Villanueva i Francesc-Andreu García (Foto: Dori Palencia)

D'altra banda, malgrat que la base del recital era la mateixa que al primer, també cal destacar l'aportació inestimable de Leti García, que va afegir a les imatges de Nerea les seues pròpies, i que va aconseguir que tot estigués on calia (parlant de les imatges sobretot).

No cal ni esmentar, que l'aportació dels músics (Salvador Caballer Tarín i Josep Antoni Ferrando) va estar una de les branques fonamentals de que el recital fos tot un èxit (almenys qualitatiu), el mateix que va passar al recital de Godella. Ells van triar els temes pels nous poemes, com havien volgut les poetesses. 

Els músics i jo (Foto: Dori Palencia)

També vam poder gravar l'esdeveniment, gràcies a l'aportació de Dori, i ací podeu veure el resultat tots els que, per qualsevol raó, no vau poder estar al nostre costat.


La gravació del recital al YouTube

Ja per finalitzar, cal agrair (com no?) al nostre Taller d'Història Local, i molt especialment al Coordinador de Publicacions, Julio Montagut. Gràcies al seu esforç s'ha fet el llibret amb els poemes, les imatges i les composicions del recital. Ací el podeu veure:


Carles Cano (Foto: Dori Palencia)
 Carles Cano, Antonio M.Herrera i l'Alba Fluixà

Ara tan sols resta una altra embranzida per dur el recital a altres terres del territori (Castelló, Alacant, Barcelona, Palma, Madrid...). El següent pas seria dur-ho a Nova York, Londres, París, etc... això sí! amb traducció simultània. Però la veritat és que no són bons temps per a la Lírica... 

Imatge final del recital (Foto d'algun mòbil)

***


© Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 7 de novembre de 2016

II Trobada ARC de Literatura en català


Lliurament dels premis del VI Concurs Microrelats (Foto: Empar Sáez)
El passat cap de setmana, aprofitant que un dels meus relats havia resultat finalista de VI Concurs de Microrelats ARC a la ràdio, vaig viatjar cap a Barcelona. Abans m'havia posat en contacte amb els meus amics Empar i Ferran, que es van oferir a que m'allotgés  a casa seua, a la ciutat de Terrassa, on ja vaig estar fa dos anys pel mateix motiu.

Amb el Ferran i el president d'ARC -també és Ferran- (Foto: Empar Sáez)

Vaig eixir de València divendres 28 d'octubre, per la vesprada en autobús, i abans de les nou (amb una mica de retràs pel trànsit) vaig arribar a l'estació d'autobusos de la ciutat comtal, on m'esperava el Ferran. Ens dirigírem cap a Terrassa, a casa seua on sopàrem el que ens havia preparat l'Empar, i després de xerrar de les nostres coses se n'anàrem a dormir.

Poster de la Trobada amb els llibres presentats (Imatge: ARC)

A l'endemà teníem el dia complet, i després de l'esmorzar ens dirigírem cap a la ciutat, concretament a la Biblioteca de la Sagrada Família, on tenia lloc l'acte del lliurament. Abans es va celebrar la II Trobada ARC de Literatura en català, on es presentaren els llibres d'alguns dels associats. L'acte va estar presentat per Toni Arencón, i ací us deixe el cartell amb les obres presentades, de les que destaque el llibre de poemes "Quatre arbres" de l'Empar Sáez, i també el recull de relats "Polpa" del Jordi Masó Rahola, que sempre guanya el premi al millor relat del Concurs d'ARC. Per cert, que vaig saludar al Joan Pasqual, autor de la portada del poemari de l'Empar, que també ha tingut la deferència d'il·lustrar el meu proper llibre de poemes "NOVES LLUNES".

Empar Sáez (Foto: Ferran D'Armengol)
Després va tenir lloc el lliurament dels premis dels Microrelats, i la lectura dels mateixos. Als finalistes se'ns va lliurar un diploma i també un exemplar del llibre "Comuniquem-nos", on estan recollits tots els relats finalistes del concurs. Per cert, que enguany també va guanyar el Jordi Masó.

Guanyadors del Concurs de Microrelats (Foto: Ferran d'Armengol)
En finalitzar l'acte, després d'haver xerrat amb tots els coneguts (Ferran Planells, Montse, Aleix, Sergi, Toni, Joan, Jordi, Sílvia, etc...), anàrem a dinar a un restaurant del carrer València, que havia reservat l'Empar. L'àpat va estar senzill, però bo, amb uns plats ben elaborats amb arrels italianes.

A continuació, aprofitàrem la vesprada per visitar el recinte modernista de Sant Pau, antic hospital que és ben a prop de la Sagrada Família, i que està essent restaurat per a incloure'l a la ruta modernista barcelonina. L'edifici, obra de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, construït al llarg de les tres primeres dècades del passat segle, és tot un cant a l'esperit modernista, on tot es feia amb el propòsit de que durés, i a més  a més, sense escatimar materials ni valors estètics. 

Hospital de Sant Pau (Foto: Ferran d'Armengol)
Amb l'Empar a Sant Pau (Foto conceptual del Ferran)
Després ja se'n tornàrem cap a Terrassa, on sopàrem frugalment i vérem una pel·lícula abans d'anar-se'n a dormir (concretament, "Fargo" dels germans Cohen).

A l'endemà, després de l'esmorzar, el Ferran i jo férem una bona passejada per la ciutat de Terrassa, on em va anar explicant tots els llocs de més interès, posant sobretot l'èmfasi amb els edificis més antics, com ara la Cartoixa, i l'Església de Sant Pere. 

També cal destacar per la seua singularitat, la Masia Freixa d'éstil modernista, i també algunes antigues fàbriques convertides en espais públics.

Masia Freixa (Imatge de Google)
Després de gairebé dues hores de passeig, tornàrem a casa, on l'Empar ens havia preparat un esplèndid llobarro amb salsa, del que donàrem bon compte, acompanyats pel Roger (el seu fill), que havia d'anar-se'n a jugar al futbol.

I ja m'aproparen a l'Estació d'autobusos de Barcelona-Nord, on havia d'estar a les 16,30 de la vesprada. Els meus amics se'n tornaren per veure el partit del Roger.

Vaig aprofitar el viatge per llegir una bona novel·la, i abans de les nou ja estava a casa meua.

Moltes gràcies Empar, moltes gràcies Ferran!

Amb vosaltres he gaudit de l'hospitalitat i de l'afecte dels bons amics.

A reveure!!!

***

divendres, 14 d’octubre de 2016

Dylan is Dylan!

Cartell del premi (Imatge del Google)

      Avui s'ha fet públic el Premi Nobel de Literatura pel gran cantautor americà Bob Dylan, que ja havia estat nomenat als darrers anys. Ja sé que són molts els que discrepen d'aquesta decisió del jurat del premi, però jo no puc ocultar la meua satisfacció, doncs, si un cantautor de tot el món havia d'estar reconegut, havia d'ésser el Robert Zimmerman, el jueu convers, l'autor que més ha influït en la música popular dels darrers anys.

Bob Dylan en acció (Imatge del Google)

      M'hagués agradat que uns altres cantautors hagueren estat compartint el premi, i sobretot pense en el gran Leonard Cohen, de qui acabe de llegir les seues darreres declaracions, on diu que ja no té moltes forces per continuar la seua tasca, però sé que el gran Dylan tindrà un record per ell i per tots els altres que també s'ho mereixen.

      Pense que amb aquesta cançó ja mereixeria el Nobel:



     Artistes com ells, serà difícil que tornen a néixer.
     El meu reconeixement més sincer!!!



      I si el Dylan va a rebre el premi, espere que faci un discurs a l'alçada d'aquest:



***

dissabte, 10 de setembre de 2016

VII NIT ESTELLÉS a Burjassot

Targeta de l'acte
El passat dissabte, 3 de setembre es va celebrar a Burjassot la VII NIT ESTELLÉS, organitzat per l'Associació Cultural Bassot, amb la col·laboració de l'Agència de Promoció del Valencià del municipi que va veure néixer el gran poeta.

Jo sempre que puc, vaig al sopar i després a llegir algun poema. Enguany m'havia apuntat amb temps, i vaig arribar amb puntualitat anglesa. Des prés de fer l'abonament corresponent, vaig seure amb el meu paisà i veí Zarzo, a qui havia vist moments abans. També saludàrem a alguns coneguts del poble, i també a la gent de Bassot, amb qui me relacione des de fa molts anys.

El sopar consistia en conill i pollastre, tomaca fregida, amanida russa, i unes coques salades. Després, coca de llanda i cafè. L'assistència enguany ha estat una mica inferior a uns altres anys. Feia molta xafogor i no corria ni un pèl d'aire enmig del carrer.

Després del sopar ha tingut lloc, com és habitual, la lectura de poemes, i jo li he proposat a Cèsar Vercher (company del Taller d'Història) llegir entre els dos el poema d'Estellés dedicat a Pinazo que interpretàrem al Teatre Capitolio de Godella, els poetes participants al recital "Pinazo en versos". Així ho férem, llegint una estrofa cadascú.

Cèsar i jo recitant el poema (Foto: Ca Bassot)

L'alcaldessa de Godella, que també estava al sopar en companyia de Tatiana Prades, en escoltar-nos, es va animar i va recitar un fragment del poema "Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset", de qui s'ha commemorat enguany el 75è aniversari del seu afusellament a Paterna. Així, vam retre el nostre particular homenatge als dos il·lustres personatges del nostre poble, que enguany estan essent rememorats amb motiu dels aniversaris de la seua mort.

Després va venir l'actuació del grup VERDCEL, amb reminiscències del folk americà, i nosaltres se n'anàrem cap el poble.

Ojalà poguérem l'any vinent organitzar la Festa Estellés a Godella, com li vaig comentar a la regidora de Cultura i a l'alcaldessa.

Almenys, ho intentarem!!!

***

dissabte, 30 de juliol de 2016

Els partits espanyols no saben fer pactes de govern

Accepta... o no? (Imatge de Google)
En aquest nou article, he volgut fer un pronòstic del que pense que passarà a les properes dates, abans de que anem a unes terceres eleccions, que segons sembla ningú no vol però no posen la solució per a que això no esdevinga.

Pense que m'he llençat al buit, però tampoc no tinc res a perdre. Com dic a l'article:

"No sóc cap expert en política, tan sols un prejubilat de la Ford sense telèfon mòbil, que moltes vegades desitjaria tirar la televisió pel balcó (mirant primer que no passe cap vianant pel voravia), lector empedreït, blocaire  amb certes aficions literàries, i que procura llegir tots els dies els diaris."

Ací teniu les meues reflexions. Espere no ferir cap sensibilitat:


Els partits espanyols no saben fer pactes de govern

Aquesta asseveració del títol és una realitat. Acostumats al bipartidisme i, a més a més, sempre parlant dels tripartits d’una manera pejorativa, i fins i tot, despectiva, ara resulta que els toca a ells, i la veritat és que no saben per on sortir-se’n...

Uns per prepotència, uns altres per por, i la majoria per rancúnia, però el cas és que Rajoy, que ha estat el candidat més votat, sembla “la lletja del ball”. Ningú no el vol treure a ballar, i fins i tot volen encolomar-lo al contrincant, sinó, què es pot pensar després de les declaracions d’Albert Rivera qui, després de perdre un grapat de vots a la “segona volta”, es veu amb l’autoritat moral de recomanar-li al Borbó que li diga a Pedro Sánchez que s’abstinga a la segona ronda de les votacions de la investidura, quan ni tan sols el seu partit (que és més dretà que el mateix PP) no ho té clar. Almenys, això és el que diu...


El gran pacte que molts desitgen (Imatge del Google)

I ara la gran pregunta:

Què passarà?

Al llarg d’aquesta setmana, el rei rebrà els representants dels partits (ERC i Bildu han declinat ser rebuts pel monarca). El proper divendres, 29 de juliol, Ana Pastor, la flamant presidenta del Congrés dels Diputats, anunciarà si convoca el debat d’investidura, i a partir d’ací es posa el rellotge en marxa per tal d’aconseguir el recolzament majoritari dels diputats (en la primera votació per majoria absoluta, i en la segona per majoria simple). Si no és així, hi haurà dos mesos de descompte, i es convocaran eleccions pel proper 27 de novembre. Si pel contrari, el candidat proposat sí que és investit com a president del govern, el  Consell de Ministres del 23 de setembre podria aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, que és fonamental per a quadrar caixa amb Brussel·les.


L'antic bipartidisme que sembla haver-se acabat (Imatge del Google)

Pense que ningú no diu el que pensa, com en una partida de pòquer, i que al final, quan vegen que estan abocats a unes terceres eleccions es trauran la carasseta. Fins i tot, sembla que Rajoy ha pactat alguna cosa amb els nacionalistes, que fins fa pocs dies eren el Dimoni. Ara tots els partits estan mesurant quina estratègia els va millor per a perdre el mínim nombre de vots, en cas d’anar a uns altres comicis. Pense que a ningú no li convé la repetició (almenys als partits que poden pactar amb el PP). 

Potser els socialistes són els que pitjor ho tenen. Van poder formar un govern d’esquerra i ara el mateix han de deixar governar a Rajoy en minoria, fins i tot abstenint-se si cal en la segona votació de la investidura. Temps al temps...


La vella i la nova dreta (Imatge del Google)

Açò és el que jo pense que passarà, i si m’equivoque tampoc no passa res. No sóc cap expert en política, tan sols un prejubilat de la Ford sense telèfon mòbil, que moltes vegades desitjaria tirar la televisió pel balcó (mirant primer que no passe cap vianant pel voravia), lector empedreït, blocaire  amb certes aficions literàries, i que procura llegir tots els dies els diaris.

***
27/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

La "lletja del ball" (Imatge del Google)
Ací podeu llegir l'article al Diari digital "LA VEU":



***

diumenge, 17 de juliol de 2016

Exposició de l'Any Pinazo al MuVIM


Antoni Portilla i Francesc Andreu García (Foto meua)

     “Exposició de l’Any Pinazo al MuVIM”

“De l’ocàs dels grans mestres a la joventut artística. València 1912-1927”

     El passat dijous, 14 de juliol, a les 20 hores vaig assistir-hi  a la inauguració de l’exposició que obri l’Any Pinazo a la ciutat de València. Amb el títol “De l’ocàs dels grans mestres a la joventut artística. València 1912-1927”, el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), que depén de la Diputació de València, va presentar una mostra molt interessant dels grans mestres valencians, contemporanis de Pinazo, així com de la nova generació d’artistes que agafaren el protagonisme amb les noves tendències artístiques que venien des de les ciutats d’Europa (sobretot de París).

      L'acte va contar amb la presència de les autoritats, organitzadors, molta gent del món de les arts, i una gran assistència de persones del nostre poble de Godella, amb l'alcaldessa Eva Sanchis al capdavant.

Maqueta de València segons el plànol de Tosca de 1704 (Foto meua)
  
      El haver triat l’any 1912 es deu a que fou l’any en que Pinazo va rebre la Medalla d’Honor de l’Exposició Nacional a Madrid, en reconeixement a la seua trajectòria artística.
 
La sala amb els dibuixos de Pinazo (Foto meua)
      A més dels magnífics dibuixos del pintor de Godella (tan sols amb això ja pagaria la pena visitar l’exposició), podem admirar magnífics quadres de Muñoz Degrain, Cecili Pla, Francesc Domingo, Joaquim Agrasot, Josep i Marià Benlliure, Joaquim Sorolla... i per suposat algunes teles de Pinazo, que la Casa Museu ha facilitat per a l’ocasió (el mateix que la col·lecció de dibuixos).
Antoni Portilla, secretari del THLG i jo (Foto meua)
           Personalment, em va impressionar “Amor de madre”, de Muñoz Degrain, de un realisme que fa posar la pell de gallina, així com un quadre de Josep Mongrell (“Mariposa de luz”), amb reminiscències sorollesques, i també són impressionants les escultures de José Capuz  i de José Pinazo Martínez, de qui destacaria per la seua modernitat la versió que fa de la Dama d’Elx.

"Amor de madre" de Muñoz Degrain
          
                                                                                                      
Escultura de José Pinazo (Foto meua)


Primeres mostres del Modernisme a la Pintura (Foto meua)


                                                                                                                
 
"Tertúlia" -o "Cosint"- de Pinazo (Foto "pakiu")
   
      Hi ha també una bona selecció de quadres dels artistes que agafaren el protagonisme a partir d’aleshores, com havia indicat abans, dels que també són un exemple els dos escultors que acabem d’esmentar. Navarro, Benedito, Fillol, Ribes, Mora, etc., que després de l'època del regionalisme (Ignasi Pinazo Martínez n’és un bon exemple), van descobrir el Modernisme, que té una fita importantíssima al concurs per a l’Ateneu de València de l’any 1927, on els arquitectes Gaspar Blein i Lluís Albert, presentaren propostes clarament d’avantguarda, i també va ser en aquest any de 1927, que és fins on arriba l’exposició, quan Josep Renau va fer les primeres provatures juvenils amb l’art déco, registrant-se alhora una nova florada de nous valors, com ara, Boix, Sabina, Lahuerta, etc., segons explica al llibret que ens van lliurar, el comissari de l'exposició, Francisco Javier Pérez Rojas, titular de la càtedra Ignasi Pinazo de la Universitat de València. 
 
Una de les obres mestres de la mostra (Foto meua)
      En resum, una exposició que cal visitar i que ha deixat el llistó ben altper ales properes, que tindran lloc als diferents museus del cap i casal dins de l’Any Pinazo. Aquesta sembla que es podrà visitar fins a finals de setembre.
 
Entrada al MuVIM (Foto meua)
      A continuació hi va haver un vi d’honor, i el secretari del Taller d’història, Antoni Portilla, el meu amic Francesc Andreu García “pakiu”, i jo se’n tornàrem cap el poble.

  
***
16/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla
  
Programació de l'any Pinazo 
***

dimarts, 12 de juliol de 2016

La Música en el temps de Pinazo (concert)


Vicent Alonso, Voro García, Vanessa García i Joan Enric Lluna (Foto Ajuntament)
     “La Música en el temps de Pinazo”

Concert al Teatre "Capitolio"

     El passat dimecres, 6 de juliol, a les 20 hores, va tenir lloc al Teatre "Capitolio" de Godella, el concert "La Música en el temps d'Ignacio Pinazo", dins del Festival de Música de Cambra del nostre poble. Abans havia tingut lloc al saló d'actes de "Villa Teresita", una xerrada-col·loqui sobre el mateix tema, del que ja vaig fer una crònica en l'anterior entrada d'aquest blog:


      El concert va mamprendre, (després dels parlaments de l'alcaldessa de Godella, Eva Sanchis, del director de la Casa Museu Pinazo, el nostre company del Taller d'Història, José Ignacio Casar Pinazo, i del director del Festival, Joan Enric Lluna) amb la interpretació de "L'idili de Sigfried", de Richard Wagner. A continuació els músics de l'Ensemble del Festival, sota la direcció de Joan Enric Lluna, van interpretar l'obra "Des de l'ombra a la llum", del compositor de Sueca, Voro García. Un homenatge al pintor Ignacio Pinazo Camarlench, amb textos de Vicent Alonso, on va participar la soprano Vanessa García.

Interpretació de l'obra de Voro García en homenatge a Pinazo (Foto Ajuntament)
      Va estar una mena de cantata moderna, amb reminiscències orientals i molta percussió. Els textos restaven una mica incomprensibles al ser cantats per la soprano, llevant d'alguns fragments en recitatiu. Ací teniu la lletra del poema que Vicent Alonso va fer sobre el quadre de Pinazo, "L'eixida de missa a Godella" de l'any 1890, que es conserva a l'IVAM, que és la base principal de la composició musical:

            3

Ja sé que la bellesa és la llum que la mira,
com escriuries un matí d’estiu
en cerca de la perfecció més perfecta.
Aquests colors, tanmateix, són de tots,
com si les taques foren punts morts del temps, portes
que ens traslladen al passat i al futur
de la memòria.
                         Des de l’ombra a la llum,
no és fàcil el camí que els dies repeteixen.
I has sabut mostrar-lo quiet, com un exemple
del que compartim:
                                No hi ha pietat
ni silenci més que en el fons obscur,
on encara ressonen dictats i lletanies.

Saps? Ho tinc tot davant dels ulls. No em cal
esmenar ni una sola pinzellada.
                                                    Sóc
jo mateix, a qui la màgia d’una espàtula
ha fet nàixer abans de l’inici dels dies.
                                
***

      Després d'un breu descans, els instrumentistes de l'Ensemble del Festival, dirigits per Lluna van interpretar "Prelude á l'aprés-midi d'un faune" de Claude Debussy, per acabar el programa amb la magistral interpretació de "El Amor Brujo" de Manuel de Falla, en la versió de 1915.

      Va estar un gran homenatge al pintor en l'any del seu Centenari, amb l'estrena de la composició, que havia tingut lloc el dia d'abans a sala de "La Beneficiència" de la ciutat de València, i també amb la música contemporània al gran artista. Per una part música que s’escoltava i que despertava grans passions en el públic, com ara Wagner, i també música que comparteix valors estètics i filosòfics amb la pintura de Pinazo i els seus contemporanis, com la de Debussy i la de Falla.

Foto: Ajuntament de Godella

      Van intervindre al concert molts del residents de Festival, procedents de diverses orquestres de l'Estat espanyol, i també de la resta del continent europeu, sota la magistral direcció de "l'alma mater" del Festival, el nostre paisà Joan Enric Lluna.
  
***
11/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Foto: Ajuntament de Godella

***

divendres, 8 de juliol de 2016

La Música en el temps de Pinazo


Decoració del cafè "El León de Oro" de la ciutat de València (I. Pinazo)

“La Música en el temps de Pinazo”

Xerrada (Taula rodona a "Villa Teresita")

      La presentació va estar a càrrec de Pep Ruvira, que després de les paraules preliminars va passar la paraula a José Ignacio Casar Pinazo, que ens va posar en antecedents sobre el que ell havia investigat sobre les relacions del seu besavi amb la Música. En concret, ens va dir que no hi havien referències sobre autors, obres, etc., però que un home com ell, immers al món artístic, no podia restar al costat de totes les novetats musicals de l’època. També ens va parlar d’alguna anècdota familiar envers el món de la Música, per a passar a continuació a relatar la cronologia de la gestació de l’obra que s’estrenava, sobre els versos de Vicent Alonso i els quadres de Pinazo, que havien inspirat la composició de Voro García, “Des de l’ombra a la llum”.  

      Vicent Alonso ens va parlar de la seua implicació des de sempre amb Pinazo, i de la tria que havia fet dels quadres a la Casa Museu. Després va parlar el compositor de Sueca, Voro García, que ens va explicar la seua visió, a cavall entre les paraules de Vicent i els quadres de Pinazo. Ens va parlar de l’ombra i de la llum, i de com dins de l’obscuritat dels traços del quadres, gairebé sempre destaca alguna cosa que vol assenyalar-nos el pintor, que és el mateix que ell havia intentat fer a la seua composició.

      Després es va obrir un petit col·loqui, on van intervindre Joan Enric Lluna, Vicent Castillo i d’altres persones que no conec. El tema més recurrent va ser la relació entre les tres arts (Pintura, Poesia i Música), i els aspectes positius i negatius de cadascuna d’elles, que els membres de la taula van intentar contestar i debatre en la mesura de lo possible.
 
      Acte seguit, Josep Vicent Ferriol, ens va mostrar el procés invers, és a dir, la creació plàstica inspirada en la Música. Ens va mostrar a la pantalla la seua experiència sobre una composició de Bach, que mentre s’estava interpretant, ell anava traslladant al llenç les seues sensacions. Després ens va comentar que la persona que havia adquirit el quadre, escoltava la composició de Bach cada vegada que el contemplava.

      Joan Enric va abandonar el col·loqui per anar a preparar-se pel concert, mentre que Vicent Alonso ens va parlar de la seua visió personal d’aquell moment especial, quan la Poesia havia agafat un nou camí al costat (encara més) de la Música. Ell, amb la seua sapiència d’erudit, ho data amb la composició “Quatre quartets” de T.S. Eliot, que presenta una estructura semblant a les composicions musicals. És com Kandinski a la Pintura, el començament d’una nova visió de la Lírica. La Música també va tindre el seu Schönberg. 

      Com a conclusió, podem dir que cal deixar-se dur per les emocions que ens provoquen, la contemplació d’un quadre, escoltar un poema o capbussar-se dins de la Música. A cadascú, potser, li provoque sensacions distintes, però de ben segur que estem parlant d’un llenguatge que és el mateix que el dels deus, si creguem en la seu existència. Si no, caldria inventar-los, com van fer els nostres ancestres.

***
07/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla
   
Pròximament:

Crònica del concert

Programació del Festival 


***

dimecres, 6 de juliol de 2016

26-J (El "Marianexit" frustrat) -article a "LA VEU"-


Imatge de Google
En aquest nou article expose la meua opinió sobre el resultat de les passades Eleccions Generals. Un resultat que va sorprendre fins i tot a les empreses de demoscòpia, i que va capgirar totes les enquestes. Jo m'esperava un resultat sense massa canvis respecte al del 20-D, però l'augment de vots i d'escons del PP em va caure  com una poalada d'aigua freda. Potser per això, he tardat una setmana en posar per escrit les meues opinions que, malgrat això, encara no tinc massa clar què és el que ha passat.

26-J (El “Marianexit” frustrat)

He deixat passar una setmana per a intentar pair els resultats electorals de la segona volta de les Eleccions Generals, que es van celebrar el passat diumenge, 26 de juny. A hores d’ara, encara no puc entendre com, un partit podrit, farcit de casos de corrupció i, a més a més, amb una política antisocial (retallades, reforma laboral, “Ley Mordaza”, privatització continua de la Sanitat i de l’Ensenyament, etc.) haja millorat sensiblement els resultats aconseguits al desembre, tant en nombre de vots com en escons, tornant a ser el partit més votat de l’Estat espanyol.

En aquesta setmana s’han estat barallant moltes hipòtesis, sent la pregunta més difícil de respondre, on han anat a parar el milió de vots que ha perdut la coalició UNITS-PODEM més les seues confluències dels diversos territoris de l’estat, respecte als resultats de la primera volta (20-D). La aritmètica en aquest cas es resisteix, doncs, sembla prou clar que els vots que ha perdut “Ciudadanos”, els ha guanyat el PP, i que potser ha estat un càstig dels seus votants per haver pactat amb els socialistes. També potser que molts dels vots que ha perdut el PSOE els haja acaparat també Rajoy, per allò de la por a caure de nou en el pou del rescat, que tant alimenten els mitjans de comunicació “oficials”. El que ja no sembla tan fàcil d’explicar és on estan aquells vots de l’esquerra (estem parlant d’un milió de vots, que no és fum de boja...). Potser molts han anat a parar a l’abstenció, per la seua disconformitat amb la coalició amb Esquerra Unida, o també per les darreres manifestacions (sobretot del seu líder) que han pogut descoratjar els seus votants. Estic parlant de temes com socialdemocràcia, el Referèndum català, les dispeses socials, etc.. Potser els votants no han comprès que els seus dirigents vagen canviant d’opinió en aquests temes segons bufe el vent. 

Imatge de Google
  
De totes les maneres, continua essent un misteri la desaparició del milió de vots, i fins i tot, es va parlar els primers dies de frau electoral, sobretot amb els vots per correu, quelcom que, després de conèixer l’ètica del ministre de l’Interior fa pensar que tot és possible, encara que el mateix Iglesias ha desmentit aquesta hipòtesi. Caldria investigar què ha passat amb el vot per correu (una asignatura pendent del sistema electoral espanyol), i també de les altres possibles irregularitats que han estat denunciades.

També volia comentar com els nous polítics continuen amb els mateixos tics que els seus predecessors. Dic açò, per les declaracions que van fer després de saber el resultat de les eleccions. Llevant del PP, que tenien motius per estar contents, tan sols vaig veure parlar de fracàs, encara que no amb aquest terme (almenys manifestaren que no era el que esperaven) a la coalició d’esquerres. Pedro Sánchez estava content perquè continuava sent el segon de la classe, malgrat haver aconseguit el pitjor resultat de la història del seu partit, mentre que Albert Rivera manifestava estar content perquè l’electorat espanyol havia triat el centre majoritàriament. No sé de quin centre parlava, però tot fa pensar que en aquell centre guanyador estarien tots els partits a excepció de PODEM i els seus socis. Ni tan sols una menció a que havien perdut un grapat de vots i d’escons, i de que la seua posició a l’hora de pactar amb els altres havia perdut força en relació a les passades eleccions de desembre. 

Imatge de "LA VEU"

La coalició UNITS-PODEM ha fet els darrers dies un anàlisi de les possibles causes del seu fracàs. Un fracàs relatiu, com hem esmentat abans, doncs, tenen els mateixos escons que tenien a la 1ª volta (20-D). Han descartat que la causa haja estat la seua confluència amb Esquerra Unida, i també han minimitzat l’efecte “Brexit”. Al final han arribat a la conclusió de que tota la culpa ha estat la por a que governen, i també a la relació d’alguns dels seus dirigents amb Veneçuela, una qüestió que també va aflorar a la campanya electoral, agitada des dels mitjans de comunicació dels que parlava abans. Per cert, que la Fiscalia de l’Estat ha desestimat la querella que els havien posat per finançament il·legal del partit en Veneçuela i Iran, una querella que de tant en tant tornen a treure, i que està basada en notícies de mitjans de dubtosa objectivitat i no en proves sòlides, segons paraules textuals de la mateixa Fiscalia.

En resum, no sé si aquesta serà l’explicació, encara que sembla prou lògica, però el cas és que encara no puc imaginar-me quatre anys més amb Rajoy de president, i els possibles successors dins del seu partit, la veritat és que fan nosa.

No ha estat possible el “Marianexit”, ni per suposat, tampoc el “Pepexit”. Ho deixarem per a la propera ocasió, com solen fer els ganduls.

***
03/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla
 
Imatge de Google
 Article a "LA VEU":