Recital "PINAZO en versos" (entrevistes a les emissores de ràdio de Burjassot i de Godella)

Francesc-Andreu García i jo a Ràdio Godella (foto meua)

   El passat dilluns, 23 de maig, ens van convidar al programa "Borumballa" de Burjassot Ràdio per a parlar del recital "PINAZO en versos", que tindrà lloc el proper diumenge. El nostre company del Taller d'Història Local, Cèsar Vercher, col·laborador de l'emissora, i que serà el presentador del recital, va fer les gestions, i també va intervenir a l'entrevista, que va tenir lloc a les 20,30 hores, i a la que assistírem Francesc-Andreu García, coordinador del recital i jo mateix (un dels poetes participants). El programa (degà de Burjassot Ràdio) va estar conduït per José Vicente Fábregues Quiles, que ens va fer les preguntes a tots tres.

    Ací la podeu escoltar:

http://tallerhistoriagodella.org/wp-admin/post.php?post=2503&action=edit

      

   Al dia següent, dimarts, el meu amic "pakiu", i jo férem una entrevista a Ràdio Godella, pel programa BIM RÀDIO 2.0, que es va emetre ahir dijous a les 19 hores. L'entrevista va estar realitzada per Pau Molins, que surt a la foto, i al control Jordi Coll. Explicàrem en què va a consistir el recital poètic "PINAZO en versos" del proper diumenge, 29 de maig a les 18,30 hores al Teatre "Capitolio" de Godella, dins dels actes programats pel Taller d'Història Local de Godella per a commemorar l'Any Pinazo. Ací la podeu escoltar:

http://www.ivoox.com/bim-radio-26-05-16-audios-mp3_rf_11674485_1.html

Cartell oficial del recital (disseny de Leti García)

      Us esperem a tots al Teatre "Capitolio" el proper diumenge, 29 de maig a les 18,30 hores. Pensem que val la pena gaudir d'aquest espectacle.

      Hem editat un llibret amb les lletres dels poemes, que es repartirà a la porta del teatre entre els assistents, i en finalitzar l'acte hi haurà un vi d'honor.

ESTEM FENT TOTA LA PUBLICITAT POSSIBLE DE L'ACTE:

http://www.escriptors.cat/?q=node/12891

http://blogs.laveupv.com/espaicivic/blog/28108/recital-poetic-amb-musica-i-imatges-a-godella

http://www.hortanoticias.com/el-taller-dhistoria-local-de-godella-continua-celebrando-el-ano-pinazo-con-el-recital-pinazo-en-verso-el-proximo-domingo/

http://www.godella.es/va/culture/content-event-slideshow/pinazo-versos?utm_content=buffer3f6d7&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer

http://godella.compromis.net/2016/05/26/festival-poetic-pinazo-en-versos-amb-musica-i-imatges/

      I tots els dies està eixint la notícia a l'agenda de l'Horta del "Levante EMV" (edició en paper).

***

© Francesc Arnau i Chinchilla

Les meues proses IV: ("Casablanca")

Imatges de Google: Fotograma de la pel·lícula "Casablanca"

      En aquesta ocasió, vull donar a conèixer un relat que ja té uns quants anys. Concretament, és de l'any 2006, i és dels primers que vaig publicar al web "relatsencatala", i tan sols un comentari; La Literatura no pot permetre's el luxe de perdre el mateix dia dos escriptors tan grans com el Günter Grass i l'Eduardo Galeano. Dos escriptors que admire com a artistes i com a persones...

http://relatsencatala.cat/relat/casablanca-infidelitat/405323

      Després el vaig lliurar al Ramon Villaplana, que el va editar al seu programa "Uno cualquiera" de Ràdio Godella. Ací puc posar l'arxiu amb la seua veu, encara que al programa estava molt més acabat (amb música, efectes especials, etc.). Però pense que així és més autèntic, sense trampes ni cartró, com els blues dels músics ambulants.

<iframe width="580" height="115" src="http://www.goear.com/embed/sound/a51e84c" marginheight="0" align="top" scrolling="no" frameborder="0" hspace="0" vspace="0" allowfullscreen></iframe>

        Ací teniu una versió més llarga del relat:

CASABLANCA

I

Quan aquell home li va mostrar la foto, aquella música de piano, que tantes vegades havia escoltat i vist interpretar a aquell negre, va omplir el seu esperit. Era ella! Ella, amb la que tantes vegades havia somniat. De fet, ella era la causa principal de que l’agència dugués el nom d’aquella ciutat del Marroc, encara que ell li contava, a tot aquell que volgués escoltar-lo, la seua fascinació per Humphrey Bogart. Com quedava d’ullprès amb aquelles interpretacions de detectiu, i la seua intenció primera d’anomenar l’empresa “El Falcó Maltès”, encara que després havia canviat d’opinió perquè “Casablanca” era més comercial. Només eren veritats a mitges, doncs, en un principi així havia estat però, quan va veure aquella deessa nòrdica amb cara d’àngel, i aquells ulls clars que albirava blaus, es va fondre com un gelat al forn.      

Quan es va recobrar de l’impacte, adoptà un posat d’home de món, coneixedor d’aquells assumptes tan lletjos, que l’home li havia anat revelant fil per randa. Aleshores li va dir que ell mateix, Bertomeu Gil-Bonet, director i principal accionista de l’Agència de Detectius Casablanca, es faria càrrec del cas.

II

Els espills mai no havien estat els seus amics, però ara, aquell que embolcallava tot el pilar de la cafeteria, li mostrava, com en un fotograma, la imatge d’ella. Era molt més del que havia imaginat, amb aquell rostre de porcellana de perfecció suprema, i amb aquells ulls d’un blau, com si s’hagués caigut una esberla de cel a dintre seu.

La tècnica de llegir els llavis era la més adient, quan no era possible la instal·lació de micròfons, com ara en aquella cafeteria del centre on es trobava. El seu olfacte de detectiu expert li havia dit des d’un principi, que aquell cas era ben fàcil de resoldre. La dona, que s’havia tornat invisible pel seu marit, s’havia matriculat en un gimnàs d’aquells que s’havien posat de moda, per mantenir-se en forma. En poc de temps, s’havia enrotllat amb un dels monitors, un xicot prou més jove que ella. Ara xerraven de les seus coses en aquella cafeteria de moda, mentre que Bertomeu aguaitava amagat darrere del gin-tònic de Bombay Saphire amb copa de baló que s’havia demanat.

Però, no s’ho podia creure. Ella li preguntava al xicot si ja s’havia cansat. Que perquè la deixava. Si havia conegut una altra de més jove. Mentre, les llàgrimes li anaven brollant del fons del pou d’aquells ulls de nina. De sobte, el jove es va alçar, va pagar el compte al cambrer, i se’n va anar sense acomiadar-se, alhora que ella es torcava les galtes amb un mocador blanc i petit, que feia tremolar com una papallona.

Bertomeu no ho va dubtar. Es va dirigir a la taula on estava aquella dona i, adoptant la veu i el gest del seu heroi de sempre, li va dir: “No plores preciosa, doncs sempre ens quedarà París.” Ella no va entendre res, però allò va ésser el principi d’una relació que, a hores d’ara, quan ha passat molt de temps, encara no ha començat a entebeir-se.      

23/XI/2.006 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Un altre fotograma de la pel·lícula

***

Les meues proses II: ("L'habitació 101")

Gerorge Orwell a la ràdio (Imatge pressa de Google)

      Aquesta és la segona entrega de la sèrie de les meues proses més recents. En aquesta ocasió es tracta de “L'habitació 101”, que és un relat que vaig presentar al Concurs “ARC a la ràdio”, també de l’any 2012 (com “La càrrega”), que abordava el tema de la por, dins de “Sentiments”, que era el tema general d'aquella temporada.

      Aquest relat vol ser un homenatge a l'escriptor britànic George Orwell (sobretot a la seua novel·la "1984"). Ell, el mateix que molts joves idealistes de tot arreu del món, va participar a la Guerra Civil Espanyola com a milicià del POUM, i també ens va deixar les seues vivències a l'esplèndid llibre “Homenatge a Catalunya”, que pense no ha tingut el ressò que es mereix, sobretot pel seu títol (sic)...

      En aquesta ocasió, no podré oferir-vos, de moment, la gravació sonora del relat, encara que recorde que va ser emès per Ràdio Godella, al programa “Uno Cualquiera”, per Ramon Villaplana, que també va editar “La càrrega”, enllaç que us vaig posar a l'anterior entrada del blog, i del que Ramon m'ha dit moltes vegades que és un dels relats dels que més satisfet va restar en veure el resultat. Si no l'heu escoltat, la veritat és que val la pena: Cliqueu ací!!!

      El cas és que no trobe l'arxiu sonor d'aquest relat de l'homenatge a la novel·la d'Orwell, però ací podeu llegir la versió que vaig presentar al concurs:

L'HABITACIÓ 101

   Homenatge a George Orwell

      Tothom havia sentit parlar d'aquell quarto obscur i tenebrós, on a cadascú li aplicaven els procediments que més li repel·lien, per tal de fer-li confessar els seus crims i quins havien estat els seus còmplices.

      Ells només n’eren quatre, però a l’habitació 101 hi havia més de cent mètodes diferents per fer espaordir els detinguts. En primer lloc, mitjançant els interrogatoris rigorosos i sistemàtics, els psicòlegs endevinaven les fòbies de cadascun dels individus, i així aconseguien el seu propòsit, que era ni més ni menys, que denunciaren el que no estava escrit als papers (plans de sabotatge, boicots, atemptats, etc. )

      El Jon li té fòbia al foc, Iker no suporta l’aigua, encara que el cas d’Imanol és molt més complicat, perquè li donen paor tots els insectes.

      Tanmateix, el cas més curiós és el del Joseba, un xicon que no té dèries conegudes i que per això precisa de molts més interrogatoris per part dels sicaris de la Comandància. Al remat determinen que a ell tan sols li pot fer efecte una cosa: És tan tímid, que no suporta el contacte amb els éssers més estimats (amics, familiars, etc). És per això, que el cap de la Comandància ordena als seus subordinats, que localitzen a tota la gent que s’estima el Joseba. Ja sabem com és la gent, i més encara en situacions on cal demostrar allò que dus endins. Tothom l’abraça, el reconforta i li diu paraules afectuoses, mentre que ell es va enderrocant com un gelat al migdia els dies d’estiu...

      El Joseba no pot més i denuncia tots els seus companys, els familiars i fins i tot gent que no coneix, a canvi de que s’ature tot aquell desgavell de bons sentiments que el posen al llindar del suïcidi.

      Per a ell, tot aquell devessall de sentiments significa el mateix que les rates llepant el rostre de Winston Smith, i per això no dubta en trair els seus amics i familiars, com ho va fer el personatge orwelià amb la seua estimada Júlia.

      Aleshores ens preguntem: I de què li serveix al torturador? 

      Cadascú pot treure les conclusions pertinents.

***

"The Big Brother", fotograma de la pel·lícula 1984 (Imatge pressa de Google)

***

© Francesc Arnau i Chinchilla

      Passa de vegades que aquests relats que no van ser triats com a finalistes, personalment em van satisfer molt més que els altres que si van aconseguir-ho, però el més important és que encara no m'he desencantat, i continue enviant els meus relats, tot i esperant que es trenque el malefici.

      Els meus relats segueixen estant al Concurs “ARC a la Ràdio”, i sempre que no m’abandonen “les Muses”, continuaran estant.

Godella (l’Horta), 27 de Març del 2.015

Foto meua: Els guanyadors de l'edició de l'any 2012*

      * El Ferran va recollir el Premi de Lluís Servé "deomises" (a cadascú lo seu...)

***