Malgrat que les xifres no afavoreixen la sortida de la
Unió Europea, tots els sondejos vaticinen que el proper dijous dia 23 de juny,
guanyarà el sí al “Brexit”, paraula que s’ha inventat per a la possible eixida
del Regne Unit de la Unió Europea.
La pressió migratòria ha afavorit encara més aquesta
opció, que d’altra banda no serà gens beneficiosa (almenys a curt termini) pels
interessos dels britànics. Els partidaris d’anar-se’n es multipliquen, mentre
que el ministre de Finances George Osborne (no sé si serà parent del Bertín...)
ha declarat que s’hauran de rebaixar les dispeses socials i també les de
Defensa (ves per on!) en un 2%. La solució que ha proposat el ministre britànic
és incrementar l’Impost sobre la Renda, el que suposa retallades salvatges per
tal de recaptar els 38.000 milions d’euros, que són els que calen per tapar el
forat fiscal del “Brexit”.
Imatge de Google
Sembla que els darrers dies els partidaris de la
permanència s’estan incrementat, i a hores d’ara tenim, segons les darreres
enquestes, un empat tècnic. Potser la por ha fet acte de presència, i els
ciutadans britànics estan preocupats per les conseqüències negatives de la
sortida, que per cert, han estat ben airejades pels mitjans informatius que
controlen, tant el govern de Cameron com els poders fàctics.
La veritat és que l’Estat espanyol també sofriria aquestes
conseqüències. El Regne Unit encapçala la compra d’habitatges al territori
espanyol, entre tots els Estats estrangers (21%). També són els súbdits
britànics els que més ens visiten (15,5 milions l’any passat), i a més a més,
es gastaren més de 14.000 milions d’euros. D’altra banda, les inversions de les
empreses espanyoles al Regne Unit, duplica el de les britàniques a Espanya.
Estem parlant d’empreses punteres, com ara, Santander, Sabadell, Ferrovial,
Telefònica, Iberdrola, etc., mentre que les empreses britàniques que operen al
nostre territori (Vodafone, BP, IAG, Altadis, etc.) facturen 5.600 milions
d’euros menys.
Imatge de Google
També és important el fet de que el Regne Unit és un dels
països que contribueix a la UE molt més del que rep (us sona d’alguna cosa?). Concretament,
aporta un 12,57% del pressupost, i tan sols està superada per Alemanya, amb el
21,36 % i per França, amb un 15,70 % respectivament. L’Estat espanyol
contribueix a les arques europees amb poc més del 8%. (Totes aquestes dades han
estat publicades a l’edició del dilluns del diari “El País”).
Entre les conseqüències negatives per a l’Estat espanyol,
també cal esmentar que podria perillar el permís de residència dels 200.000
ciutadans espanyols que viuen al Regne Unit, molts d’ells estudiants i rebent
ajuda social. Per contra, els 280.000 residents britànics a Espanya, la majoria
pensionistes, podrien perdre l’assistència sanitària gratuïta, en cas
d’abandonar la Unió Europea.
Imatge de Google
Per resumir, a curt termini, el “Brexit” seria un
desastre, per la incertesa que crearia als mercats, i també pel probable efecte
dominó, però a la llarga, dependria dels acords comercials que signaren, i
també del possible acord amb els Estat Units, sobretot en cas de que el proper
president fóra Donald Trump, que de sempre s’ha mostrat favorable al “Brexit”.
Cal tenir en compte que els americans són els primers clients del Regne Unit,
pel davant dels alemanys i dels Països Baixos
Pense que el més greu, sense arribar al catastrofisme
d’alguns, que albiren “la destrucció de la civilització occidental” (sic),
(Donald Tusk, president del Consell Europeu), seria el que hem anomenat abans
“efecte dominó”, que podria produir als altres socis europeus.
Ja fa temps que volia parlar del periodisme, i de la
deriva que ha sofert als darrers anys. Tot feia pensar que, quan s’acabés la
dictadura, hi hauria llibertat de premsa (com no?), però ningú no tenia en
compte que anàvem a caure en una altra dictadura molt més difícil de combatre,
sobretot perquè molt poca gent és conscient de la seua presència. Als mitjans
de comunicació és on més es pot detectar aquesta subtil circumstància, que ja
va estar vaticinada fa molts anys, fins i tot anomenant-la el quart poder.
Imatge del Google
L’objectivitat al periodisme (i als mitjans de
comunicació en general) no existeix, almenys en aquells “oficials”. Això
propicia casos com el recent de la cadena televisiva Antena 3, que depén de
l’empresa “ATRESMEDIA”,.on per cert, també està “laSexta”, que sembla tan
“guai” i tan “progre” a la majoria dels espectadors. Doncs bé, en aquesta
empresa puntera dels mitjans audiovisuals i de la informació, una periodista va
suplantar a una turista per protestar arran de la polèmica sobre les senyals de
trànsit en valencià a la ciutat de València. Ella manifestava davant del
micròfon d’Antena 3 TV que no entenia aquelles senyals, i que no sabia què
havia de fer. Després va resultar que la tal “turista” havia treballat fent
entrevistes a Canal 9 en un perfecte valencià, i que avui mateix treballa a
Mediteraneo TV.
Vídeo de Ca Nyot al YouTube
Per mi, el més greu de tot és la total impunitat. Aquest
acte, pense que és un delicte flagrant, i tanmateix, ni tan sols hem escoltat
una disculpa per part de la cadena televisiva (encara que fos com la que va fer
Urdaci en aquella històrica ocasió).
La veritat és que els mitjans estan totalment venuts. Tan
sols cal mirar els dos principals diaris de la ciutat de València, i veure com
tracten la mateixa notícia. Cadascú li dóna l’èmfasi en allò que convé a la
casa, i quan no, posen en primera plana informacions que no serien ni per
publicar-les. Com (per posar un exemple) el WhatsApp on es recomanava a les
bandes de música no tocar l’himne d’Espanya, quan entra l’anda dins de l’església,
o les informacions clarament sesgades i manipulades sobre el conflicte taurí,
sobre el tancament dels centres comercials els diumenges, els col·legis
concertats, etc..
Imatge del Google
Si ja ens endinsem en el tema de Catalunya, ací tot es
desbarra. Sembla que han trobat “el Butoni” que és el culpable de que tot vaja
malament. A les tertúlies de les cadenes estatals, tothom està d’acord en
aquest tema, i mai veus ningú que defense l’altra opció (la independència),
això que més de la meitat dels catalans amb dret de vot, s’han manifestat
clarament pel dret a decidir, o siga, pel referèndum.
Si parlem del cas de “Podemos”, la cosa ja és de jutjat
de guàrdia. Aquesta formació ha estat bombardejada des de tots els costats,
acusant-los de finançament il·legal, col·laboració amb el terrorisme d’ETA,
evasió fiscal, etc.. Un dels casos que em produeix més vergonya aliena, és quan
comparen els mil i pico d’euros que cobrava Errejón per la seua feina a la Universitat
de Màlaga, i que feia des de casa, amb els casos de corrupció del Partit
Popular.
El cas Gürtel, l’Operació Púnica, el cas Nóos, l’Operació
Taula...
Això són paraules majors, i els mitjans de comunicació no
han estat a l’alçada per a demostrar que (almenys ací a València) estaven tots “pringats”
fins els ulls. Han volgut difondre el missatge de que tots són iguals, i sembla
que els ha anat prou bé, si ens refiem de les enquestes, o dels darrers
resultats electorals, on un partit tan corrupte com del que estem parlant,
encara continua essent el més votat en aquest malaurat País nostre.
Fins ací deixe la reflexió, que potser reprendré en un
altre moment. La conclusió és que els mitjans de comunicació “oficials” són com
aquell segell discogràfic: “La Voz de su Amo”.
Imatge del Google
I no he volgut parlar del periodisme esportiu i dels
“realities”, perquè a la majoria dels que fan aquests programes no els considere
ni periodistes. Han denigrat tant el seu ofici que haurien de canviar-lo per un
altre. Però, on han d’anar? Si viuen com a canonges i, a més a més, són els
programes de més audiència.
El diumenge, 29 de maig, dia del recital, havíem quedat
per esmorzar una hora abans de l’assaig general i la prova de so.
La veritat és que li havíem demanat a la Regidora de
Cultura, Tatiana Prades, que ens financés l’esmorzar, perquè pensem que això fa
“pinya” entre els participants (ho sé per l’experiència de l’Homenatge a
l’Ovidi), o si no, un sopar per a després de l’actuació. En total nosaltres
érem deu persones, i les dispeses podien ser, com a molt, de 200 euros.
Tanmateix, Tatiana ens va dir que això era impossible, i que des de l’assumpte
dels “tratges de Camps” (sic) aquestes coses estaven mal vistes.... La veritat
és que no li veig per cap lloc la semblança, i aleshores vam pensar que encara
no estem tan arruïnats (temps al temps), per a fer l’esmorzar a tant per u...
(com sempre fem la gent corrent).
A les 10 del matí ens reunírem al Bar Central de Godella, per anar a
l’asador “El racó de Manolo”, que hi ha al Carrer del Reformatori, on férem un
lleuger esmorzaret a base de carn i embotits a la brasa, acompanyat d'una
esplèndida amanida i creïlles fregides. Calia carregar les piles per a la feina
que ens esperava.
Algun despistat va confondre el lloc de reunió de
l’esmorzar, però això és prou habitual al món dels artistes (sobretot dels
poetes) que sempre tenim el cap en un altre lloc. Després dels cafès ens
dirigírem cap el Teatre "Capitolio", on amb la inestimable ajuda de la tècnica municipal,
Núria Torres, vam mamprendre l’assaig general. Sobretot ens va servir per
ajustar les imatges al temps dels poemes, que era el que estava menys trillat.
Les músiques, llevant de petits ajusts dels que els músics s’encarregaren de
solucionar, estaven enllestides gairebé al cent per cent, després dels canvis
introduïts al darrer assaig del dia 24 de maig.
Després de que tots férem les nostres actuacions amb l’ordre establert pel nostre Coordinador, Francesc-Andreu García “pakiu”, se n’anàrem
cap a casa per dinar. El meu amic i jo anàrem a comprar begudes i gel, per
tenir provisions a l’abast de tots els col·laboradors. Ho deixàrem tot a la
nevera i se'n anàrem a dinar cadascú a casa seua.
Jo vaig dinar un àpat lleuger, i després de descansar
una mica, ens dirigírem (el meu amic “pakiu” i jo) cap el teatre, on havíem
quedat mitja hora abans del començament (a les 18 hores).
Com ja vaig comentar a l’anterior entrada del blog,
l’acte coincidia amb la processó del Corpus, on el Grup de Danses “El Poblet”
hi participa de manera molt activa. Ells haguessen estat al nostre recital,
però no va poder ser, i també moltes persones que assistiren a la processó, com
així ens ho han manifestat. Malgrat tot, va començar un degoteig de públic, que
va esdevenir en una entrada prou bona. Molt millor del que esperàvem...
I es va alçar el teló...
Després dels parlaments del nostre Coordinador i de la Regidora
de Cultura, breus i concisos, va agafar la paraula el presentador del
recital, Cèsar Vercher, que també és
membre de la directiva del Taller
d’Història Local de Godella. Va fer un repàs àgil i documentat del que
anàvem a fer, i també una miqueta d’història del personatge principal de la
funció; Ignasi Pinazo Camarlench.
Acte seguit, em va presentar, doncs jo vaig ser el primer poeta en obrir foc,
amb els poemes: “PINAZO”, amb acompanyament musical de “Homenatge a Teresa” de l’Ovidi Montllor, “LES COVES DE
GODELLA”, amb el tema popular “Pregària d’una adolescent”, i “LA CARN VOL
CARN...”, poema sobre els quadres eròtics de Pinazo amb el cèlebre “Je t’aime moi non plus”, de Serge Gainsbourg.
"La carn vol carn..." (Foto: Núria Arnau)
Vídeo de la meua actuació (Núria Arnau)
A continuació li va tocar actuar a Dori Palencia (el seu debut a les taules). I se’n va sortir la mar
de bé, com si el primer poema “PASSEJANT PER LA MAR”, que va estar acompanyada
per l’havanera “El peix enamorat” d’Eliseo
Parra, li hagués marcat el que anava a ser la seua actuació: un passeig en
barca. A continuació ens va oferir els poemes “LA COMETA” i “PUJADA DE L’ERMITA”,
amb acompanyament de la música de Celso
Machado (“Paçoca” i “Piazza Vittorio”). Les imatges de Nerea San Félix van acompanyar els poemes de forma gairebé
perfecta, destacant sobretot el vídeo de la voreta de la mar, mentre la seua
mare recitava el primer poema.
Dori Palencia (Foto: premsa Ajuntament)
A continuació, el gran poeta Antonio M. Herrera, que els darrers anys està tenint una gran
acceptació, rebent premis, fent recitals, conferències, i fins i tot gires (com
els artistes del rock), va interpretar el seu poema “EN LA CASA MUSEO”, que
tenia dues parts; “EL JARDÍN”, acompanyada de la “Romanza” de Francisco Herrera i “EL TALLER”, amb la
magnífica “Cavatina” de Stanley Myers.
Després va recitar “BUSTO DE IGNACIO PINAZO CAMARLENCH”, amb el sublim “Adagio”
de Johann Sebastian Bach, per
finalitzar amb “LA TARARA”, que va estar acompanyada per una adaptació de la
cançó popular del mateix nom que va fer Salvador
Caballer Tarín. Cal destacar el maridatge perfecte entre les imatges de
Nerea i els versos de l’Antonio, sobretot en els dos primer poemes.
"El jardín" 1ª part del poema d'Antonio M. Herrera (Foto: premsa Ajuntament)
Acte seguit, l’Eduard
Marco va pujar a l’escenari, per recitar el seu poema “LA PARRA DE LA CREU”,
mentre que els músics ens delectaven amb una magnífica i increïble adaptació
per a corda de la marxa “Mater Mea” de Ricardo
Dorado, que tots coneixem de les processons de Setmana Santa. Després va
fer un poema també molt “pasqüero”; que va titular “PASQUA”, i que va estar
acompanyat per una adaptació de Salvador
Caballer Tarín de la popular “Estos tres dies de Pasqua”, que fa alguns
anys va popularitzar el grup “Carraixet”.
"La parra de la Creu" d'Eduard Marco (Foto Núria Arnau)
El nostre presentador, que havia fet una semblança de
tots els poetes, va aprofitar que té a casa seua un quadre de Pinazo, per fer el poema “HORT DE
LLIMERES”, que va estar acompanyat pel vals popular “Tammy”.
"Hort de llimeres" de Cèsar Vercher (Foto: Núria Arnau)
Carles Cano va eixir a l’escenari del “Capitolio”, per demostrar totes les
taules que atresora. Això ho dic sense desmerèixer els magnífics textos que va
aportar al recital. Va començar amb “ENVEJA”, acompanyat pels acords de la
popular cançó “Envidia” d’Alfredo García,
va continuar amb “PINAZO A GODELLA”, un poema amb aires estellesians; (“No et
pariren ací, / però ací estigueres, / i ací vas viure/ i vas dir la teua...”),
que va estar acompanyat per la composició de José Antonio Ferrando, “Declaración), i per rematar, va fer el
poema “PINAZO, PINTOR.”, en el que fa un repàs per la trajectòria artística i
vital del pintor. Va estar acompanyat per la música del gran Lluís Llach (una de les meues febleses),
amb la cançó “Un núvol blanc”.
Carles Cano (Foto: premsa Ajuntament)
Com a colofó del recital, pujàrem a l’escenari tots els
poetes per fer una interpretació del poema de Vicent Andrés Estellés, “Ignasi Pinazo”, del seu llibre “Mural del
País Valencià”, del que cadascú de nosaltres recitàrem una estrofa. Triàrem
entre tots, per acompanyar el poema, “La Muixeranga”, del que els nostres
músics feren una excel·lent interpretació.
Tots els poetes interpretant el poema d'Estellés (Foto: premsa Ajuntament)
Va estar una casualitat que el darrer vers del poema d’Estellés
digués: “Les fulles grans de la festa del Corpus”...
Doncs això, com deia abans, va estar la processó del
Corpus el principal “handicap” amb el que ens trobàrem, però pense que tot va
sortir molt bé, la gent que va vindre ho va gaudir, i si podem fer una segona
audició pel públic que no va poder venir, almenys ja tenim la certesa de que l’espectacle
funciona.
A continuació es va servir una “picadeta” per a tots els
assistents, perquè sembla que això sí que és políticament correcte (almenys de
moment), i res més, el que he manifestat abans; si ens donen una data estem
disposats a repetir-ho.
