"Un any després...(II)", nou article al "Diari La Veu"

Imatge de Google

Segona entrega sobre l'aniversari d'aquells dies que, ara fa un any, trasbalsaren totes les estructures de l'Estat espanyol:

Un any després... (II)

“Som aquí, tossudament alçats,

proclamant el nom, el temps i el lloc

que ens dol i pertany.”

-LLUÍS LLACH-

Avui és una data important per a la història recent de Catalunya, i la veritat és que el calendari es va quedant curt, de tantes dates importants com les que hi ha al “procés”. Almenys, en aquest mes d’octubre no hi ha cap dia que no siga l’aniversari d’alguna fita important, començant per l’1 d’octubre...

Tal dia com avui, fa un any que el President Puigdemont va declarar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya hores abans amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, per a deixar-la en suspens pocs minuts després. No sabem ben bé què va passar, però alguna cosa li va fer por al President... Després, alguns analistes, i ell mateix, han declarat que tot va estar una greu equivocació, i que l’Estat no es pren seriosament una cosa que no ha estat declarada amb solemnitat (La Independència!).

Imatge de Google

Però, anem a pams!

Tots coneixem què va passar després dels esdeveniments dels que us parlava al primer capítol. Ho resumiré de forma telegràfica: El 27 d’octubre hi ha l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, en resposta a la DIU , amb la majoria absoluta del Senat, i recolzat pel PP, C’s i el PSOE. La intervenció de l’autonomia és total, i tot passa a mans de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, encara que aquesta delega en Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. El president Rajoy convoca eleccions autonòmiques a Catalunya pel 21 de desembre, i declara que en quan hi haja un nou govern català, l’article 155 restarà sense efecte. A més de Puigdemont i d’alguns dels seus Consellers, també se’n van cap a l’exili uns altres líders (Marta Pasqual. Anna Gabriel, etc:), cercant a Europa una justícia que ací els sembla venjativa. El jutge Llarena es fa càrrec de la instrucció de la causa, i ordena presó preventiva per a tots els polítics que no s’han exiliat (Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Forn Forcadell, etc....). El major Trapero es destituït com a cap dels Mossos d’Esquadra, i al mateix temps, també és acusat de sedició. És evident que la raó principal per a que Rajoy abandone el seu immobilisme ha estat la DIU (Declaració Unilateral d’Independència) que va fer Puigdemont el mateix 27 d’octubre, encara que aquesta no va arribar a entrar en vigor, per a quedar-se com a simbòlica, com abans comentava.

Imatge de Google

Però la veritat és que ningú (i encara menys el president Rajoy) s’esperava el que va passar a les eleccions del 21-D. Les candidatures independentistes guanyen les eleccions per majoria, i la que encapçala el president Puigdemont és la majoritària de les tres, encara que C’s ha estat la candidatura més votada de totes les presentades, però, malgrat això, no té capacitat per pactar amb altres grups, si descartem el Club del 155.

Aleshores comença tota una “odissea” parlamentària per tal d’aconseguir formar un govern que acabe amb la suspensió de l’autogovern. Tots els candidats proposats són vetats per la Judicatura (Tribunal Suprem), algun d’ells, com és el cas de Jordi Turull, és empresonat després de presentar la seua candidatura, mentre que el jutge instructor de la causa (Llarena) es va omplint de glòria amb les euroordres que va retirant a mesura que els tribunals europeus li enrojolen la cara per tots els defectes de forma, i sobretot per la desproporció de les acusacions. A tot el món han vist les imatges de l’1 d’octubre, i la violència que manifesten la Fiscalia i el jutge Llarena, no es veu enlloc. Els tribunals d’Alemanya (on ha estat detingut el president Puigdemont), d’Escòcia, de Bélgica, de Dinamarca, etc:, no veuen els delictes dels que sel’s imputa, i per això el jutge prefereix retirar les euroordres per a que no afecten a la causa general que prepara contra l’independentisme.

Imatge de Google

Mentre que passen totes aquestes coses, l’Estat fa valdre la seua “veritat” a tots els mitjans de comunicació estatals, on fan veure que tot ha estat un colp d’Estat, i que l’acusació de rebel·lió pels líders del procés és el que toca, malgrat no trobar enlloc la violència que implica el delicte. També aprofiten per intentar qüestionar el paper de TV3 i de l’Escola catalana, que segons diuen adoctrinen els nens. Ells sí que saben d’adoctrinaments! Com feren al llarg de més de 50 anys, i encara tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia. Ells que encara no han estat capaços de condemnar el règim de Franco.

Imatge de Google

 Al remat, es forma el govern català, presidit per Quim Torra, un home lleial a Puigdemont, a qui no tarden en fer-li una campanya de desprestigi, basant-se en articles, correus, declaracions, etc.. Se li arriba a dir racista, supremacista, xenòfob i no sé quantes barbaritats més, atiats per l’afany de Rivera i Arrimadas en posar tota la merda que poden sobre l’independentisme. A tot açò, Rajoy ha estat substituït al cap del govern espanyol, mitjançant una moció de censura presentada per Pedro Sánchez, que amb el suport de Podem i les seues confluències,, els nacionalistes bascos i els partits catalans, és el nou president.

I mentrestant els partits independentistes van cercant el seu espai electoral, i cadascú posa pel davant llur interès electoralista. Així doncs, resulta que ERC  vol ampliar la base, JuntsXCat la mobilització al carrer (qui ho diria?), i el PDCat no ho sabem ben bé, què és el que vol. La CUP sembla que sí que ho tenen clar, i aposten per dur endavant el mandat de l’1 d’octubre, passe el que passe. A la darrera de les picabaralles, (sobretot amb els dos grups majoritaris del govern català), amb motiu de la restitució dels diputats que són a la presó, va quedar palesa aquesta mala sintonia, i això va fer que es perdés la majoria de la que gaudien al Parlament català. Malgrat tot, hi ha una qüestió que mai han comprès els partits estatals, i és que el procés té la peculiaritat de que és un moviment que ha sortit de la base, des d’on empeny als polítics, que moltes vegades no estan a l’alçada. Vull dir amb això que encara que moltes coses es facen malament, decebent als seus votants, aquests encara continuen amb les seues iniciatives per aconseguir el seu objectiu: L’AUTODETERMINACIÓ.

Imatge de Google

Els darrers dies estem immersos en les negociacions per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha un pacte entre PSOE i Podem, però els calen més vots, i el PP, mitjançant el seu flamant nou líder, que per cert està deixant els seus antecessors (Aznar inclòs) com a autèntics centristes, li retreu a Pedro Sánchez que siga un titella en mans dels populistes i dels colpistes, i fins i tot li ha adjudicat aquest darrer qualificatiu, el que li ha valgut que el president del govern l’haja reprovat severament, desqualificant-lo com a interlocutor, si no canvia les seues formes. La polarització de la política és ben palesa a tots els àmbits de l’Estat, i no tan sols a Catalunya.

Tot sembla indicar que la dreta (sobretot Ciutadans) volen noves eleccions, mentre que els partits independentistes hauran de fer una veritable autocrítica, doncs, els seus votants es poden mamprendre a cansar de tantes mitges veritats (per no qualificar-les de fal·làcies) i anar-se’n cap a posicions més radicals (CUP), o bé integrar-se a les files dels Comuns, que sempre han apostat pel dret a decidir, malgrat no estar a favor de la independència.

Vull acabar aquesta segona entrega amb un comentari una mica xafarder, i és que m’ha sorprès moltíssim que avui mateix, quan estic acabant d’escriure aquesta crònica, estan fent a “cuatro” la pel·lícula “Independence Day”, i que aquesta nit tenen programada al mateix canal la segona part “Independence Day -Contraataque-“... I jo, malpensat de naixement com soc, em pregunte: Estaran de conya? Doncs, la veritat és que no crec massa en les casualitats.

(Continuarà)

***

27/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"

***

"Un any després... (I)", nou article al "Diari La Veu"

Foto: ACN

Després de més d'un any sense publicar cap article d'opinió al "Diari La Veu", torne amb una sèrie sobre la situació actual del procés, sempre sota la meua òptica personal.

En aquesta primera entrega faig una mica de retrospectiva del que ha anat passant en aquests darrers mesos, que per cert, han estat moltíssimes coses, i moltes d'elles totalment inimaginables. Espere que siga del vostre interès.

Un any després... (I)

 “Alea iacta est” 

-JULI CÈSAR-

  

Haig de reconèixer que les meues prediccions sobre el procés no s’han complert. La repressió del dia 1 d’octubre a càrrec de les forces de l’Estat, desplaçades a Catalunya setmanes abans (Piolins), va estar un dels principals detonants per a que la situació es capgirés, i de que el president Puigdemont declarés la Independència de la República Catalana (fent efectiu el resultat del Referèndum), dies després (per uns pocs minuts per cert, doncs, després la va deixar suspesa a l’espera de futures negociacions amb l’Estat i la mediació de l’exterior). Poc després el mateix President i alguns dels seus Consellers van marxar cap a l’exili, per tal d’evitar l’acció venjativa i lamentable de la Judicatura espanyola, acusant-los de rebel·lió, de sedició, de malversació i de no sé quantes coses més.

(Imatge de Google)

Al llarg de tot aquest any hem escoltat mentides a dojo (Fake news), a càrrec del govern de l’Estat, i també dels mitjans de comunicació estatals (públics i privats). Fins i tot el rei, que hauria d’haver exercit d’àrbitre, es va sumar al crit del “A por ellos!”, en un discurs lamentable, que el va deixar del costat dels repressors, sense tenir cap paraula de condescendència amb tots els que havien rebut els cops de porra. La Fiscalia alhora va dir que la resposta de les forces de seguretat havia estat proporcionada, i fins i tot s’ha atrevit després a encausar a les mateixes víctimes. Recordem que un dels ferits als col·legis electorals va perdre un ull a causa de l’impacte d’una pilota de goma, que per cert tenen prohibida la seua utilització els antiavalots (al territori català almenys). 

Tot això va indignar a moltíssims ciutadans catalans i també a molts espanyols. Uns altres viuen al “limbo” i es creuen totes les mentides i mitges veritats dels polítics, amb l’altaveu dels mitjans de comunicació estatals. La veritat és que tots s’han omplit de “glòria” en aquest assumpte.

La violència de les càrregues (Foto de Google)

A continuació va venir la vergonyosa aplicació de l’article 155 de la Constitució (inèdit fins aleshores) en el que van suspendre l’autogovern fent-se càrrec la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría, encara que va delegar tot el poder en el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo.

Després de tots aquests esdeveniments va vindre la judicalització del procés, on el jutge Llarena ha esdevingut el veritable defensor dels valors de la pàtria: “¡Una, Grande y Libre!”. L’acusació de rebel·lió pels líders polítics i pels activistes de les entitats cíviques (Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, empresonats des de fa gairebé un any), l’exili d’alguns dels membres del govern, amb el President Carles Puigdemont al capdavant, la presó preventiva pels que s’han quedat ací (Junqueras, Forcadell, Romeva, Forn, Rull, Turull, etc...), demostra que l’Estat ha decidit fer una causa exemplar, on no cal la negociació ni el diàleg amb els “rebels”.

Fins ací, el relat dels fets d’ara fa un any, i després d’açò, ningú amb una mica de seny, no pot dubtar que estem vivint un canvi del que parlarà la Història al llarg dels anys. Sembla que la Constitució del 78 ja no és vàlida, i caldrà fer una altra transició. Catalunya ja no es conformarà amb ser una autonomia, i la resta dels territoris, tard o d’hora també es preguntaran si l’Estat que heretaren del franquisme és el que millor s’assembla a les seues expectatives (p.e. està la qüestió de la Monarquia...).

(Imatge de Google)

Tot ha estat per una “burrera” dels governants (sobretot del PP), per no haver reconegut l’Estatut que van votar tots els catalans en referèndum, i que després van retallar de manera dràstica, recollint firmes al llarg de tot l’Estat i denunciant-lo al Tribunal Constitucional. Ara han de reconèixer el dret a decidir, amb el que estan d’acord la immensa majoria dels catalans, i també molts espanyols, i no es compren que el que s’ha fet a altres llocs (Quebec, Escòcia, etc...) no es pot fer ací. Hi ha molts juristes que s’han pronunciat sobre la possibilitat de que l’actual Constitució permet aquesta consulta, però la veritat és que hi manca el més important: La voluntat política per dur-la a terme.

Ja per finalitzar aquesta primera entrega, voldria remarcar la reacció que el procés ha activat a tot l’Estat, amb retallades dels drets més elementals (expressió, reunió, manifestació...) i que ha portat fins i tot a posar a la presó a rapers, twiters, actors, etc... També s’han revifat les manifestacions de caire feixista, com va passar el 9 d’octubre de 2017 a la ciutat de València, i que enguany s’han tornat a repetir però amb menys èxit que l’any anterior, ja que el dispositiu policial estava més preparat per a aturar-les.

(Continuarà)

***

10/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"

***

"Sobre el procés (III)", tercera part de l'article al "Diari La Veu"

Imatge de Google

Ací teniu la darrera entrega del meu article "Sobre el procés", publicat al Diari digital "La Veu", on faig una mica de pronòstic del que pot passar a partir de demà:

Sobre el procés (III)

“Alea iacta est” 

-JULI CÈSAR-

  

En acabar el meu segon article sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya, que per cert, està acaparant tota la informació dels diferents mitjans de comunicació als darrers dies, vaig apuntar la meua disposició a fer un pronòstic del que passarà després de l’1 d’octubre.

Vaig a intentar-ho, malgrat la dificultat que comporta un assumpte que, dia rere dia, va canviant de manera imprevisible La darrera notícia ha estat l’ordre de precintar els col·legis electorals, però també que el TSJ de Catalunya ha rellevat a la Fiscalia al capdavant de l’operatiu per a impedir la celebració del Referèndum, per no parlar de les lamentables imatges dels acomiadaments dels guàrdies civils pertot arreu de l’Estat amb els càntics de: “A por ellos!” També hi ha algunes situacions possibles, com ara, que el President de la Generalitat siga detingut, ocupar el Palau de la Generalitat, o alguna barrabassada que, encara que no les descarte, pense que li farien un gran favor a l’opció de l’independentisme, com ho va fer les detencions dels alts càrrecs de les Conselleries d’Economia i d’Afers Exteriors, el passat dia 20.  

Tot això podria accelerar uns esdeveniments que, a hores d’ara, se m’escapen, però, si tot segueix pel camí “normal”, el Referèndum es celebrarà, encara que no serà el que desitjaven els seus convocants, i per això restarà en entredit el resultat. O siga, que no podrà ser declarat decisiu, com voldria el Govern català. L’oposició catalana i els partits de l’Estat espanyol diran que la participació no ha estat suficient, que aquesta no pot obligar ningú, o veges tu quines altres excuses...

Ara bé! El que és ben segur, és que ja no res serà el mateix a Espanya, i que la Constitució de 1978 haurà de ser reformada, sobretot per a permetre que el poble català exerceixi el dret a decidir, que és del que es tracta tot aquest mal somni. Caldrà una nova transició, i pense que si els polítics ho haguessin esbrinat amb temps, no els agafaria ara amb el pas canviat...

Potser, ben aviat es convocaran Eleccions Generals, i també les plebiscitàries a Catalunya. Aleshores, potser ens podrem acomiadar per sempre més, d’un personatge tan nefast com el Mariano Rajoy al capdavant del govern espanyol. El seu successor, de ben segur que millorarà el nivell actual, siga qui siga el seu color polític.

  

***

29/IX/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

I ací el podeu llegir al Diari digital:

https://www.diarilaveu.com/veu/76758/-esobrel-proces-iii 

                                  

 

Imatge de Google

 ***

"Sobre el procés (II)", article al "Diari La Veu"

Cartell del Referèndum

Ací teniu la segona part del meu article sobre el procés, publicat al Diari "La Veu". Ben aviat publicaré la darrera, espere que abans de la consulta.

Sobre el procés (II)

“Si nosaltres callem, qui parlarà?”

.-MIQUEL MARTÍ I POL-

Sobre el procés que estem vivint, he escoltat molts comentaris de la gent al bar, al carrer, al metro, etc... dient: “A mi em dóna el mateix, si volen que se’n vagen”, i d’altres frases per l’estil. Però, jo pense que això no és tan banal, Catalunya no és el mateix que qualsevol autonomia de l’Estat, i dic açò sense menysprear ningú. Reconec que no vull que se’n vagen (de manera egoista, és clar).Tanmateix, estic convençut de que tenen tot el dret a decidir què fan, i més encara quan han rebut  mostres de rebuig i d’incomprensió pertot arreu de l’Estat espanyol.

Pense que Catalunya és el veritable motor de l’Estat espanyol, sobretot en les principals activitats econòmiques (Industria, Tecnologia, Turisme...), i de fet representen més del vint per cent del total. Un motor que, si deixés de funcionar, no puc ni esbrinar les conseqüències que això comportaria per a la resta. La davallada del PIB espanyol, de ben segur que seria espectacular. No vull ni pensar-ho... 

Davant de tot aquest panorama que ens espera, si ningú no li posa remei, el govern de Rajoy, mitjançant una Ordre ministerial de Montoro, fa pocs dies li ha donat un ultimàtum a la Generalitat, amenaçant-los en assumir els pagaments dels funcionaris i dels proveïdors, aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola, per la via de servei. Suspendre l’autonomia sense dir-ho... El govern català ha presentat un recurs al Suprem, que ha estat acceptat a tràmit, però això no ha suposat la suspensió cautelar de l’Ordre. Com es pot veure, la vara de mesurar no és la mateixa, doncs, les lleis que va aprovar el Parlament de Catalunya (del Referèndum i de Transistorietat), van ser suspeses en poques hores... 

D’altra banda, estan desplaçant al territori català policies d’altres regions. Estan escorcollant impremtes per trobar material de propaganda del referèndum, clausurant webs, prohibint anuncis, fent registres, sense cap ordre judicial, als diaris i a les empreses del sector de publicitat i de missatgeria, passant-se per l’entrecuix totes les garanties, la llibertat d’expressió, etc., cercant com a bojos on estan les urnes i les paperetes. A més a més, estan amenaçant en posar en marxa mesures més greus, com ara, empresonar els dirigents catalans més significatius. Avui mateix, dia 20 de setembre, han escorcollat les dependències de la Conselleria d’Economia de la Generalitat, així com la d’Afers Exteriors, i la de l’Agència Tributària Catalana, i han procedit a detenir catorze alts càrrecs d’aquests departaments, alhora que han expropiat material informàtic i propagandístic. La gent ha sortit al carrer, mentre que a hores d’ara, els cossos de seguretat estan davant de la seu de la CUP, esperant l’ordre judicial per procedir a l’escorcoll de les dependències del grup polític.  Tot és com un mal somni, les urnes són antidemocràtiques, mentre que els escorcolls, les amenaces, les prohibicions, la censura i el retall de les llibertats és la Democràcia. Tot és com el món a l’inrevés!

Puigdemont, Junqueras, Ada Colau i la Forcadell, van lliurar una carta al Rei i a Mariano Rajoy, comunicant-los que ajornarien el Referèndum, si ells el pactaven, però van rebre la mateixa contestació que sempre: “Nosaltres tenim raó, i el referèndum és il·legal per anticonstitucional!”.

Les darreres notícies no poden ser més negatives, amb la intervenció del finançament de la Generalitat, i el ,més recent dels Mossos d’Esquadra, a càrrec de la Fiscalia General de l’Estat, que ha nomenat el nº 3 del Ministeri de l’Interior (un coronel de la Guàrdia Civil en actiu) per coordinar els cossos de seguretat (policies). Aquesta ha estat la darrera acció de l’Estat espanyol per a impedir que la gent vote l’1 d’octubre...

Tot açò és el que hi ha fins avui. Demà potser que la situació siga encara més greu... I ara ve la pregunta del milió: “Què passarà després de l’1 d’octubre?”

Si potser, la contestaré ben aviat, a la darrera entrega d’aquest article.

***

25/IX/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Ací el podeu llegir a l'edició del diari digital "La Veu":

https://www.diarilaveu.com/veu/76652/sobre-el-proces-ii

***

Papereta oficial pel Referèndum

                  ***                

"Sobre el procés (I)", nou article al "Diari La Veu"

Diada 2017 (Imatges de Google)

Després de més d'un any sense publicar al Diari digital "La Veu", aprofitant el moment històric que estem vivint amb la convocatòria del Referèndum per l'autodeterminació de Catalunya, he tornat a voler manifestar la meua opinió sobre el procés. Ací teniu el meu primer lliurament:

Sobre el procés (I)

“...que tot està per fer i tot és possible.”

.-MIQUEL MARTÍ I POL-

Tenia ganes de tornar a publicar al “Diari La Veu”, i després de més d’un any de la meua darrera col·laboració, aprofitant el moment que estem vivint amb el procés d’autodeterminació de Catalunya, m’ha donat un motiu per a tornar a escriure al Diari. He llegit tantes opinions (gairebé totes en contra) que he decidit trencar el meu silenci.

En primer lloc, vull deixar clar que, en la meua opinió, tot ha estat provocat per la inòpia política del govern del Partit Popular (PP), i la manca de diàleg del seu president, i alhora també del govern espanyol, Mariano Rajoy.

Cal recordar que la reforma de l’Estatut de Catalunya, de l’any 2.006 va estar aprovada per les Corts catalanes, i també pel Congrés dels Diputats i pel Senat de l’Estat espanyol. Després de totes aquestes mostres de conformitat, va ser referendat pel poble català per més del 70 % dels votants.

Aleshores, el PP (minoritari a Catalunya), va engegar una campanya en contra de la reforma de l’Estatut, i jo diria que també del poble català, doncs, es va atrevir a fer boicot als productes catalans en mitjans de comunicació públics, com ara Telemadrid. Això pense que és una cosa gravíssima, doncs he vist amb els meus propis ulls, com els cambrers d’alguns restaurants m’oferien cava valencià quan els hi demanava una ampolla d’aquell líquid que tant m’agrada. Jo els contestava que em mostraren la carta, i ja triaria el que més m’agradés. Si volen fer boicot, que no siga amb els meus diners... La veritat és que pense que aquesta actuació és força greu, sobretot tenint en compte que estava en marxa la campanya de Nadal, on tot el cava català va estar boicotejat pertot arreu de l’Estat. D’això sembla que ara ningú no se’n recorda.

Però això no va ser el més greu. El PP, a més a més, va denunciar la reforma de l’Estatut al Tribunal Constitucional (TC), després de fer campanya per tot l’Estat arreplegant signatures, i els seus “amiguets” el van declarar anticonstitucional (faltaria més!). Hi ha algú que avui en dia crega en allò de la separació dels poders? Els membres del TC estan anomenats a dit pels partits majoritaris, i ningú no mossega la mà que li dóna el menjar.

Aquesta decisió del TC va fer el mateix efecte envers el poble català que apagar un incendi amb benzina, o posar la mà al vesper... Trieu la metàfora que més us agrade.

Davant de la convocatòria del referèndum, que per cert, estava al programa dels partits que composen el govern català, el govern d’Espanya ha agafat l’estratègia de judicalitzar el procés, sobretot pensant en que la Justícia està en mans dels seus “amiguets”. Han anat augmentant la seua pressió a càrrec de la Fiscalia de l’Estat, i també dels mitjans de comunicació que han fet pinya en aquest assumpte, des de “La Razón” fins a “El País”, i des de Antena 3 a la Sexta. En aquest cas no hi ha colors!

La Fiscalia ha lliurat cartes als funcionaris, i també als més de 700 alcaldes que van signar la seua adhesió al procés, citant-los a declarar, amb la possibilitat de detenir-los si no compareixen. També han lliurat les ordres oportunes als Mossos per a fer complir la suspensió de les Lleis de Referèndum i de Transistorietat, que va fer ipso facto el TC, en quan van ser promulgades pel govern de Catalunya.

És l’estratègia de la por, però em sembla que s’han equivocat, de totes totes, si creuen que així van a poder aturar el procés.

I ara , per acabar aquesta primera entrega, una reflexió, malgrat que semble una boutade. Pense que el lema de les manifestacions sobre els atemptats dels jihadistes: “NO TENIM POR!”, ve ara que ni pintada per a les dates que encara han de passar i hem de patir...

  

***

15/IX/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

 Ací podeu llegir l'article al Diari "La Veu":

             https://www.diarilaveu.com/veu/76540/sobre-el-proces-i                      

                                   

***

Els partits espanyols no saben fer pactes de govern

Accepta... o no? (Imatge de Google)

En aquest nou article, he volgut fer un pronòstic del que pense que passarà a les properes dates, abans de que anem a unes terceres eleccions, que segons sembla ningú no vol però no posen la solució per a que això no esdevinga.

Pense que m'he llençat al buit, però tampoc no tinc res a perdre. Com dic a l'article:

"No sóc cap expert en política, tan sols un prejubilat de la Ford sense telèfon mòbil, que moltes vegades desitjaria tirar la televisió pel balcó (mirant primer que no passe cap vianant pel voravia), lector empedreït, blocaire  amb certes aficions literàries, i que procura llegir tots els dies els diaris."

Ací teniu les meues reflexions. Espere no ferir cap sensibilitat:

Els partits espanyols no saben fer pactes de govern

Aquesta asseveració del títol és una realitat. Acostumats al bipartidisme i, a més a més, sempre parlant dels tripartits d’una manera pejorativa, i fins i tot, despectiva, ara resulta que els toca a ells, i la veritat és que no saben per on sortir-se’n...

Uns per prepotència, uns altres per por, i la majoria per rancúnia, però el cas és que Rajoy, que ha estat el candidat més votat, sembla “la lletja del ball”. Ningú no el vol treure a ballar, i fins i tot volen encolomar-lo al contrincant, sinó, què es pot pensar després de les declaracions d’Albert Rivera qui, després de perdre un grapat de vots a la “segona volta”, es veu amb l’autoritat moral de recomanar-li al Borbó que li diga a Pedro Sánchez que s’abstinga a la segona ronda de les votacions de la investidura, quan ni tan sols el seu partit (que és més dretà que el mateix PP) no ho té clar. Almenys, això és el que diu...

El gran pacte que molts desitgen (Imatge del Google)

I ara la gran pregunta:

Què passarà?

Al llarg d’aquesta setmana, el rei rebrà els representants dels partits (ERC i Bildu han declinat ser rebuts pel monarca). El proper divendres, 29 de juliol, Ana Pastor, la flamant presidenta del Congrés dels Diputats, anunciarà si convoca el debat d’investidura, i a partir d’ací es posa el rellotge en marxa per tal d’aconseguir el recolzament majoritari dels diputats (en la primera votació per majoria absoluta, i en la segona per majoria simple). Si no és així, hi haurà dos mesos de descompte, i es convocaran eleccions pel proper 27 de novembre. Si pel contrari, el candidat proposat sí que és investit com a president del govern, el  Consell de Ministres del 23 de setembre podria aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat, que és fonamental per a quadrar caixa amb Brussel·les.

L'antic bipartidisme que sembla haver-se acabat (Imatge del Google)

Pense que ningú no diu el que pensa, com en una partida de pòquer, i que al final, quan vegen que estan abocats a unes terceres eleccions es trauran la carasseta. Fins i tot, sembla que Rajoy ha pactat alguna cosa amb els nacionalistes, que fins fa pocs dies eren el Dimoni. Ara tots els partits estan mesurant quina estratègia els va millor per a perdre el mínim nombre de vots, en cas d’anar a uns altres comicis. Pense que a ningú no li convé la repetició (almenys als partits que poden pactar amb el PP). 

Potser els socialistes són els que pitjor ho tenen. Van poder formar un govern d’esquerra i ara el mateix han de deixar governar a Rajoy en minoria, fins i tot abstenint-se si cal en la segona votació de la investidura. Temps al temps...

La vella i la nova dreta (Imatge del Google)

Açò és el que jo pense que passarà, i si m’equivoque tampoc no passa res. No sóc cap expert en política, tan sols un prejubilat de la Ford sense telèfon mòbil, que moltes vegades desitjaria tirar la televisió pel balcó (mirant primer que no passe cap vianant pel voravia), lector empedreït, blocaire  amb certes aficions literàries, i que procura llegir tots els dies els diaris.

***

27/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

La "lletja del ball" (Imatge del Google)

Ací podeu llegir l'article al Diari digital "LA VEU":

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/7847/els-partits-espanyols-no-saben-fer-pactes-de-govern

***

26-J (El "Marianexit" frustrat) -article a "LA VEU"-

Imatge de Google

En aquest nou article expose la meua opinió sobre el resultat de les passades Eleccions Generals. Un resultat que va sorprendre fins i tot a les empreses de demoscòpia, i que va capgirar totes les enquestes. Jo m'esperava un resultat sense massa canvis respecte al del 20-D, però l'augment de vots i d'escons del PP em va caure  com una poalada d'aigua freda. Potser per això, he tardat una setmana en posar per escrit les meues opinions que, malgrat això, encara no tinc massa clar què és el que ha passat.

26-J (El “Marianexit” frustrat)

He deixat passar una setmana per a intentar pair els resultats electorals de la segona volta de les Eleccions Generals, que es van celebrar el passat diumenge, 26 de juny. A hores d’ara, encara no puc entendre com, un partit podrit, farcit de casos de corrupció i, a més a més, amb una política antisocial (retallades, reforma laboral, “Ley Mordaza”, privatització continua de la Sanitat i de l’Ensenyament, etc.) haja millorat sensiblement els resultats aconseguits al desembre, tant en nombre de vots com en escons, tornant a ser el partit més votat de l’Estat espanyol.

En aquesta setmana s’han estat barallant moltes hipòtesis, sent la pregunta més difícil de respondre, on han anat a parar el milió de vots que ha perdut la coalició UNITS-PODEM més les seues confluències dels diversos territoris de l’estat, respecte als resultats de la primera volta (20-D). La aritmètica en aquest cas es resisteix, doncs, sembla prou clar que els vots que ha perdut “Ciudadanos”, els ha guanyat el PP, i que potser ha estat un càstig dels seus votants per haver pactat amb els socialistes. També potser que molts dels vots que ha perdut el PSOE els haja acaparat també Rajoy, per allò de la por a caure de nou en el pou del rescat, que tant alimenten els mitjans de comunicació “oficials”. El que ja no sembla tan fàcil d’explicar és on estan aquells vots de l’esquerra (estem parlant d’un milió de vots, que no és fum de boja...). Potser molts han anat a parar a l’abstenció, per la seua disconformitat amb la coalició amb Esquerra Unida, o també per les darreres manifestacions (sobretot del seu líder) que han pogut descoratjar els seus votants. Estic parlant de temes com socialdemocràcia, el Referèndum català, les dispeses socials, etc.. Potser els votants no han comprès que els seus dirigents vagen canviant d’opinió en aquests temes segons bufe el vent. 

Imatge de Google

  

De totes les maneres, continua essent un misteri la desaparició del milió de vots, i fins i tot, es va parlar els primers dies de frau electoral, sobretot amb els vots per correu, quelcom que, després de conèixer l’ètica del ministre de l’Interior fa pensar que tot és possible, encara que el mateix Iglesias ha desmentit aquesta hipòtesi. Caldria investigar què ha passat amb el vot per correu (una asignatura pendent del sistema electoral espanyol), i també de les altres possibles irregularitats que han estat denunciades.

També volia comentar com els nous polítics continuen amb els mateixos tics que els seus predecessors. Dic açò, per les declaracions que van fer després de saber el resultat de les eleccions. Llevant del PP, que tenien motius per estar contents, tan sols vaig veure parlar de fracàs, encara que no amb aquest terme (almenys manifestaren que no era el que esperaven) a la coalició d’esquerres. Pedro Sánchez estava content perquè continuava sent el segon de la classe, malgrat haver aconseguit el pitjor resultat de la història del seu partit, mentre que Albert Rivera manifestava estar content perquè l’electorat espanyol havia triat el centre majoritàriament. No sé de quin centre parlava, però tot fa pensar que en aquell centre guanyador estarien tots els partits a excepció de PODEM i els seus socis. Ni tan sols una menció a que havien perdut un grapat de vots i d’escons, i de que la seua posició a l’hora de pactar amb els altres havia perdut força en relació a les passades eleccions de desembre. 

Imatge de "LA VEU"

La coalició UNITS-PODEM ha fet els darrers dies un anàlisi de les possibles causes del seu fracàs. Un fracàs relatiu, com hem esmentat abans, doncs, tenen els mateixos escons que tenien a la 1ª volta (20-D). Han descartat que la causa haja estat la seua confluència amb Esquerra Unida, i també han minimitzat l’efecte “Brexit”. Al final han arribat a la conclusió de que tota la culpa ha estat la por a que governen, i també a la relació d’alguns dels seus dirigents amb Veneçuela, una qüestió que també va aflorar a la campanya electoral, agitada des dels mitjans de comunicació dels que parlava abans. Per cert, que la Fiscalia de l’Estat ha desestimat la querella que els havien posat per finançament il·legal del partit en Veneçuela i Iran, una querella que de tant en tant tornen a treure, i que està basada en notícies de mitjans de dubtosa objectivitat i no en proves sòlides, segons paraules textuals de la mateixa Fiscalia.

En resum, no sé si aquesta serà l’explicació, encara que sembla prou lògica, però el cas és que encara no puc imaginar-me quatre anys més amb Rajoy de president, i els possibles successors dins del seu partit, la veritat és que fan nosa.

No ha estat possible el “Marianexit”, ni per suposat, tampoc el “Pepexit”. Ho deixarem per a la propera ocasió, com solen fer els ganduls.

***

03/VII/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

 

Imatge de Google

 Article a "LA VEU":

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/7689/26-j-el-marianexit-frustrat

"Sobre el possible Brexit" (article a "LA VEU")

Imatge de Google

Sobre el possible “Brexit”

 “La democràcia s’ha convertit en un

instrument de domini del poder econòmic,

i no té la capacitat per controlar els abusos

d’aquest poder.” -JOSÉ SARAMAGO-

  

      Malgrat que les xifres no afavoreixen la sortida de la Unió Europea, tots els sondejos vaticinen que el proper dijous dia 23 de juny, guanyarà el sí al “Brexit”, paraula que s’ha inventat per a la possible eixida del Regne Unit de la Unió Europea.

      La pressió migratòria ha afavorit encara més aquesta opció, que d’altra banda no serà gens beneficiosa (almenys a curt termini) pels interessos dels britànics. Els partidaris d’anar-se’n es multipliquen, mentre que el ministre de Finances George Osborne (no sé si serà parent del Bertín...) ha declarat que s’hauran de rebaixar les dispeses socials i també les de Defensa (ves per on!) en un 2%. La solució que ha proposat el ministre britànic és incrementar l’Impost sobre la Renda, el que suposa retallades salvatges per tal de recaptar els 38.000 milions d’euros, que són els que calen per tapar el forat fiscal del “Brexit”.

Imatge de Google

                                                             

      Sembla que els darrers dies els partidaris de la permanència s’estan incrementat, i a hores d’ara tenim, segons les darreres enquestes, un empat tècnic. Potser la por ha fet acte de presència, i els ciutadans britànics estan preocupats per les conseqüències negatives de la sortida, que per cert, han estat ben airejades pels mitjans informatius que controlen, tant el govern de Cameron com els poders fàctics.

      La veritat és que l’Estat espanyol també sofriria aquestes conseqüències. El Regne Unit encapçala la compra d’habitatges al territori espanyol, entre tots els Estats estrangers (21%). També són els súbdits britànics els que més ens visiten (15,5 milions l’any passat), i a més a més, es gastaren més de 14.000 milions d’euros. D’altra banda, les inversions de les empreses espanyoles al Regne Unit, duplica el de les britàniques a Espanya. Estem parlant d’empreses punteres, com ara, Santander, Sabadell, Ferrovial, Telefònica, Iberdrola, etc., mentre que les empreses britàniques que operen al nostre territori (Vodafone, BP, IAG, Altadis, etc.) facturen 5.600 milions d’euros menys.

Imatge de Google

      També és important el fet de que el Regne Unit és un dels països que contribueix a la UE molt més del que rep (us sona d’alguna cosa?). Concretament, aporta un 12,57% del pressupost, i tan sols està superada per Alemanya, amb el 21,36 % i per França, amb un 15,70 % respectivament. L’Estat espanyol contribueix a les arques europees amb poc més del 8%. (Totes aquestes dades han estat publicades a l’edició del dilluns del diari “El País”).

      Entre les conseqüències negatives per a l’Estat espanyol, també cal esmentar que podria perillar el permís de residència dels 200.000 ciutadans espanyols que viuen al Regne Unit, molts d’ells estudiants i rebent ajuda social. Per contra, els 280.000 residents britànics a Espanya, la majoria pensionistes, podrien perdre l’assistència sanitària gratuïta, en cas d’abandonar la Unió Europea.

Imatge de Google

      Per resumir, a curt termini, el “Brexit” seria un desastre, per la incertesa que crearia als mercats, i també pel probable efecte dominó, però a la llarga, dependria dels acords comercials que signaren, i també del possible acord amb els Estat Units, sobretot en cas de que el proper president fóra Donald Trump, que de sempre s’ha mostrat favorable al “Brexit”. Cal tenir en compte que els americans són els primers clients del Regne Unit, pel davant dels alemanys i dels Països Baixos

    Pense que el més greu, sense arribar al catastrofisme d’alguns, que albiren “la destrucció de la civilització occidental” (sic), (Donald Tusk, president del Consell Europeu), seria el que hem anomenat abans “efecte dominó”, que podria produir als altres socis europeus.

     Qui seria el següent?

***

21/VI/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

L'article al Diari digital "LAVEU":

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/7590/sobre-el-possible-brexit

***

Imatge de Google