Al Port de Deltebre amb la carasseta
DEL MEU DIARI PERSONAL ("Quadern blau"):
dimecres, 23 de setembre de 2020
Hem eixit de casa a les 9,30 hores, com havíem acordat. La primera contrarietat ha estat que la bici no cabia al cotxe del meu gendre, ni fins i tot desmuntant la roda del davant no era pas possible posar-la (amb tota la il·lusió que m'avia fet). Tanmateix, he decidit endur-me l'equipatge i el casc, per si de cas tingués l'ocasió de llogar-ne una (cosa prou difícil, supose...),però per intentar-ho que no siga.
Hem decidit anar a dinar al Delta de l'Ebre, doncs, fins les 4 de la vesprada no tenim accès a l'apartament. Una vegada hem arribat al Parc del Delta, ens hem dirigit cap el Port de Deltebre, on es pot fer una passejada en vaixell per la desembocadura del "Gran Riu", presidida per les illes de Buda i de Sant Antoni. La meua filla Núria i Juan ja coneixien el lloc, i ja es sap la dita: "Més val..."). Hem aparcat i ens hem dirigit per un passeig ple d'indicadors i cartells cap el Mirador del "Zigurat", que és una mena de reproducció de les torres babilòniques que suposen els historiadors, podria haver estat la forma de la bíblica Torre de Babel. De fet està reproduïda en alguns quadres del Renaixement. Està fet de fusta, i hi ha algunes visites, això sí, respectant tots els protocols sobre la Covid 19, això que el dia està una miqueta emboirat i xafogós. Pel camí, hem vist molts crancs blaus, l'espècie invasora que s'ha convertit en el llamàntol dels pobres.
La meua filla ha trucat al Restaurant Casa Nuri, que ja coneixien d'una anterior estada al Delta. Per fer temps hem intentat fer el passeig en barca, però ens han dit que si no hi havia un mínim de 10 persones, no es faria la navegada. Com érem a la vora del restaurant, ens hem assegut a la terrassa a esperar, mentre es feia l'hora de l'embarcament (13,30 h.)fent-nos un refresquet. Al remat no han estat cobertes les places, i ens han comunicat que, si de cas, després del dinar segur que sortirien
Hem fet una miqueta de temps, i ens hem dirigit al restaurant, per preguntar si podíem avançar l'hora que teníem. Ens han dit que cap problema, i el cap de sala (Àlex) ens ha recomanat els productes de la llotja (tellines,caragols punxosos,navalles, etc.),doncs la nostra intenció era fer un àpat de peix.Aleshores, ens ha fet un suggeriment, que no hem estat capaços de rebutjar: Per tots quatre ens guisarien un llobarro salvatge de més de dos quilos (5 racions), acompanyat de cloïsses, anells de calamar, clòtxines i creïlles, acompanyat d'allioli, el romesco de la casa, i tot regat amb un Brut Nature embotellat especialment per al restaurant. Per reforçar la cosa, hem demanat unes tellines i unes navalles per tal d'obrir boca.
Ha estat tot un encert. Ací podeu visionar el vídeo que ha gravat la meua filla Núria, mentre Àlex anava amanint els plats i ens donava les explicacions pertinents:
Les postres han estat espectaculars, sobretot la crema catalana i els sorbets de llimona amb granadina i cava. Per finalitzar l'àpat, el meu gendre i jo hem demanat un "cremaet", a l'estil castellonenc, i ja per rematar, Jordi (el cambrer) ens ha oferit uns "xupitos" de licor d'arròs. Jo li he demanat, una copa de brandi. Aleshores m'ha mostrat una botella d'Independència, preguntant-me si m'anava bé. Llavors he recordat quan de temps feia que no veia aquesta marca, que per cert és de la casa Osborne. Potser s'ha posat de moda a Catalunya arran del procés, però els meus records d'aquest brandi es remunten en el temps de la boda dels nostres amics Pepi i Art, i també d'una excursió en autobús a Requena, on jugàrem un partit de "futbito", i agafàrem mig pet, com diu Apa en la cançó que amenitza el vídeo de Núria. Quins records tan llunyans!
Quan hem eixit del restaurant, hem anat a fer la passejada en barca per la desembocadura, i la veritat és que ha estat molt interessant. És impressionant els canvis que es produeixen en la fisonomia del Delta, i sobretot la seua regressió al llarg del temps pel canvi climàtic que està tenint lloc al nostre planeta, des de la Revolució industrial, i que es pot comprovar en aquest lloc tan ben estudiat i analitzat. És un indicador fidel, el mateix que passa a les glaceres alpines o al gel dels Pols.
Fotos de la travessia
Si no canviem la nostra manera de viure, el futur s'albira ben negre. Encara som a temps, però manca la voluntat política, que sols podem fer-la canviar nosaltres, els habitants de la Terra.
Illes de Sant Antoni ii Buda
El vaixell era petit, molt millor pels escassos ocupants, i per poder escoltar les explicacions dels dos tripulants, que han estat força interessants, contant-nos la història del Delta, dels cultius de l'arròs, de la seua fauna i de la flora diversa que podem trobar al Parc Natural del Delta de l'Ebre. De fet, hem pogut divisar diverses aus de les que habiten al parc, algunes d'elles de caràcter migratori.
El Port de Deltebre
Una vegada al Port de Deltebre, el més gran dels ports fluvials de tot l'Estat, hem anat al cotxe, i ens hem dirigit al nostre destí, per ocupar l'apartament que havíem llogat a prop de la platja de Torredembarra. Cal dir que el peatge, que no havíem tingut per l'A7 fins ara, s'ha posat en marxa de nou a l'alçada de Port Aventura, després de passar la sortida de Salou/Cambrils, i ens han cobrat 3,20 euros per un trajecte de poc més de trenta quilometres. No sé perquè no treuen aquesta mena de càstig del territori català. Les autopistes (sobretot l'AP7)ja estan finançades de sobres, des de fa molts anys. Ja n'hi ha prou de fer el corsari!
Hem arribat a l'apartament, i m'ha sorprés gratament lo nou que és, i tot ben net i ben assortit. Es rar, però millora en viu en comparació a les fotos d'Internet.
Ens hem posat en contacte amb la meua germana Rosa, que viu a Puigpelat (a mitja hora en cotxe). Han vingut, ella i la meua neboda Pau, doncs, avui és Santa Tecla, patrona de Tarragona, i tenien festa. Abans, hem anat al Lidl, que és enfront de l'apartament, a comprar queviures pel sopar d'aquesta nit i l'esmorzar del demà.
Fotos des de l'apartament Hem anat tots a una terrassa del Passeig Marítim (gairebé ja era de nit), i hem estat xerrant una bona estona, sobretot de records de fa molts anys. Rosa i Pau s'han quedat a sopar amb nosaltres, que hem improvisat, sobretot Isabel que és la que més traça té per a la cuina (truita de creïlles, amanida, formatges i embotits). També hem aprofitat la esta del llobarro que l'Àlex ens havia posat en una carmanyola.
Ens hem anat a dormir, després d'acomiadar-les (a Rosa i Pau). Demà volem visitar les platges dels voltants si fa bon oratge. També tenim l'alternativa, que ens ha suggerit la meua germana, d'anar al Vendrell a visitar la Casa Museu de Pau Casals.
***
(Continuarà)
