"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 23 de març de 2015

Les meues proses I: ("La càrrega")


Lliurament dels Premis "ARC a la ràdio de l'any 2012" a Argentona (Foto: "Lo Càntich")


      He manifestat en moltes ocasions que la Poesia em surt com el doll de l’aigua a la font (Salvat-Papasseit). Tanmateix, la prosa (sobretot la de ficció) em costa, i haig de treballar-la, estudiar-la, etc., i la veritat és que sempre no m'acaba d'eixir el que jo desitjaria.

    Els meus darrers contes i mico-relats d’èxit ja són prou llunyans en el temps. Encara que jo ho intente (sobretot per egoisme), per tornar al lliurament dels Premis ARC a la ràdio, com en aquella darrera ocasió, on vaig estar allotjat a casa dels meus amics Empar i Ferran...

      Ja han passat algunes temporades, i cap dels meus relats ha estat seleccionat.

      Ací podreu veure i llegir (en alguns casos escoltar) una selecció de tots els que he presentat (sense èxit)... Mamprenc amb "La càrrega", publicat a "relatsencatala", l'onze de març del 2012, en tota l'eclosió de la Primavera Valenciana:


Foto pressa del Google: http://vic.cup.cat/noticia/manifest-de-condemna-de-la-viol%C3%A8ncia-policial-contra-els-indignats-de-barcelona-i-lleida

LA CÀRREGA

http://www.goear.com/listen/1966fc5/la-crrega-relat-francesc-arnau-al-programa-uno-cualquiera-rdio-godella

http://lespilldelorb.blogspot.com.es/2012/07/els-meus-relats-la-radio.html


      Al furgó, el Manolo va pensant en com s’ha posat en aquesta “feina”. Ell, que de sempre al poble havia estat dels més progressistes. Se’n recorda de la crisi de finals del 2008, quan treballava a l’obra, i de sobte, es va trobar a les fileres de l’atur sense cap possibilitat de sortir-se’n. 

      Després de provar en alguns treballs, sense veure esperances de poder eixir endavant, es va presentar a una convocatòria de la Policia Nacional, on hi havia places vacants per cobrir als antidisturbis. En un principi li repel•lia una mica, però, com els hi explicava el professor Coviños, la seua tasca era imprescindible pel bon funcionament de la democràcia. Aquell professor els hi va inocular al seu cervell que, malgrat el que digueren els polítics, quan ells sortien a reprimir una manifestació que se n’havia eixit de mare, els manifestants eren l’enemic, i calia odiar-los incondicionalment.

      Ara al furgó, el Manolo està pensant en que, coses de la vida, aquell professor és avui el Cap de la Policia de la ciutat on es dirigeixen, que és la capital de la comarca on viu des de que van venir els seus pares a aquestes terres, allà pels anys seixanta. Van a sufocar les interrupcions del trànsit, que estan provocant els estudiants, en protesta per les retallades dels drets socials, que fins i tot els deixa sense calefacció a les aules.

      Ja han arribat al centre de la ciutat, i només eixir del furgó es despleguen per ocupar el terreny. De sobte, es troba perseguint una jove que fuig espaordida. Cec com va, l’empeny amb l’escut, mentre la colpeja ben fort al cap. Llavors escolta un crit que creu reconèixer... Efectivament, a uns metres veu la seua dona que es tapa la cara amb les mans, mentre que tota histèrica no para de cridar: “Assassins!” 

      El Manolo roman com una estàtua amb els braços caiguts, mentre contempla el cos de la seua filla Anna, la nineta dels seus ulls, que resta inert al terra. Mentre Pilar, la seua dona, la acarona suaument i les llàgrimes li brollen per les galtes. 


***

© Francesc Arnau i Chinchilla

1 comentari:

  1. Tot i que puga semblar el contrari la policia fa una tasca importantíssima per la democràcia com tu bé dius, però mai no els mou l'odi, l'odi només és per a la gent que és al discurs de l'histèric, l'esclau, el poble, el treballador amb terminologia lacaniana, els homens del discurs de l'amo, que nosdreixen els exèrcits i la policia com els polítics no odien, es cabregen. Hi ha dos tipus de persones els que odien i els cabrejats, qui fa més mal? Cadascun que ho comprove, jo tem tots dos.

    Bon conte, de vegades fer la teua faena et posa entre l'espasa i la paret.

    Vicent

    ResponElimina