 |
| Els amics al Monestir (Foto meua) |
El passat diumenge, 14 d'octubre, amb uns quants amics havíem programat una excursió al
Paratge Natural Municipal "La Murta", al terme municipal d'Alzira. El pla consistia en anar de pícnic i visitar el parc, que fins ara no coneixíem, almenys de primera mà. Jo vaig quedar amb el meu amic "Pakiu", que aniríem tots dos a trenc d'alba, per tal de fer la ruta fins el Cavall Bernat, i després vindrien la resta del grup (Loli, Xoca, Amparo, Ximo, Isabel i Leticia) amb els que ens trobaríem per fer el picnic a les taules que hi ha habilitades.
Així ho férem, segons el programa establert, i a les 7,30 hores (encara era de nit) se n'anàrem amb el cotxe del meu amic fins a Alzira, on arribàrem abans de les 8,30 hores. La primera sorpresa va estar en que s'anava a celebrar una carrera popular (mitja marató) que passava pel parc, i que la sortida era a les 10 del matí, pel que vam pensar que els nostres amics es trobarien amb dificultats per accedir al parc, almenys fins que no es donés per finalitzada la carrera.
L'oratge era bo, i portàvem l'esmorzar a la motxilla. Així que s'enfilàrem al camí, que per cert estava molt ben senyalitzat, amb cartells indicadors de les distàncies, els temps estimats, etc., que en el nostre cas era de una mica més de 2 hores per fer els 5 quilometres d'ascensió fins a més de 500 metres d'alçada. El camí era ample, encara que en algun moment la pendent i les pedres soltes, ens feien relliscar. Pakiu se'n penedia per no haver agafat dos bastons, dels que té a casa seua dels seus persistents camins de Sant Jaume, que ha fet al llarg dels darrers anys. En un moment de distracció, quan estàvem llegint un dels cartells que ens expliquen la història dels llocs, els cims que veiem, els arbres que ens fan ombra, i tantes altres coses interessants, agafàrem una drecera que no era la que ens duia al cim del Cavall Bernat, i quan se n'adonàrem, s'estàvem dirigint a la Creu del Cardenal, com ens va confirmar un dels nombrosos vianants amb els que ens trobàrem. La ruta era més o menys el mateix en llargària i en alçada, però la dificultat era una mica menor. Aquesta tan sols era "mitja-alta", mentre que la del Cavall Bernat era "molt alta". Potser açò ens va salvar una mica (almenys a mi), perquè quan vam agafar la "senda de cabres" que ens portava fins el cim de la Creu del Cardenal, haig de reconèixer que en algun moment va passar per la meua ment un fugaç rampell d'abandó. Açò que us confesse pense que és normal, doncs, potser aquest ha estat el meu bateig de foc al món del senderisme (soc més de bici), i crec que no ha estat una experiència negativa. Tot el contrari! De ben segur que ho repetiré.
 |
| El Cavall Bernat (Foto meua) |
 |
| La Creu del Cardenal (Foto meua) |
Després d'alguns patiments, i molts motius de joia, sobretot per la flora salvatge (margallons, romers, timó, lledoners, carrasques, pins... etc.), arribàrem a la Creu del Cardenal, quan no hi havia ningú. Les vistes eren sublims, sobretot els pobles on lluïa el sol, encara que de tant en tant, s'enfilaven els núvols entre les muntanyes, i convertien el paisatge en un indret nòrdic. Esmorzàrem al peu de la creu de ferro, i ens férem algunes fotos, per deixar constància i fer front a possibles perplexitats, acompanyats d'alguns joves, que ens encomanaren la seua alegria vital.
 |
| El meu amic i jo al cim de la Creu del Cardenal (Foto meua) |
La davallada del cim va estar gairebé més costosa que la pujada, però la vam resoldre amb paciència, sense pressa, que és com hem de fer les coses, almenys nosaltres els jubilats, que ja no estem obligats pels horaris. Encara vam tenir temps per visitar el monestir, l'aqüeducte, el jardí, el pont i la nevera.
Després ens vam trobar amb els nostres amics (i les nostres dones), i repetírem la visita als llocs més visitables (monestir, aqüeducte, jardí, pont...). L'oratge va mamprendre a posar-se tancat (com diem al poble), i gairebé no ens va donar temps d'anar fins l'aparcament. Una pluja persistent, que segons ho anunciaven els àugurs dels mòbils, hauria de començar a les 14 hores, ens va fer prendre la decisió, per unanimitat, d'anar-se'n cap a casa. A casa del meu amic Ximo, on a les tres en punt de la vesprada vam donar bon compte del pícnic que amb tant de "carinyo" havíem amanit per a l'ocasió.
 |
| El monestir (Foto Pakiu) |
La frustració dels amics va estar recompensada pel gaudí que Pakiu i jo vam sentir en coronar el cim. Almenys per a nosaltres...
I malgrat que semble mentida, arribàrem fins el cim d'aquesta muntanya:
 |
| El cim de la Creu del Cardenal des del monestir (Foto meua) |
16/X/2.018
© Francesc Arnau i Chinchilla
***
