"Micro obert" a la Plaça del Llibre de València

Llegint els meus poemes (Foto: Isabel Català)

Avui dissabte, dia 3 de novembre, a les 12,45 hores, l'AELC havia organitzat una lectura pels socis a "micro obert", dins dels actes de la Plaça del Llibre. Jo em vaig apuntar, i fins a la Plaça de l'Ajuntament de València ens hem dirigit Isabel i jo (en "metro" per suposat), per gaudir de l'acte i llegir els meus darrers poemes.

Vicent Penya era l'encarregat de l'organització de les lectures, i jo he estat el darrer, doncs, ha hagut un malentès, i sembla que m'havien confós amb la Mª Carme Arnau. En primer lloc he llegit el poema "A frec de terra", que va sorgir per les lletres que li vaig fer a les buleries de Josep Aparicio "Apa", que ell va desestimar, i que ha estat publicat al llibre "Ponts d'aigua", amb pintures de Joan Pasqual, que va estar editat per "Pagès editors" a principis d'enguany. A continuació he llegit "Trencar bardisses", un poema que formarà part del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries", que serà presentat el proper 24 de novembre a la "Biblioteca Vapor Vell" de Barcelona. El poema està inspirat en una il·lustració del meu amic Ramon Navarro Bonet, i també tracta com l'anterior del tema dels refugiats. Els beneficis seran la nostra aportació a la Marató de TV3 del 2018, que està dedicada a la lluita contra el càncer. Quan he acabat de recitar-lo, m'ha sortit de l'ànima: "Bé, moltes gràcies! Això és el que hi ha..." A algunes persones li ha arribat el comentari... De fet, m'ho han fet arribar. 

Foto de família (Isabel Català)

En acabar l'acte, i després de la "foto de família", hem anat a dinar a Lizarrán, que és una franquícia de pinxos i plats bascos, però abans encara hem pogut gaudir una mica de la presentació del llibre "El barri de la plata" de Julià Guillamon, que per cert he comprat i he mamprès a llegir. Puc assegurar-vos que és molt bo. 

Presentació del llibre de Julià Guillamon (Foto meua)

Isabel se n'ha anat de compres, amb la meua filla Núria, que també s'ha apuntat al dinar, i a mi encara m'ha donat temps per donar un volt per la ciutat i fer-me un cafè al "Lisboa", mentre per la tele estaven fent un partit de futbol, que no tenia cap interès (almenys per mi).

La Llotja (Foto meua)

El Mercat Central (Foto meua)

I això ha estat tot el que ha donat de sí aquest dissabte.

***

03/XI/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla

PINAZO en versos 2.0 (recital a València)

El poema de l'Estellés va cloure el recital (Foto: Dori Palencia)

El passat dimecres, 16 de novembre, va tenir lloc a les 19 hores, després de molts entrebancs, dubtes i ensurts, la segona audició del recital "PINAZO en versos", que havíem interpretat al Teatre "Capitolio" de Godella, a la vesprada del dia 29 de maig.

Cartell del recital (creació de Leti García)

En aquesta ocasió, també comptàrem amb la col·laboració del col·lectiu "Concilyarte", de la ciutat de València, i gràcies a ells, hem pogut fer aquest recital al cap i casal, que era la nostra intenció, després de veure el resultat al nostre poble. Gràcies  a ells, també vam enriquir el recital amb les seues aportacions poètiques: ("El guardavía" de Mila Villanueva, "La Alameda" d'Ana Noguera, i els dos poemes de l'Alba Fluixà: "Autoretrat" i "Pinazo"). També és seu el mèrit d'haver fet l'espectacle a la Fundació SGAE, que ens va facilitar el seu teatre i els seus mitjans per a que tot sortís la mar de bé.

Mila Villanueva i Francesc-Andreu García (Foto: Dori Palencia)

D'altra banda, malgrat que la base del recital era la mateixa que al primer, també cal destacar l'aportació inestimable de Leti García, que va afegir a les imatges de Nerea les seues pròpies, i que va aconseguir que tot estigués on calia (parlant de les imatges sobretot).

No cal ni esmentar, que l'aportació dels músics (Salvador Caballer Tarín i Josep Antoni Ferrando) va estar una de les branques fonamentals de que el recital fos tot un èxit (almenys qualitatiu), el mateix que va passar al recital de Godella. Ells van triar els temes pels nous poemes, com havien volgut les poetesses. 

Els músics i jo (Foto: Dori Palencia)

També vam poder gravar l'esdeveniment, gràcies a l'aportació de Dori, i ací podeu veure el resultat tots els que, per qualsevol raó, no vau poder estar al nostre costat.

La gravació del recital al YouTube

Ja per finalitzar, cal agrair (com no?) al nostre Taller d'Història Local, i molt especialment al Coordinador de Publicacions, Julio Montagut. Gràcies al seu esforç s'ha fet el llibret amb els poemes, les imatges i les composicions del recital. Ací el podeu veure:

LLIBRET DEL "PINAZO en versos 2.0"

Carles Cano (Foto: Dori Palencia)

 Carles Cano, Antonio M.Herrera i l'Alba Fluixà

Ara tan sols resta una altra embranzida per dur el recital a altres terres del territori (Castelló, Alacant, Barcelona, Palma, Madrid...). El següent pas seria dur-ho a Nova York, Londres, París, etc... això sí! amb traducció simultània. Però la veritat és que no són bons temps per a la Lírica... 

Imatge final del recital (Foto d'algun mòbil)

***

© Francesc Arnau i Chinchilla

Presentació de la novel·la "La luna en agosto" d'Avelina Chinchilla

Imatge que m'ha fet arribar l'autora

      El passat divendres, 27 de maig, va tenir lloc a la Llibreria Primado de València, la presentació de la primera novel·la de la meua cosina Lina Chinchilla, que duu per títol "La luna en agosto". Ella viu a Alacant, encara que va néixer a València, i per això volia fer la presentació en valencià, i aleshores va pensar en que jo fos el presentador de l'acte.

Cartell de la presentació

      La veritat és que de seguida li vaig dir que sí, fins i tot abans de llegir el llibre. És la primera presentació que faig, i no em considere cap expert en Literatura. He fet, i continue fent els meus poemes, així com els contes, els micro-relats i els articles d'opinió, però el món de la novel·la és una altra cosa, i ja m'agradaria ser tan valent com ha estat Lina, i endinsar-me en aquest món de la narrativa amb majúscules, que tant admire, i de la que sóc un lector compulsiu.

      Li vaig comunicar a la meua cosina que jo faria una introducció sobre l'autora, i ella després comentaria la seua novel·la. Li va semblar bé, i així ho férem.

      A l'hora en punt, 19,30 de la vesprada, ens reunírem tots dos en un bar (regentat per xinesos), i vam estar una estona parlant del llibre, de la meua presentació, i de la seua intervenció "a posteriori", parlant-nos de les claus de la seua obra.

El pública abans de l'acte (Foto meua)

La "tia" Avelina i la seua germana (Foto meua)

      L'assistència va estar d'allò que diríem normal en aquests esdeveniments (coneguts, familiars, i potser algun despistat), i jo vaig mamprendre a parlar de la meua cosina, i de la nostra relació familiar, Fins i tot, la "tia" Avelina (mare de l'autora) em va dir que si pensava fer-los plorar, però jo tenia clar el meu discurs i així ho vaig dur endavant.

      En primer lloc vaig parlar dels absents (en especial del "tio" Paco i de ma mare), i vaig posar l'exemple dels poemes que els hi dedicàrem tots dos (Lina i jo) al seu moment:

Los guerreros mueren de pie de Lina Chinchilla

 ***

El meu poema "Urc de fill" (traducció al castellà de Lina Chinchilla)

***

      Aleshores, en fer la comparació dels dos poemes, vaig adonar-me'n de que els dos havíem retratat als germans Chinchilla (Paco i Ángeles) de la mateixa manera. Tots dos havien demostrat una valentia exemplar davant de l'adversitat, de la malaltia i fins i tot de la mort.

Als preparatius de la presentació (Foto meua)

    Després vaig estar parlant de les xarxes, d'Internet, i també del misteri de la nostra predisposició (potser genètica) envers del món de la Cultura i de les arts en general (som uns quants els cosins que hem conreat gèneres diversos). Ja per finalitzar, i abans de cedir-li la paraula a Lina (sobretot per a que no li passés com a Paco Umbral...), vaig fer algunes reflexions sobre la prosa en els poetes, i també sobre la novel·la que presentàvem, que per cert, no és el tipus de Literatura que més m'agrada, però que fa passar una bona estona, i està escrita amb molt de sentit i gust literari. El lector (sobretot el novell) es sent atrapat pel relat, i quan comença ja no ho pot deixar. Aquesta implicació del lector és força important, si tenim en compte que el llibre és (en la meua opinió almenys) l'artefacte més interactiu del món. El lector li posa cara als personatges, a les situacions i als llocs, i pense que aquesta primera novel·la d'Avelina Chinchilla, que no deixa d'ésser una primera provatura, facilita aquesta implicació de la que us parlava abans.

      Espere que després de "La luna en agosto" vindran moltes més novel·les que ens facen gaudir als lectors.

En plena presentació (Foto meua: "Lina i jo")

      Després vaig deixar la paraula a l'autora, que ens va explicar les claus del seu llibre, però pense que això cal que cada lector ho descobresca per ell mateix.

    Després d'acomiadar-me de tots, vaig aprofitar per deixar uns cartells del recital que anàvem a fer al Teatre "Capitolio" de Godella el diumenge següent. La meua cosina es va disculpar, doncs, havien de tornar cap a Alacant. 

      El dilluns calia anar-hi de nou al tall!

***

© Francesc Arnau i Chinchilla

Portada del llibret de mà del recital "PINAZO en versos"

***

Al blog de Lina:

http://lalunaenagosto.blogspot.com.es/2016/06/presentacion-de-la-luna-en-agosto-en.html

La meua participació al FLIB

Logo oficial del FLIB

S'acaba de celebrar a València el Festival de Literatura Internacional Breu, una trobada d'escriptors molt interessant, que esperem es repetesca als propers anys.

Jo vaig participar amb un relat breu que ha estat publicat al Diari digital "LA VEU", on darrerament col·labore amb assiduïtat.

Ací el teniu:

                Un autor mediàtic

L’escriptor Jaume Casadevall i Rovira, era tot un erudit de la llengua. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i també amb els doctorats en Filosofia i Lletres, i Història de l’Art en un parell d’Universitats europees, per arrodonir el seu currículum,  havia fet un “master” en una important Universitat dels Estats Units.

Des de que va acabar la seua formació acadèmica, tenia ben clar que volia dedicar-se a la Literatura, sobretot a escriure obres de ficció, després de les seues provatures en Poesia. Tanmateix, va fer oposicions per dedicar-se a l’ensenyament, doncs, també tenia ben clar que, per guanyar-se la vida, caldria tenir un sou segur, i aleshores, ser professor de Literatura, a més d’omplir-li com a guru de la gent jove, li donaria certa estabilitat econòmica.

Des del principi va mamprendre a escriure relats, i també alguns poemes, doncs, aquesta era la seua veritable vocació. Fins i tot es va atrevir amb alguna obra de teatre. Els va anar enviant amb tota la paciència del món, a les editorials, a les revistes, als diaris, i a tota mena de mitjans, sense cap resultat positiu. Tan sols va aconseguir publicar un relat al llibret de les festes del seu poble, i alguns poemes en revistes d’àmbit local, d’escassa tirada. Els premis literaris que convocaven els Ajuntaments tampoc li van resultar propicis.

Un dia, al bar on anava tots els dies a llegir el diari, un company de solitud li va dir que el millor per a donar a conèixer la seua obra eren les xarxes socials. El Jaume es va comprar un “smartphone” d’última generació, i va obrir comptes en totes les xarxes que coneixia, (Facebook, Twitter, YouTube, Instagram...), per veure de donar-li sortida als seus calaixos farcits de manuscrits.

Ja fa més de dos anys d’això, i s’ha convertit en un escriptor mediàtic, té més de deu mil seguidors als seus comptes, i és un autor reconegut pertot arreu. Tanmateix, des d’aleshores no ha escrit cap obra nova.

Tan sols té temps pel WhatsApp! 

***

http://www.ivoox.com/arc-microrelats-gener-2016-un-autor-audios-mp3_rf_10379134_1.html

Godella (L’Horta), 7 de gener de 2016

Francesc Arnau i Chinchilla

Imatge de Google

Al Diari digital "LA VEU":

http://opinions.laveupv.com/festival-internacional-de-literatura-breu-flib/blog/7344/un-autor-mediatic-f-arnau

Convocatòria del FLIB (Imatge de Google)

***

"Les compres dels diumenges" (article a "LA VEU")

El tancament d'algunes zones en diumenge (Imatge del Google)

      En aquest article, he tractat d'analitzar les reaccions que s'han produït arran de l'entrada en vigor, el passat diumenge, de l'acord entre els representants de l'Ajuntament de València i la patronal del sector del comerç de les grans superfícies (ANGED), pel que es limita les zones de gran afluència turística de la nostra ciutat a dues (Ciutat Vella i l'entorn de la Ciutat de les Arts i les Ciències).

Les compres dels diumenges

“... i el setè dia va descansar”

-GÈNESI 2,4-

El passat diumenge ha estat el primer (després de la llibertat horària que va decretar l’anterior consistori de València), en que algunes grans superfícies han hagut de tancar les seues portes, en entrar en vigor l’acord que van signar els actuals mandataris municipals amb els representants de la patronal del sector ANGED, limitant a dues les  “Zones de Gran Afluència Turística” (Ciutat Vella i l’entorn de la Ciutat de les Arts i les Ciències).

Aquest fet ha motivat una allau de comentaris als mitjans de comunicació, que podríem classificar en favorables o contraris al tancament dels comerços en dies festius. Entre els contraris tenim els que es queixen de que no poden anar a comprar en tota la setmana, i també moltes persones que troben a faltar aquests espais pera gaudir de les seues jornades d’oci, com si es tractaren de parcs temàtics. D’altra banda tenim els xicotets comerciants, que reivindiquen el tancament total, perquè no poden competir amb els grans, i obrir aquests dies els resulta ruïnós. També estan els que diuen que o tots o ningú, i els que clamen en favor de la llibertat. Que cadascú faça el que vulga, diuen traient pit, quan tothom sap que aquesta llibertat, com sempre, beneficia els més poderosos.

Imatge de Google

Tots aquests arguments tenen la seua lògica des del punt de vista de l’egoisme de cadascú, però, qui pensa en els treballadors del sector? Ells no tenen dret a gaudir de la vida familiar? I que no diguen que són com els treballadors dels hospitals, els bombers, els policies, etc., que han de fer guàrdies. No hi ha cap comparació possible que es sostinga, així com tampoc, el dir que tota la culpa és dels sindicats, per haver signat condicions tan desfavorables. La precarietat laboral ens ha portat a aquesta situació, i en gran mesura, aquesta precarietat ha estat fomentada des dels poders públics, mitjançant lleis tan injustes com la Reforma Laboral que va aprovar l’anterior govern del PP. Així tenen els treballadors amenaçats de facto d’ésser acomiadats a la mínima ocasió, han de treballar els dies festius sense ni tan sols cobrar un plus, i a la majoria, encara que estiguen contractats de dilluns a dissabte, els canvien el diumenge per un dia qualsevol de la setmana (el que més li convinga a l’empresa).

Per tot açò, a tots aquells que diuen en nom de la llibertat que no cal prohibir, jo els hi diria que les autoritats han de vetllar pels ciutadans. Prohibir no, però cal  regular mitjançant les lleis i els acords amb totes les parts, totes aquestes qüestions que afecten a tanta gent.

Imatge del Google

Ja per finalitzar, pense que aquest és en el fons, el mateix debat que vaig veure en un documental francès que va emetre la 2, sobre el tractament fiscal que alguns països feien a les multinacionals (en secret) per tal de crear ocupació. Opine que prioritzar la creació de llocs de treball, sense tenir en compte la qualitat dels mateixos, és un greu error.

La política ha d’estar al servei de les persones i no pas dels mercats.        

  

12/IV/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Ací podeu llegir l'article al diari:

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/7027/les-compres-dels-diumenges

***

El discurs de la vulgaritat

Foto de Google: Altres temps, però les mateixes formes: LA VULGARITAT!

     El discurs de l'alcaldessa de València (breu però intens) en la Crida fallera ha provocat un autèntic terratrèmol en les xarxes socials i també als mitjans de comunicació d’arreu de l’Estat (acudits, muntatges musicals, bromes i paròdies, han proliferat al YouTube, Facebook, Twitter, etc., com els bolets a la tardor).

     No és un fet aïllat, encara que molts sembla que acaben de combregar amb aquestes hòsties. Tan sols cal comprovar el nivell del “Molt Honorable” (pense que mai ha fet servir aquest títol, que li pertoca com a President de la Generalitat). Ell sabrà perquè... Recentment ha estat elegit com a candidat a President, i sembla un veritable “ninot indultat” per les declaracions que fa, després de no haver cagat dur en els darrers mesos.

     La vulgaritat de la dreta envers el valencià és atàvica. El regidor Miquel Domínguez ha manifestat que el reconèixer l'errada per part de l'alcaldessa és “una nota simpàtica” per la majoria dels ciutadans.

     Aquest és el rovell de l'ou del problema. Per a ells, destrossar la llengua i ridiculitzar-la en públic no deixa d'ésser una nota humorística. Al cap i a la fi, el prestigi, que (més enllà dels discursos políticament correctes) sempre li ha atorgat, mai no ha estat més enllà d’un acudit de “Don Pío” -q.e.p.d.-. Mai no l'han estimat: Ni l’han parlat, ni l’han llegit, ni l’han escrit (Trini: tres vegades ni).

      Tan sols és per ells (la dreta) això: Una nota simpàtica, si més no, un instrument per a la manipulació política, que a hores d'ara (sembla mentida), encara els dóna vots. Tan sols cal llegir algunes de les declaracions que fan els “blaveros” a la secció EL CABINISTA del diari “Las Provincias”. El que els molesta de veritat és els que diuen aleshores, abans, fins, nosaltres, després, etc... Encara que això és normal, doncs, de ben segur que mai no han llegit ni un sol vers d'Ausiàs March, ni de cap dels nostres clàssics.

        Però, la veritat és que, per desgràcia, no estem sols:

Foto del Google: Aquests són els nostres referents culturals!!! Quin futur ens espera?

“La vulgaritat „explica en un lúcid assaig Enric Balaguer„ desfila per les nostres vides sense cap mena de pudor, ni de restricció: la trobem als platós de televisió, a les aules de l´escola i a la dels instituts, en la vida corrent, a la cua del supermercat, al taulell d´un bar o al compartiment d´un tren (La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies: 2010).

Als platós de televisió s´ha escenificat l´aclaparadora incultura de la princesa del pueblo, Belén Esteban, amb l´exhibició de les seues faltes d´ortografia „entre altres notòries mancances„ en el programa de màxima audiència de Telecinco Gran Hermano Vip. En el mateix programa es va expulsar a Los Chunguitos per comentaris racistes i homòfobs.

Foto del Google: "La princesa del poble"...

Per descomptat, podem trobar més casos. La llista televisiva seria llarguíssima si tenim en compte els productes de la indústria de l´entreteniment dels últims anys. Per exemple, i no és tracta de cap fixació envers la cadena, en "Mujeres y hombres y viceversa", més enllà de la sublimació de l´estètica dels cossos i l´aspecte físic dels seus participants, la pobresa del llenguatge que utilitzen i la ximpleria dels comentaris fa pensar que bellesa física i cultura són dos termes totalment oposats. Cal reconéixer, malgrat tot, que la vulgaritat enganxa els televidents, crea negoci i mercaderia a les grans productores audiovisuals. Crea addicció i entreteniment. I, en descàrrec dels programes, cal dir que tenen èxit perquè són rols i referents socials que trobem al carrer.

Però a més a més dels platós televisius, la malaltia afecta també les xarxes socials, els comportaments de les persones al carrer, els estudiants als instituts i universitats, o millor dit alguns estudiants, entre els veïns del barri, els estadis de futbol (barrejada amb violència) o en les discussions entre els conductors de cotxes, picabaralles que fins i tot acaben amb la mort d´algun dels implicats. Afecta també els polítics, ausades, amb discursos pobres i demagògics, sense cap arrelam intel·lectual. Polítics que, de vegades, recorren a l´insult o es dediquen als jocs digitals en transcendents debats parlamentaris.”

-ANTONI GÓMEZ- (“BARRA LIBRE” LEVANTE EMV 7/03/2015)

http://www.levante-emv.com/opinion/2015/03/07/vulgaritat-com-metastasi/1235142.html

      Així doncs, ja ho sabeu, com diu la dita castellana: “Mal de muchos, consuelo de tontos”. Per això, pense sincerament que PODEM aplicar-nos el conte i tirar endavant. Aquest és el nostre principal COMPROMÍS.

***

GODELLA (L’HORTA), 7 DE MARÇ DE 2015