 |
| El meu amic Pakiu fent el discurs d'agraïment (Foto meua) |
El passat dissabte, 29 de setembre, vam celebrar la jubilació del nostre amic Francesc Andreu García "Pakiu", a qui conec de quan érem nanos, i jugàvem pels carrers del poble, pels sequiols de l'horta i per tot el terme. Eren aquells temps en blanc i negre de l'altre segle...
 |
| Amb els amics (Foto Isabel Català) |
Ens va convidar a un dinar en una masia del nostre poble, enmig de l'horta, on ens ajuntàrem amics i amigues, familiars i companys, per fer-li costat i gaudir de la seua inestimable companyia. Tots en bona harmonia, gaudírem del dinar que va consistir en unes entrades variades, i una paella marinera. Les postres pense que eren una sel·lecció de dolços variats, però com no és de les coses que més m'agraden, tampoc no n'estic ben segur.
 |
| Amb les amigues (Foto meua) |
Després de l'àpat van haver-hi diversos parlaments, entre ells el meu, que podeu llegir al final de la pàgina, per acabar el mateix Pakiu, amb un esplèndid i molt emotiu discurs, en el que va agrair a tots els presents la seua complicitat i el seu caliu a l'hora de donar-li suport en aquesta celebració. També li lliuràrem diversos regals, i li manifestàrem el nostre recolzament, en aquesta nova etapa de la seua vida que acaba d'encetar.
 |
| Un altre moment del discurs (Foto meua) |
Molta sort i molta salut, amic!!!
***
Fins el moll de l’os...
Als
que tenim el costum d’escriure, quan ens manca la inspiració perquè les Muses
són de vacances, sempre ens resta el recurs de tirar mà d’arxiu, i això és el
que he fet jo en aquesta ocasió tan especial com és la jubilació del meu amic Pakiu. En concret he rescatat el pròleg
del llibre “Vells Camins”, que
publicàrem amb motiu del seu primer “Camí de Sant Jaume”, ara fa més de 11 anys...
En aquell escrit, jo parlava de que
ell, des de sempre, en totes les coses volia arribar fins la substància. Com diuen uns versos de Boris Pasternak,
que vaig trobar per casualitat, i que el retraten tan bé, com si haguessen
estat fets a propòsit per a ell:
"En cada cosa vull arribar
fins
la substància.
En
el treball, cercant el camí,
en
el batec del cor...”
És per això que, quan va encetar la
seua vida de prejubilat, de seguida es va involucrar en tasques que continuaren
realitzant-lo com a ésser humà, en les que encara continua. Sobretot, després de trencar els lligams amb el
treball alienant. La llibertat tan enyorada!
Va fer la Festa de Sant Antoni, la
més important del poble, amb el recolzament dels seus (família i amics), i
l’ajut d’un grup de gent treballadora i entusiasta. De nou, continuant amb els
versos de l’autor del “Doctor Zhivago”, va assolir aquella empresa:
“Fins
l’essència dels dies passats,
fins
el seu perquè,
fins
les causes, fins les arrels,
fins
la medul·la...”
Després d’aquell esdeveniment, que
va ésser tot un èxit, reconegut per tot
el poble, es va proposar fer realitat un dels seus desigs de bell antuvi. Fer
el Camí de Sant Jaume. Però, tornem al mateix. Ell no anava a fer el Camí de
qualsevol manera. Ell faria el Camí, com ho ha fet tot en la vida... Tornant al
poeta rus:
"Aferrant-me eternament al fil
dels
destins, dels esdeveniments,
sentir,
estimar, viure, pensar,
realitzar
descobriments.”
Per això mateix, ara que mamprens
una nova etapa de la teua vida, n’estic ben segur de que ho faràs com sempre ho
has fet tot, posant tot el sentit, i amb la teua incommensurable força de
voluntat que, a mi almenys, sempre m’ha deixat bocabadat:
“La força de voluntat ha estat sempre una constant molt
sòlida en la que m’he recolzat...”
(Francesc Andreu Garcia -Pakiu-).
Pakiu, amic! Esperem compartir
aquesta nova etapa amb la teua vitalitat... És egoisme , però també és amor
d’amic. Fins sempre estarem amb tu, fins
el moll de l’os.
© Francesc Arnau i Chinchilla
Godella (l’Horta), 29 de setembre del 2.018
***
