"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dimecres, 31 d’octubre del 2018

1-N "El negoci de la mort"

Imatge general del cementeri de Godella (Foto meua)

Demà és l'1 de novembre, "Dia de Tots els Sants", i encara que el "Dia dels Difunts" és el dia següent, tothom el celebra com a tal, sobretot perquè és un dia festiu (l'1 de novembre).

Això vol dir, anar a posar flors a les làpides, adecentar-les per a que tothom veja quant volem als nostres difunts. Aquesta societat nostra, ha esdevingut així (almenys de moment), i les aparences és allò que més ens importa.

La mort és un negoci des del mateix moment que esdevé, i això vol dir, com deia el poeta, que quan has nascut comences a morir: Assegurances de decessos, Funeràries, Tanatoris, Cremacions, Enterraments, etc.. Tot val una pasta, i a més a més, els clients mai no s'acaben... Ni tampoc no val dir allò que deia mon pare de deixar el mort enmig de la Plaça de l'Església, i a qui li moleste, ja el traurà... No és així de senzill.

Hi ha les "conviccions" religioses (això sí que és adoctrinament, i no unes altres qüestions que ara no venen al cas), i també hi ha moltes altres coses que les tenim a l'ambient i que les respirem cada dia. De vegades se les anomenen tradicions, i aquestes són molt difícils de trencar.

Està molt bé recordar als absents, però pense que no és gens ètic acomplir el tràmit d'anar una vegada a l'any al cementeri, posar-lis les flors, i... Au!!!

Ja per acabar amb aquestes reflexions, vull dir que jo també m'en recorde dels meus, encara que molts anys no els visite en aquestes dates. Allí estan les seues despulles, el seu tratge (cada vegada més deteriorat), però ja no hi són ells. Ells són als nostres desitgs, als nostres somnis, als nostres pensaments...

I en el meu cas, també en alguns dels meus poemes:

"El record dels absents m'eriçona la pell!" (pàgs. 66 i 83 del meu llibre "L'espill de l'orb.")   


La llàpida del meu germà (Foto meua)


31/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 

dilluns, 22 d’octubre del 2018

"Las bragas", amb el meu cosí Domingo, al Teatre "Círculo" de Benimaclet

Domingo Chinchilla i Maricruz Rodríguez, protagonistes de "Las bragas" 



El passat dissabte, 20 d'octubre, vaig assistir-hi a la representació de l'obra "Las bragas", original de l'autor salmantí Alfonso Zurro, al Teatre "Círculo" de Benimaclet, que per cert, ara estan celebrant el 25è aniversari des de que es va posar en marxa aquest projecte de teatre independent. Aquesta original comèdia fou estrenada l'any 2007, i ara podem gaudir d'una nova visió a càrrec de "La Senda", amb la direcció d'Ana Campos del Alcázar i la interpretació de Maricruz Rodríguez i del meu cosí Domingo Chinchilla. Cal dir que no es tracta de la tòpica "guerra de sexes", i que l'obra va molt més enllà. A la comèdia de Zurro, el surrealisme de les escenes és evident, i mai no saps ben bé si el que estàs veient és la realitat, o la representació onírica del que pensen els personatges.

Tot comença quan Estrella decideix treure els draps bruts del seu matrimoni amb Bernabé, al llarg d'una nit. L'incident que fa desencadenar tota la trama, el pretext d'Estrella és que troba unes bragues roges a la butxaca de l'americana del seu marit. Aleshores mamprenen a sortir totes les frustracions, les quimeres, les intimitats entre els dos, i fins i tot la violència.

Ell és un astrònom que es dedica  a comptar estrelles, subvencionat pels poders públics, mentre que ella és una antiga "tonadillera" que va patir un problema a les cordes vocals, i va passar a dedicar-se a la interpretació, per fer esporàdiques aparicions als anuncis televisius i d'altres actuacions de poca importància ni cap interès artístic. Bernabé col·lecciona ous de diversos indrets del món, i vol demostrar la teoria de que el Cosmos és de forma oval, mentre que Estrella ha fet de Jackie Kennedy el seu objecte de veneració suprema, fins l'extrem d'haver-la canonitzat. Alhora, també li fa confidències a un peixet, a qui considera el fill que Bernabé mai no li ha donat.

L'obra té una durada d'hora i mitja, i està molt ben conduïda per la directora, mentre que els dos protagonistes fan una demostració d'interpretació magistral, amb un control corporal esplèndid, i una dicció clara, que es d'agrair en un text tan complex, farcit de jocs de paraules, refranys i neologismes.

L'escenografia és original i feta amb molta cura, de manera gairebé artesana, donant-li a l'escena una atmosfera irreal, on els llums del sostre, la pissarra del fons on van apareixent els horaris de cadascuna de les seqüències, la taula del centre, i tots els altres elements escènics, endinsen a l'espectador en l'univers oníric de l'obra. També els efectes de so, veu en off, ambientació musical, etc., estan molt aconseguits, sense desmerèixer en cap moment la resta de la funció.

Ja per finalitzar, és molt d'agrair que haja estat tot el mes d'octubre al cartell del Teatre "Círculo" de Benimaclet. És molt recomanable, i els interessats encara teniu aquest cap de setmana per gaudir d'aquesta excepcional representació teatral. Ja sabeu, els propers divendres, dissabte i diumenge, a les 20,30 hores encara teniu l'oportunitat de veure-la.

CLICANT ACÍ  podeu fer les reserves.

No us ho perdeu!!!   

Cartell de l'obra

22/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Excursió al Paratge Natural "La Murta" d'Alzira

Els amics al Monestir (Foto meua)
    El passat diumenge, 14 d'octubre, amb uns quants amics havíem programat una excursió al Paratge Natural Municipal "La Murta", al terme municipal d'Alzira. El pla consistia en anar de pícnic i visitar el parc, que fins ara no coneixíem, almenys de primera mà. Jo vaig quedar amb el meu amic "Pakiu", que aniríem tots dos a trenc d'alba, per tal de fer la ruta fins el Cavall Bernat, i després vindrien la resta del grup (Loli, Xoca, Amparo, Ximo, Isabel i Leticia) amb els que ens trobaríem per fer el picnic a les taules que hi ha habilitades.

    Així ho férem, segons el programa establert, i a les 7,30 hores (encara era de nit) se n'anàrem amb el cotxe del meu amic fins a Alzira, on arribàrem abans de les 8,30 hores. La primera sorpresa va estar en que s'anava a celebrar una carrera popular (mitja marató) que passava pel parc, i que la sortida era  a les 10 del matí, pel que vam pensar que els nostres amics es trobarien amb dificultats per accedir al parc, almenys fins que no es donés per finalitzada la carrera.

    L'oratge era bo, i portàvem l'esmorzar a la motxilla. Així que s'enfilàrem al camí, que per cert estava molt ben senyalitzat, amb cartells indicadors de les distàncies, els temps estimats, etc., que en el nostre cas era de una mica més de 2 hores per fer els 5 quilometres d'ascensió fins a més de 500 metres d'alçada. El camí era ample, encara que en algun moment la pendent i les pedres soltes, ens feien relliscar. Pakiu se'n penedia per no haver agafat dos bastons, dels que té a casa seua dels seus persistents camins de Sant Jaume, que ha fet al llarg dels darrers anys. En un moment de distracció, quan estàvem llegint un dels cartells que ens expliquen la història dels llocs, els cims que veiem, els arbres que ens fan ombra, i tantes altres coses interessants, agafàrem una drecera que no era la que ens duia al cim del Cavall Bernat, i quan se n'adonàrem, s'estàvem dirigint a la Creu del Cardenal, com ens va confirmar un dels nombrosos vianants amb els que ens trobàrem. La ruta era més o menys el mateix en llargària i en alçada, però la dificultat era una mica menor. Aquesta tan sols era "mitja-alta", mentre que la del Cavall Bernat era "molt alta". Potser açò ens va salvar una mica (almenys a mi), perquè quan vam agafar la "senda de cabres" que ens portava fins el cim de la Creu del Cardenal, haig de reconèixer que en algun moment va passar per la meua ment un fugaç rampell d'abandó. Açò que us confesse pense que és normal, doncs, potser aquest ha estat el meu bateig de foc al món del senderisme (soc més de bici), i crec que no ha estat una experiència negativa. Tot el contrari! De ben segur que ho repetiré.

El Cavall Bernat (Foto meua)
La Creu del Cardenal (Foto meua)

    Després d'alguns patiments, i molts motius de joia, sobretot per la flora salvatge (margallons, romers, timó, lledoners, carrasques, pins... etc.), arribàrem a la Creu del Cardenal, quan no hi havia ningú. Les vistes eren sublims, sobretot els pobles on lluïa el sol, encara que de tant en tant, s'enfilaven els núvols entre les muntanyes, i convertien el paisatge en un indret nòrdic. Esmorzàrem al peu de la creu de ferro, i ens férem algunes fotos, per deixar constància i fer front a possibles perplexitats, acompanyats d'alguns joves, que ens encomanaren la seua alegria vital.

El meu amic i jo al cim de la Creu del Cardenal (Foto meua)

    La davallada del cim va estar gairebé més costosa que la pujada, però la vam resoldre amb paciència, sense pressa, que és com hem de fer les coses, almenys nosaltres els jubilats, que ja no estem obligats pels horaris. Encara vam tenir temps per visitar el monestir, l'aqüeducte, el jardí, el pont i la nevera.

    Després ens vam trobar amb els nostres amics (i les nostres dones), i repetírem la visita als llocs més visitables (monestir, aqüeducte, jardí, pont...). L'oratge va mamprendre a posar-se tancat (com diem al poble), i gairebé no ens va donar temps d'anar fins l'aparcament. Una pluja persistent, que segons ho anunciaven els àugurs dels mòbils, hauria de començar a les 14 hores, ens va fer prendre la decisió, per unanimitat, d'anar-se'n cap a casa. A casa del meu amic Ximo, on a les tres en punt de la vesprada vam donar bon compte del pícnic que amb tant de "carinyo" havíem amanit per a l'ocasió.

El monestir (Foto Pakiu)
    La frustració dels amics va estar recompensada pel gaudí que Pakiu i jo vam sentir en coronar el cim. Almenys per a nosaltres...

      I malgrat que semble mentida, arribàrem fins el cim d'aquesta muntanya:

El cim de la Creu del Cardenal des del monestir (Foto meua)

  
16/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 

dissabte, 13 d’octubre del 2018

"Un any després... (I)", nou article al "Diari La Veu"


Foto: ACN
Després de més d'un any sense publicar cap article d'opinió al "Diari La Veu", torne amb una sèrie sobre la situació actual del procés, sempre sota la meua òptica personal.

En aquesta primera entrega faig una mica de retrospectiva del que ha anat passant en aquests darrers mesos, que per cert, han estat moltíssimes coses, i moltes d'elles totalment inimaginables. Espere que siga del vostre interès.

Un any després... (I)
 “Alea iacta est” 
-JULI CÈSAR-
  
Haig de reconèixer que les meues prediccions sobre el procés no s’han complert. La repressió del dia 1 d’octubre a càrrec de les forces de l’Estat, desplaçades a Catalunya setmanes abans (Piolins), va estar un dels principals detonants per a que la situació es capgirés, i de que el president Puigdemont declarés la Independència de la República Catalana (fent efectiu el resultat del Referèndum), dies després (per uns pocs minuts per cert, doncs, després la va deixar suspesa a l’espera de futures negociacions amb l’Estat i la mediació de l’exterior). Poc després el mateix President i alguns dels seus Consellers van marxar cap a l’exili, per tal d’evitar l’acció venjativa i lamentable de la Judicatura espanyola, acusant-los de rebel·lió, de sedició, de malversació i de no sé quantes coses més.

(Imatge de Google)

Al llarg de tot aquest any hem escoltat mentides a dojo (Fake news), a càrrec del govern de l’Estat, i també dels mitjans de comunicació estatals (públics i privats). Fins i tot el rei, que hauria d’haver exercit d’àrbitre, es va sumar al crit del “A por ellos!”, en un discurs lamentable, que el va deixar del costat dels repressors, sense tenir cap paraula de condescendència amb tots els que havien rebut els cops de porra. La Fiscalia alhora va dir que la resposta de les forces de seguretat havia estat proporcionada, i fins i tot s’ha atrevit després a encausar a les mateixes víctimes. Recordem que un dels ferits als col·legis electorals va perdre un ull a causa de l’impacte d’una pilota de goma, que per cert tenen prohibida la seua utilització els antiavalots (al territori català almenys). 

Tot això va indignar a moltíssims ciutadans catalans i també a molts espanyols. Uns altres viuen al “limbo” i es creuen totes les mentides i mitges veritats dels polítics, amb l’altaveu dels mitjans de comunicació estatals. La veritat és que tots s’han omplit de “glòria” en aquest assumpte.

La violència de les càrregues (Foto de Google)

A continuació va venir la vergonyosa aplicació de l’article 155 de la Constitució (inèdit fins aleshores) en el que van suspendre l’autogovern fent-se càrrec la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, encara que va delegar tot el poder en el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo.

Després de tots aquests esdeveniments va vindre la judicalització del procés, on el jutge Llarena ha esdevingut el veritable defensor dels valors de la pàtria: “¡Una, Grande y Libre!”. L’acusació de rebel·lió pels líders polítics i pels activistes de les entitats cíviques (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, empresonats des de fa gairebé un any), l’exili d’alguns dels membres del govern, amb el President Carles Puigdemont al capdavant, la presó preventiva pels que s’han quedat ací (Junqueras, Forcadell, Romeva, Forn, Rull, Turull, etc...), demostra que l’Estat ha decidit fer una causa exemplar, on no cal la negociació ni el diàleg amb els “rebels”.

Fins ací, el relat dels fets d’ara fa un any, i després d’açò, ningú amb una mica de seny, no pot dubtar que estem vivint un canvi del que parlarà la Història al llarg dels anys. Sembla que la Constitució del 78 ja no és vàlida, i caldrà fer una altra transició. Catalunya ja no es conformarà amb ser una autonomia, i la resta dels territoris, tard o d’hora també es preguntaran si l’Estat que heretaren del franquisme és el que millor s’assembla a les seues expectatives (p.e. està la qüestió de la Monarquia...).

(Imatge de Google)

Tot ha estat per una “burrera” dels governants (sobretot del PP), per no haver reconegut l’Estatut que van votar tots els catalans en referèndum, i que després van retallar de manera dràstica, recollint firmes al llarg de tot l’Estat i denunciant-lo al Tribunal Constitucional. Ara han de reconèixer el dret a decidir, amb el que estan d’acord la immensa majoria dels catalans, i també molts espanyols, i no es compren que el que s’ha fet a altres llocs (Quebec, Escòcia, etc...) no es pot fer ací. Hi ha molts juristes que s’han pronunciat sobre la possibilitat de que l’actual Constitució permet aquesta consulta, però la veritat és que hi manca el més important: La voluntat política per dur-la a terme.

Ja per finalitzar aquesta primera entrega, voldria remarcar la reacció que el procés ha activat a tot l’Estat, amb retallades dels drets més elementals (expressió, reunió, manifestació...) i que ha portat fins i tot a posar a la presó a rapers, twiters, actors, etc... També s’han revifat les manifestacions de caire feixista, com va passar el 9 d’octubre de 2017 a la ciutat de València, i que enguany s’han tornat a repetir però amb menys èxit que l’any anterior, ja que el dispositiu policial estava més preparat per a aturar-les.


(Continuarà)

***
10/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla


Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"


***

dilluns, 1 d’octubre del 2018

Celebració de la jubilació del meu amic Pakiu


El meu amic Pakiu fent el discurs d'agraïment (Foto meua)

El passat dissabte, 29 de setembre, vam celebrar la jubilació del nostre amic Francesc Andreu García "Pakiu", a qui conec de quan érem nanos, i jugàvem pels carrers del poble, pels sequiols de l'horta i per tot el terme. Eren aquells temps en blanc i negre de l'altre segle...

Amb els amics (Foto Isabel Català)

Ens va convidar a un dinar en una masia del nostre poble, enmig de l'horta, on ens ajuntàrem amics i amigues, familiars i companys, per fer-li costat i gaudir de la seua inestimable companyia. Tots en bona harmonia, gaudírem del dinar que va consistir en unes entrades variades, i una paella marinera. Les postres pense que eren una sel·lecció de dolços variats, però com no és de les coses que més m'agraden, tampoc no n'estic ben segur. 

Amb les amigues (Foto meua)

Després de l'àpat van haver-hi diversos parlaments, entre ells el meu, que podeu llegir al final de la pàgina, per acabar el mateix Pakiu, amb un esplèndid i molt emotiu discurs, en el que va agrair a tots els presents la seua complicitat i el seu caliu a l'hora de donar-li suport en aquesta celebració. També li lliuràrem diversos regals, i li manifestàrem el nostre recolzament, en aquesta nova etapa de la seua vida que acaba d'encetar.

Un altre moment del discurs (Foto meua)

Molta sort i molta salut, amic!!!


***

Fins el moll de l’os...


Als que tenim el costum d’escriure, quan ens manca la inspiració perquè les Muses són de vacances, sempre ens resta el recurs de tirar mà d’arxiu, i això és el que he fet jo en aquesta ocasió tan especial com és la jubilació del meu amic Pakiu. En concret he rescatat el pròleg del llibre “Vells Camins”, que publicàrem amb motiu del seu primer “Camí de Sant Jaume”, ara fa més de 11 anys...

            En aquell escrit, jo parlava de que ell, des de sempre, en totes les coses volia arribar fins la substància. Com diuen uns versos de Boris Pasternak, que vaig trobar per casualitat, i que el retraten tan bé, com si haguessen estat fets a propòsit per a ell:

"En cada cosa vull arribar
fins la substància.
En el treball, cercant el camí,
en el batec del cor...”

            És per això que, quan va encetar la seua vida de prejubilat, de seguida es va involucrar en tasques que continuaren realitzant-lo com a ésser humà, en les que encara continua. Sobretot, després de trencar els lligams amb el treball alienant. La llibertat tan enyorada!

            Va fer la Festa de Sant Antoni, la més important del poble, amb el recolzament dels seus (família i amics), i l’ajut d’un grup de gent treballadora i entusiasta. De nou, continuant amb els versos de l’autor del “Doctor Zhivago”, va assolir aquella empresa:

“Fins l’essència dels dies passats,
fins el seu perquè,
fins les causes, fins les arrels,
fins la medul·la...”

            Després d’aquell esdeveniment, que va ésser tot  un èxit, reconegut per tot el poble, es va proposar fer realitat un dels seus desigs de bell antuvi. Fer el Camí de Sant Jaume. Però, tornem al mateix. Ell no anava a fer el Camí de qualsevol manera. Ell faria el Camí, com ho ha fet tot en la vida... Tornant al poeta rus:

"Aferrant-me eternament al fil
dels destins, dels esdeveniments,
sentir, estimar, viure, pensar,
realitzar descobriments.”

            Per això mateix, ara que mamprens una nova etapa de la teua vida, n’estic ben segur de que ho faràs com sempre ho has fet tot, posant tot el sentit, i amb la teua incommensurable força de voluntat que, a mi almenys, sempre m’ha deixat bocabadat:

“La força de voluntat ha estat sempre una constant molt sòlida en la que m’he recolzat...”  (Francesc Andreu Garcia -Pakiu-).  

            Pakiu, amic! Esperem compartir aquesta nova etapa amb la teua vitalitat... És egoisme , però també és amor d’amic. Fins sempre estarem amb tu, fins el moll de l’os.

© Francesc Arnau i Chinchilla
Godella (l’Horta), 29 de setembre del 2.018


***