Celebració de la jubilació del meu amic Pakiu

El meu amic Pakiu fent el discurs d'agraïment (Foto meua)

El passat dissabte, 29 de setembre, vam celebrar la jubilació del nostre amic Francesc Andreu García "Pakiu", a qui conec de quan érem nanos, i jugàvem pels carrers del poble, pels sequiols de l'horta i per tot el terme. Eren aquells temps en blanc i negre de l'altre segle...

Amb els amics (Foto Isabel Català)

Ens va convidar a un dinar en una masia del nostre poble, enmig de l'horta, on ens ajuntàrem amics i amigues, familiars i companys, per fer-li costat i gaudir de la seua inestimable companyia. Tots en bona harmonia, gaudírem del dinar que va consistir en unes entrades variades, i una paella marinera. Les postres pense que eren una sel·lecció de dolços variats, però com no és de les coses que més m'agraden, tampoc no n'estic ben segur. 

Amb les amigues (Foto meua)

Després de l'àpat van haver-hi diversos parlaments, entre ells el meu, que podeu llegir al final de la pàgina, per acabar el mateix Pakiu, amb un esplèndid i molt emotiu discurs, en el que va agrair a tots els presents la seua complicitat i el seu caliu a l'hora de donar-li suport en aquesta celebració. També li lliuràrem diversos regals, i li manifestàrem el nostre recolzament, en aquesta nova etapa de la seua vida que acaba d'encetar.

Un altre moment del discurs (Foto meua)

Molta sort i molta salut, amic!!!

***

Fins el moll de l’os...

Als que tenim el costum d’escriure, quan ens manca la inspiració perquè les Muses són de vacances, sempre ens resta el recurs de tirar mà d’arxiu, i això és el que he fet jo en aquesta ocasió tan especial com és la jubilació del meu amic Pakiu. En concret he rescatat el pròleg del llibre “Vells Camins”, que publicàrem amb motiu del seu primer “Camí de Sant Jaume”, ara fa més de 11 anys...

            En aquell escrit, jo parlava de que ell, des de sempre, en totes les coses volia arribar fins la substància. Com diuen uns versos de Boris Pasternak, que vaig trobar per casualitat, i que el retraten tan bé, com si haguessen estat fets a propòsit per a ell:

"En cada cosa vull arribar

fins la substància.

En el treball, cercant el camí,

en el batec del cor...”

            És per això que, quan va encetar la seua vida de prejubilat, de seguida es va involucrar en tasques que continuaren realitzant-lo com a ésser humà, en les que encara continua. Sobretot, després de trencar els lligams amb el treball alienant. La llibertat tan enyorada!

            Va fer la Festa de Sant Antoni, la més important del poble, amb el recolzament dels seus (família i amics), i l’ajut d’un grup de gent treballadora i entusiasta. De nou, continuant amb els versos de l’autor del “Doctor Zhivago”, va assolir aquella empresa:

“Fins l’essència dels dies passats,

fins el seu perquè,

fins les causes, fins les arrels,

fins la medul·la...”

            Després d’aquell esdeveniment, que va ésser tot  un èxit, reconegut per tot el poble, es va proposar fer realitat un dels seus desigs de bell antuvi. Fer el Camí de Sant Jaume. Però, tornem al mateix. Ell no anava a fer el Camí de qualsevol manera. Ell faria el Camí, com ho ha fet tot en la vida... Tornant al poeta rus:

"Aferrant-me eternament al fil

dels destins, dels esdeveniments,

sentir, estimar, viure, pensar,

realitzar descobriments.”

            Per això mateix, ara que mamprens una nova etapa de la teua vida, n’estic ben segur de que ho faràs com sempre ho has fet tot, posant tot el sentit, i amb la teua incommensurable força de voluntat que, a mi almenys, sempre m’ha deixat bocabadat:

“La força de voluntat ha estat sempre una constant molt sòlida en la que m’he recolzat...”  (Francesc Andreu Garcia -Pakiu-).  

            Pakiu, amic! Esperem compartir aquesta nova etapa amb la teua vitalitat... És egoisme , però també és amor d’amic. Fins sempre estarem amb tu, fins el moll de l’os.

© Francesc Arnau i Chinchilla

Godella (l’Horta), 29 de setembre del 2.018

***