Cartell oficial del recital (disseny de Leti García) |
PINAZO
en versos (I)
-recital poètic
amb música i imatges-
La gestació
Per a trobar els antecedents de la idea d’aquest recital,
cal remuntar-se a juny del 2011. Miguel Gago, que era en aquells temps el
Regidor de Cultura, ens va proposar a Antonio M. Herrera i a mi, que férem
poemes sobre les obres de l’exposició “Cent Anys d’Expressió Artística a
Godella”, que s’havia realitzat al Centre d’Art “Villa Eugenia” del nostre
poble uns mesos abans.
A més de Pinazo, també férem poemes sobre quadres de Balbino
Giner, Salvador Rodríguez Bronchú, Lluís Giner i d’altres. Recorde que fins i
tot, l’Antonio va fer un esplèndid poema inspirat en l’edifici de “Villa
Eugenia”, que va dedicar al Modernisme.
Miguel Gago també va convocar al pianista Josep Manel
Campos, que és també el director del Cor “Lambert Alonso”, i per tant, està
molt vinculat al nostre poble. Entre les composicions que va triar per
acompanyar els nostres poemes, i els nostres suggeriments, va eixir el programa
del recital, del que per cert vaig fer una crònica molt completa a la revista
digital “Lo Càntich”. Aci teniu l’enllaç:
Quan el nostre Taller d’Història Local de Godella va
convocar aquelles reunions per a organitzar, amb les entitats culturals del
poble i els particulars interessats, els actes que li donaren relleu a l’Any
Pinazo, decretat per les Corts Valencianes, i assumit pel govern de la
Generalitat, amb motiu del centenari del traspàs de l’insigne pintor, tan
arrelat al nostre poble, li vaig comentar al meu amic Francesc-Andreu García
“pakiu”, que nosaltres podíem fer un recital com aquell, convocant els poetes
del nostre poble. Aleshores, ell ho va proposar en una d’aquelles reunions, i
el THLG va agafar la idea, i alhora ens va donar llibertat total per dur-la a
bon port.
Contactàrem amb els poetes, i al remat aconseguírem la
participació dels cinc que ens vam comprometre. Proposàrem fer cadascú tres
poemes, per donar-li al recital agilitat i evitar que el públic s’avorrís.
Llavors, ens posàrem en contacte amb els músics, que ja havien col·laborat amb
la presentació del meu llibre “L’espill de l’orb”, i dels que guardàvem molt
bons records.
Salvador Caballer Tarín (guitarra) i Jose Antonio
Ferrando “El Sevillano” (bandúrria), són dos mestres de la corda, i des del
primer moment ens van ajudar als poetes a triar les músiques adients (a aquells
que no ho tenien clar), i també a fer els arranjaments corresponents d’aquells
temes que alguns els demanàrem per a les nostres composicions poètiques. La
veritat és que cada vegada que he gaudit de la seua gran professionalitat, m’han deixat bocabadat. Fins i tot van fer un arranjament del “Mater Mea”, una marxa
que es toca a les processons, el cèlebre “Je t’aime moi non plus...”, que els
vaig demanar per acompanyar el meu poema sobre els quadres eròtics de Pinazo,
“La tarara”, sobre un poema de l’Antonio, “Un núvol blanc” de Lluís Llach, i la
magnífica versió de “La Muixeranga” que va acompanyar el darrer poema de
recital (“Ignasi Pinazo” de l’Estellés).
Assaig del poema d'Estellés
Assajàrem a l’estudi de Salvador el dia 9 d’abril, i des
del primer moment vaig comprendre que estàvem en el bon camí, i que el recital
seria tot un èxit. Més endavant, el 24 de maig férem un segon assaig, on
deixàrem el programa pràcticament enllestit, per a donar-li el darrer cop el
mateix dia del recital, el diumenge 29 de maig, de matí, al Teatre “Capitolio”,
on férem (després de l’esmorzar reglamentari) l’assaig general i la
corresponent prova de so.
Assaig a l'estudi de Tarín (Foto meua) |
Cèsar Vercher (Foto meua) |
Carles Cano (Foto meua) |
Si parlem dels poemes, cadascú de nosaltres ho hem
tractat de forma diferent. Alguns han fet poemes sobre un quadre concret, però
també hi ha sobre el personatge del pintor, sobre els sentiments que ens provoca,
i sobre alguns aspectes de la seua obra. Fins i tot hi ha un poema sobre la
Casa Museu, que va fer l’Antonio M. Herrera. El seu director, José Ignacio
Casar Pinazo, besnét del pintor, i actual director del Museu Sant Pius V, ens va
facilitar un dibuix inèdit de Pinazo per a la portada del llibret que es va
repartir al teatre. Un llibret amb tots els poemes, les composicions musicals
que els acompanyen, i una selecció a les pàgines centrals dels quadres que els
han inspirat. Ací el podeu veure en format digital:
Portada del llibret amb el dibuix inèdit de Pinazo |
El cartell va ser un disseny de Leti García, que va fer a
cavall entre Londres i Bangkok. De presentador comptàrem amb el nostre company
del Taller, Cèsar Vercher, que va aprofitar que té a casa seua un quadre de
Pinazo (el pintor li’l va regalar al Tenor Alonso, besavi de Cèsar), per fer un
poema inspirat en el mateix: “Hort de llimeres”.
Un dels aspectes que pensàrem es podria millorar respecte
al precedent de fa cinc anys va ser el de les imatges que acompanyen els
poemes. Per això li vam proposar a Nerea San Félix que es fes càrrec de la part
audiovisual.
El jardí de la Casa Museu (Foto: premsa Ajuntament) |
I poc més que afegir. La Regidoria de Cultura ens va
recolzar en tot, el mateix que els tècnics municipals. Tan sols tinguérem el
“handicap” de la data, per la coincidència amb la processó del Corpus, amb la
que no comptàvem, però que amb tota la nostra implicació, fent propaganda
(entrevistes, cartells, xarxes...), vam aconseguir minimitzar aquesta
circumstància tan negativa. De totes les maneres, li vam comunicar a la
Regidora i també a l’alcaldessa, la nostra disposició a fer una segona
representació, si ens donen una data al llarg d’enguany. Tots els participants
així ho manifestaren.
El meu amic "pakiu" i jo entrevistats a Ràdio Godella |
I ja per finalitzar aquesta crònica de la gestació del
recital, volia agrair al meu amic Francesc-Andreu García “pakiu”, que ha
exercit de coordinador de tots nosaltres. Sense la seua embranzida, res de tot
açò haguès estat possible. Ell ha estat l’autèntic “alma mater” del recital. A
més a més, ell ho ha fet de manera totalment altruista. Nosaltres, els artistes,
encara que no cobrem, sempre ens resta la vanitat, l’amor a l’art, però ell ho
ha fet per convicció, i perquè és una de les persones més eficients que conec.
Moltes gràcies, amic!!!
***
7 de juny de 2016
Jo preferisc tenir un comés bondadós que tenir vanitat, jo la vanitat, ja m'ho va dir mon pare, la indispensable per a viure.
ResponEliminaVicent
Hola, Paco:
ResponEliminaSabes que me hubiera encantado poder asistir. Espero que todo saliera fenomenal. Un beso.