El poema de l'Estellés va cloure el recital (Foto: Dori Palencia)
El passat dimecres, 16 de novembre, va tenir lloc a les 19 hores, després de molts entrebancs, dubtes i ensurts, la segona audició del recital "PINAZO en versos", que havíem interpretat al Teatre "Capitolio" de Godella, a la vesprada del dia 29 de maig.
Cartell del recital (creació de Leti García)
En aquesta ocasió, també comptàrem amb la col·laboració del col·lectiu "Concilyarte", de la ciutat de València, i gràcies a ells, hem pogut fer aquest recital al cap i casal, que era la nostra intenció, després de veure el resultat al nostre poble. Gràcies a ells, també vam enriquir el recital amb les seues aportacions poètiques: ("El guardavía" de Mila Villanueva, "La Alameda" d'Ana Noguera, i els dos poemes de l'Alba Fluixà: "Autoretrat" i "Pinazo"). També és seu el mèrit d'haver fet l'espectacle a la Fundació SGAE, que ens va facilitar el seu teatre i els seus mitjans per a que tot sortís la mar de bé.
Mila Villanueva i Francesc-Andreu García (Foto: Dori Palencia)
D'altra banda, malgrat que la base del recital era la mateixa que al primer, també cal destacar l'aportació inestimable de Leti García, que va afegir a les imatges de Nerea les seues pròpies, i que va aconseguir que tot estigués on calia (parlant de les imatges sobretot).
No cal ni esmentar, que l'aportació dels músics (Salvador Caballer Tarín i Josep Antoni Ferrando) va estar una de les branques fonamentals de que el recital fos tot un èxit (almenys qualitatiu), el mateix que va passar al recital de Godella. Ells van triar els temes pels nous poemes, com havien volgut les poetesses.
Els músics i jo (Foto: Dori Palencia)
També vam poder gravar l'esdeveniment, gràcies a l'aportació de Dori, i ací podeu veure el resultat tots els que, per qualsevol raó, no vau poder estar al nostre costat.
La gravació del recital al YouTube
Ja per finalitzar, cal agrair (com no?) al nostre Taller d'Història Local, i molt especialment al Coordinador de Publicacions, Julio Montagut. Gràcies al seu esforç s'ha fet el llibret amb els poemes, les imatges i les composicions del recital. Ací el podeu veure:
Ara tan sols resta una altra embranzida per dur el recital a altres terres del territori (Castelló, Alacant, Barcelona, Palma, Madrid...). El següent pas seria dur-ho a Nova York, Londres, París, etc... això sí! amb traducció simultània. Però la veritat és que no són bons temps per a la Lírica...
Antoni Portilla i Francesc Andreu García (Foto meua)
“Exposició de l’Any Pinazo al
MuVIM”
“De l’ocàs dels grans mestres a la
joventut artística. València 1912-1927”
El passat dijous, 14 de juliol, a les 20 hores vaig
assistir-hi a la inauguració de
l’exposició que obri l’Any Pinazo a la ciutat de València. Amb el títol “De
l’ocàs dels grans mestres a la joventut artística. València 1912-1927”, el
Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), que depén de la
Diputació de València, va presentar una mostra molt interessant dels grans
mestres valencians, contemporanis de Pinazo, així com de la nova generació
d’artistes que agafaren el protagonisme amb les noves tendències artístiques
que venien des de les ciutats d’Europa (sobretot de París).
L'acte va contar amb la presència de les autoritats, organitzadors, molta gent del món de les arts, i una gran assistència de persones del nostre poble de Godella, amb l'alcaldessa Eva Sanchis al capdavant.
Maqueta de València segons el plànol de Tosca de 1704 (Foto meua)
El haver triat l’any 1912 es deu a que fou
l’any en que Pinazo va rebre la Medalla d’Honor de l’Exposició Nacional a
Madrid, en reconeixement a la seua trajectòria artística.
La sala amb els dibuixos de Pinazo (Foto meua)
A
més dels magnífics dibuixos del pintor de Godella (tan sols amb això ja pagaria
la pena visitar l’exposició), podem admirar magnífics quadres de Muñoz Degrain,
Cecili Pla, Francesc Domingo, Joaquim Agrasot, Josep i Marià Benlliure, Joaquim
Sorolla... i per suposat algunes teles de Pinazo, que la Casa Museu ha
facilitat per a l’ocasió (el mateix que la col·lecció de dibuixos).
Antoni Portilla, secretari del THLG i jo (Foto meua)
Personalment, em va impressionar “Amor de
madre”, de Muñoz Degrain, de un realisme que fa posar la pell de gallina, així
com un quadre de Josep Mongrell (“Mariposa de luz”), amb reminiscències
sorollesques, i també són impressionants les escultures de José Capuz i de José Pinazo Martínez, de qui destacaria
per la seua modernitat la versió que fa de la Dama d’Elx.
"Amor de madre" de Muñoz Degrain
Escultura de José Pinazo (Foto meua)
Primeres mostres del Modernisme a la Pintura (Foto meua)
"Tertúlia" -o "Cosint"- de Pinazo (Foto "pakiu")
Hi ha també una bona selecció de quadres dels
artistes que agafaren el protagonisme a partir d’aleshores, com havia indicat
abans, dels que també són un exemple els dos escultors que acabem d’esmentar.
Navarro, Benedito, Fillol, Ribes, Mora, etc., que després de l'època del
regionalisme (Ignasi Pinazo Martínez n’és un bon exemple), van descobrir el
Modernisme, que té una fita importantíssima al concurs per a l’Ateneu de
València de l’any 1927, on els arquitectes Gaspar Blein i Lluís Albert,
presentaren propostes clarament d’avantguarda, i també va ser en aquest any de
1927, que és fins on arriba l’exposició, quan Josep Renau va fer les primeres
provatures juvenils amb l’art déco, registrant-se alhora una nova florada de
nous valors, com ara, Boix, Sabina, Lahuerta, etc., segons explica al llibret que ens van lliurar, el comissari de l'exposició, Francisco Javier Pérez Rojas, titular de la càtedra Ignasi Pinazo de la Universitat de València.
Una de les obres mestres de la mostra (Foto meua)
En resum, una
exposició que cal visitar i que ha deixat el llistó ben altper ales properes,
que tindran lloc als diferents museus del cap i casal dins de l’Any Pinazo.
Aquesta sembla que es podrà visitar fins a finals de setembre.
Entrada al MuVIM (Foto meua)
A continuació hi va
haver un vi d’honor, i el secretari del Taller d’història, Antoni Portilla, el
meu amic Francesc Andreu García “pakiu”, i jo se’n tornàrem cap el poble.
Vicent Alonso, Voro García, Vanessa García i Joan Enric Lluna (Foto Ajuntament)
“La Música en el temps de Pinazo”
Concert al Teatre "Capitolio"
El passat dimecres, 6 de juliol, a les 20 hores, va tenir lloc al Teatre "Capitolio" de Godella, el concert "La Música en el temps d'Ignacio Pinazo", dins del Festival de Música de Cambra del nostre poble. Abans havia tingut lloc al saló d'actes de "Villa Teresita", una xerrada-col·loqui sobre el mateix tema, del que ja vaig fer una crònica en l'anterior entrada d'aquest blog:
El concert va mamprendre, (després dels parlaments de l'alcaldessa de Godella, Eva Sanchis, del director de la Casa Museu Pinazo, el nostre company del Taller d'Història, José Ignacio CasarPinazo, i del director del Festival, Joan Enric Lluna) amb la interpretació de "L'idili de Sigfried", de Richard Wagner. A continuació els músics de l'Ensemble del Festival, sota la direcció de JoanEnric Lluna, van interpretar l'obra "Des de l'ombra a la llum", del compositor de Sueca, VoroGarcía. Un homenatge al pintor Ignacio Pinazo Camarlench, amb textos de Vicent Alonso, on va participar la soprano Vanessa García.
Interpretació de l'obra de Voro García en homenatge a Pinazo (Foto Ajuntament)
Va estar una mena de cantata moderna, amb reminiscències orientals i molta percussió. Els textos restaven una mica incomprensibles al ser cantats per la soprano, llevant d'alguns fragments en recitatiu. Ací teniu la lletra del poema que Vicent Alonso va fer sobre el quadre de Pinazo,"L'eixida de missa a Godella" de l'any 1890, que es conserva a l'IVAM,que és la base principal de la composició musical:
3
Ja sé que la bellesa és la llum que la
mira,
com escriuries un matí d’estiu
en cerca de la perfecció més perfecta.
Aquests colors, tanmateix, són de
tots,
com si les taques foren punts morts
del temps, portes
que ens traslladen al passat i al
futur
de la memòria.
Des de l’ombra a la
llum,
no és fàcil el camí que els dies
repeteixen.
I has sabut mostrar-lo quiet, com un
exemple
del que compartim:
No hi ha pietat
ni silenci més que en el fons obscur,
on encara ressonen dictats i
lletanies.
Saps? Ho tinc tot davant dels ulls. No
em cal
esmenar ni una sola pinzellada.
Sóc
jo mateix, a qui la màgia d’una
espàtula
ha fet nàixer abans de l’inici dels
dies.
***
Després d'un breu descans, els instrumentistes de l'Ensemble del Festival, dirigits per Lluna van interpretar "Prelude á l'aprés-midi d'un faune" de Claude Debussy, per acabar el programa amb la magistral interpretació de "El Amor Brujo" de Manuel de Falla, en la versió de 1915.
Va estar un gran homenatge al pintor en l'any del seu Centenari, amb l'estrena de la composició, que havia tingut lloc el dia d'abans a sala de "La Beneficiència" de la ciutat de València, i també amb la música contemporània al gran artista.
Per una part música que s’escoltava i que despertava grans passions en el
públic, com ara Wagner, i també música que comparteix valors estètics i
filosòfics amb la pintura de Pinazo i els seus contemporanis, com la de Debussy
i la de Falla.
Foto: Ajuntament de Godella
Van intervindre al concert molts del residents de Festival, procedents de diverses orquestres de l'Estat espanyol, i també de la resta del continent europeu, sota la magistral direcció de "l'alma mater" del Festival, el nostre paisà Joan Enric Lluna.
Decoració del cafè "El León de Oro" de la ciutat de València (I. Pinazo)
“La
Música en el temps de Pinazo”
Xerrada (Taula rodona a "Villa
Teresita")
La presentació va estar a càrrec de Pep Ruvira, que
després de les paraules preliminars va passar la paraula a José Ignacio Casar
Pinazo, que ens va posar en antecedents sobre el que ell havia investigat sobre
les relacions del seu besavi amb la Música. En concret, ens va dir que no hi
havien referències sobre autors, obres, etc., però que un home com ell, immers
al món artístic, no podia restar al costat de totes les novetats musicals de
l’època. També ens va parlar d’alguna anècdota familiar envers el món de la
Música, per a passar a continuació a relatar la cronologia de la gestació de
l’obra que s’estrenava, sobre els versos de Vicent Alonso i els quadres de
Pinazo, que havien inspirat la composició de Voro García, “Des de l’ombra a la
llum”.
Vicent Alonso ens va parlar de la seua implicació des de
sempre amb Pinazo, i de la tria que havia fet dels quadres a la Casa Museu. Després
va parlar el compositor de Sueca, Voro García, que ens va explicar la seua visió,
a cavall entre les paraules de Vicent i els quadres de Pinazo. Ens va parlar de
l’ombra i de la llum, i de com dins de l’obscuritat dels traços del quadres,
gairebé sempre destaca alguna cosa que vol assenyalar-nos el pintor, que és el
mateix que ell havia intentat fer a la seua composició.
Després es va obrir un petit col·loqui, on van
intervindre Joan Enric Lluna, Vicent Castillo i d’altres persones que no conec.
El tema més recurrent va ser la relació entre les tres arts (Pintura, Poesia i
Música), i els aspectes positius i negatius de cadascuna d’elles, que els
membres de la taula van intentar contestar i debatre en la mesura de lo
possible.
Acte seguit, Josep Vicent Ferriol, ens va mostrar el procés
invers, és a dir, la creació plàstica inspirada en la Música. Ens va mostrar a
la pantalla la seua experiència sobre una composició de Bach, que mentre
s’estava interpretant, ell anava traslladant al llenç les seues sensacions.
Després ens va comentar que la persona que havia adquirit el quadre, escoltava
la composició de Bach cada vegada que el contemplava.
Joan Enric va abandonar el col·loqui per anar a
preparar-se pel concert, mentre que Vicent Alonso ens va parlar de la seua
visió personal d’aquell moment especial, quan la Poesia havia agafat un nou
camí al costat (encara més) de la Música. Ell, amb la seua sapiència d’erudit,
ho data amb la composició “Quatre quartets” de T.S. Eliot, que presenta una
estructura semblant a les composicions musicals. És com Kandinski a la Pintura,
el començament d’una nova visió de la Lírica. La Música també va tindre el seu Schönberg.
Com a conclusió, podem dir que cal deixar-se dur per les
emocions que ens provoquen, la contemplació d’un quadre, escoltar un poema o
capbussar-se dins de la Música. A cadascú, potser, li provoque sensacions
distintes, però de ben segur que estem parlant d’un llenguatge que és el mateix
que el dels deus, si creguem en la seu existència. Si no, caldria inventar-los,
com van fer els nostres ancestres.
Cartell oficial del recital (disseny de Leti García)
PINAZO
en versos (I)
-recital poètic
amb música i imatges-
La gestació
Per a trobar els antecedents de la idea d’aquest recital,
cal remuntar-se a juny del 2011. Miguel Gago, que era en aquells temps el
Regidor de Cultura, ens va proposar a Antonio M. Herrera i a mi, que férem
poemes sobre les obres de l’exposició “Cent Anys d’Expressió Artística a
Godella”, que s’havia realitzat al Centre d’Art “Villa Eugenia” del nostre
poble uns mesos abans.
A més de Pinazo, també férem poemes sobre quadres de Balbino
Giner, Salvador Rodríguez Bronchú, Lluís Giner i d’altres. Recorde que fins i
tot, l’Antonio va fer un esplèndid poema inspirat en l’edifici de “Villa
Eugenia”, que va dedicar al Modernisme.
Miguel Gago també va convocar al pianista Josep Manel
Campos, que és també el director del Cor “Lambert Alonso”, i per tant, està
molt vinculat al nostre poble. Entre les composicions que va triar per
acompanyar els nostres poemes, i els nostres suggeriments, va eixir el programa
del recital, del que per cert vaig fer una crònica molt completa a la revista
digital “Lo Càntich”. Aci teniu l’enllaç:
Quan el nostre Taller d’Història Local de Godella va
convocar aquelles reunions per a organitzar, amb les entitats culturals del
poble i els particulars interessats, els actes que li donaren relleu a l’Any
Pinazo, decretat per les Corts Valencianes, i assumit pel govern de la
Generalitat, amb motiu del centenari del traspàs de l’insigne pintor, tan
arrelat al nostre poble, li vaig comentar al meu amic Francesc-Andreu García
“pakiu”, que nosaltres podíem fer un recital com aquell, convocant els poetes
del nostre poble. Aleshores, ell ho va proposar en una d’aquelles reunions, i
el THLG va agafar la idea, i alhora ens va donar llibertat total per dur-la a
bon port.
Contactàrem amb els poetes, i al remat aconseguírem la
participació dels cinc que ens vam comprometre. Proposàrem fer cadascú tres
poemes, per donar-li al recital agilitat i evitar que el públic s’avorrís.
Llavors, ens posàrem en contacte amb els músics, que ja havien col·laborat amb
la presentació del meu llibre “L’espill de l’orb”, i dels que guardàvem molt
bons records.
Salvador Caballer Tarín (guitarra) i Jose Antonio
Ferrando “El Sevillano” (bandúrria), són dos mestres de la corda, i des del
primer moment ens van ajudar als poetes a triar les músiques adients (a aquells
que no ho tenien clar), i també a fer els arranjaments corresponents d’aquells
temes que alguns els demanàrem per a les nostres composicions poètiques. La
veritat és que cada vegada que he gaudit de la seua gran professionalitat, m’han deixat bocabadat. Fins i tot van fer un arranjament del “Mater Mea”, una marxa
que es toca a les processons, el cèlebre “Je t’aime moi non plus...”, que els
vaig demanar per acompanyar el meu poema sobre els quadres eròtics de Pinazo,
“La tarara”, sobre un poema de l’Antonio, “Un núvol blanc” de Lluís Llach, i la
magnífica versió de “La Muixeranga” que va acompanyar el darrer poema de
recital (“Ignasi Pinazo” de l’Estellés).
Assaig del poema d'Estellés
Assajàrem a l’estudi de Salvador el dia 9 d’abril, i des
del primer moment vaig comprendre que estàvem en el bon camí, i que el recital
seria tot un èxit. Més endavant, el 24 de maig férem un segon assaig, on
deixàrem el programa pràcticament enllestit, per a donar-li el darrer cop el
mateix dia del recital, el diumenge 29 de maig, de matí, al Teatre “Capitolio”,
on férem (després de l’esmorzar reglamentari) l’assaig general i la
corresponent prova de so.
Assaig a l'estudi de Tarín (Foto meua)
Dori Palencia (Foto meua)
Cèsar Vercher (Foto meua)
Carles Cano (Foto meua)
Si parlem dels poemes, cadascú de nosaltres ho hem
tractat de forma diferent. Alguns han fet poemes sobre un quadre concret, però
també hi ha sobre el personatge del pintor, sobre els sentiments que ens provoca,
i sobre alguns aspectes de la seua obra. Fins i tot hi ha un poema sobre la
Casa Museu, que va fer l’Antonio M. Herrera. El seu director, José Ignacio
Casar Pinazo, besnét del pintor, i actual director del Museu Sant Pius V, ens va
facilitar un dibuix inèdit de Pinazo per a la portada del llibret que es va
repartir al teatre. Un llibret amb tots els poemes, les composicions musicals
que els acompanyen, i una selecció a les pàgines centrals dels quadres que els
han inspirat. Ací el podeu veure en format digital:
Portada del llibret amb el dibuix inèdit de Pinazo
El cartell va ser un disseny de Leti García, que va fer a
cavall entre Londres i Bangkok. De presentador comptàrem amb el nostre company
del Taller, Cèsar Vercher, que va aprofitar que té a casa seua un quadre de
Pinazo (el pintor li’l va regalar al Tenor Alonso, besavi de Cèsar), per fer un
poema inspirat en el mateix: “Hort de llimeres”.
Un dels aspectes que pensàrem es podria millorar respecte
al precedent de fa cinc anys va ser el de les imatges que acompanyen els
poemes. Per això li vam proposar a Nerea San Félix que es fes càrrec de la part
audiovisual.
El jardí de la Casa Museu (Foto: premsa Ajuntament)
I poc més que afegir. La Regidoria de Cultura ens va
recolzar en tot, el mateix que els tècnics municipals. Tan sols tinguérem el
“handicap” de la data, per la coincidència amb la processó del Corpus, amb la
que no comptàvem, però que amb tota la nostra implicació, fent propaganda
(entrevistes, cartells, xarxes...), vam aconseguir minimitzar aquesta
circumstància tan negativa. De totes les maneres, li vam comunicar a la
Regidora i també a l’alcaldessa, la nostra disposició a fer una segona
representació, si ens donen una data al llarg d’enguany. Tots els participants
així ho manifestaren.
El meu amic "pakiu" i jo entrevistats a Ràdio Godella
I ja per finalitzar aquesta crònica de la gestació del
recital, volia agrair al meu amic Francesc-Andreu García “pakiu”, que ha
exercit de coordinador de tots nosaltres. Sense la seua embranzida, res de tot
açò haguès estat possible. Ell ha estat l’autèntic “alma mater” del recital. A
més a més, ell ho ha fet de manera totalment altruista. Nosaltres, els artistes,
encara que no cobrem, sempre ens resta la vanitat, l’amor a l’art, però ell ho
ha fet per convicció, i perquè és una de les persones més eficients que conec.
El passat divendres, 27 de maig, va tenir lloc a la Llibreria Primado de València, la presentació de la primera novel·la de la meua cosina Lina Chinchilla, que duu per títol "La luna en agosto". Ella viu a Alacant, encara que va néixer a València, i per això volia fer la presentació en valencià, i aleshores va pensar en que jo fos el presentador de l'acte.
Cartell de la presentació
La veritat és que de seguida li vaig dir que sí, fins i tot abans de llegir el llibre. És la primera presentació que faig, i no em considere cap expert en Literatura. He fet, i continue fent els meus poemes, així com els contes, els micro-relats i els articles d'opinió, però el món de la novel·la és una altra cosa, i ja m'agradaria ser tan valent com ha estat Lina, i endinsar-me en aquest món de la narrativa amb majúscules, que tant admire, i de la que sóc un lector compulsiu.
Li vaig comunicar a la meua cosina que jo faria una introducció sobre l'autora, i ella després comentaria la seua novel·la. Li va semblar bé, i així ho férem.
A l'hora en punt, 19,30 de la vesprada, ens reunírem tots dos en un bar (regentat per xinesos), i vam estar una estona parlant del llibre, de la meua presentació, i de la seua intervenció "a posteriori", parlant-nos de les claus de la seua obra.
El pública abans de l'acte (Foto meua)
La "tia" Avelina i la seua germana (Foto meua)
L'assistència va estar d'allò que diríem normal en aquests esdeveniments (coneguts, familiars, i potser algun despistat), i jo vaig mamprendre a parlar de la meua cosina, i de la nostra relació familiar, Fins i tot, la "tia" Avelina (mare de l'autora) em va dir que si pensava fer-los plorar, però jo tenia clar el meu discurs i així ho vaig dur endavant.
En primer lloc vaig parlar dels absents (en especial del "tio" Paco i de ma mare), i vaig posar l'exemple dels poemes que els hi dedicàrem tots dos (Lina i jo) al seu moment:
Los guerreros mueren de pie de Lina Chinchilla
***
El meu poema "Urc de fill" (traducció al castellà de Lina Chinchilla)
***
Aleshores, en fer la comparació dels dos poemes, vaig adonar-me'n de que els dos havíem retratat als germans Chinchilla (Paco i Ángeles) de la mateixa manera. Tots dos havien demostrat una valentia exemplar davant de l'adversitat, de la malaltia i fins i tot de la mort.
Als preparatius de la presentació (Foto meua)
Després vaig estar parlant de les xarxes, d'Internet, i també del misteri de la nostra predisposició (potser genètica) envers del món de la Cultura i de les arts en general (som uns quants els cosins que hem conreat gèneres diversos). Ja per finalitzar, i abans de cedir-li la paraula a Lina (sobretot per a que no li passés com a Paco Umbral...), vaig fer algunes reflexions sobre la prosa en els poetes, i també sobre la novel·la que presentàvem, que per cert, no és el tipus de Literatura que més m'agrada, però que fa passar una bona estona, i està escrita amb molt de sentit i gust literari. El lector (sobretot el novell) es sent atrapat pel relat, i quan comença ja no ho pot deixar. Aquesta implicació del lector és força important, si tenim en compte que el llibre és (en la meua opinió almenys) l'artefacte més interactiu del món. El lector li posa cara als personatges, a les situacions i als llocs, i pense que aquesta primera novel·la d'Avelina Chinchilla, que no deixa d'ésser una primera provatura, facilita aquesta implicació de la que us parlava abans.
Espere que després de "La luna en agosto" vindran moltes més novel·les que ens facen gaudir als lectors.
En plena presentació (Foto meua: "Lina i jo")
Després vaig deixar la paraula a l'autora, que ens va explicar les claus del seu llibre, però pense que això cal que cada lector ho descobresca per ell mateix.
Després d'acomiadar-me de tots, vaig aprofitar per deixar uns cartells del recital que anàvem a fer al Teatre "Capitolio" de Godella el diumenge següent. La meua cosina es va disculpar, doncs, havien de tornar cap a Alacant.
