Malgrat que les xifres no afavoreixen la sortida de la
Unió Europea, tots els sondejos vaticinen que el proper dijous dia 23 de juny,
guanyarà el sí al “Brexit”, paraula que s’ha inventat per a la possible eixida
del Regne Unit de la Unió Europea.
La pressió migratòria ha afavorit encara més aquesta
opció, que d’altra banda no serà gens beneficiosa (almenys a curt termini) pels
interessos dels britànics. Els partidaris d’anar-se’n es multipliquen, mentre
que el ministre de Finances George Osborne (no sé si serà parent del Bertín...)
ha declarat que s’hauran de rebaixar les dispeses socials i també les de
Defensa (ves per on!) en un 2%. La solució que ha proposat el ministre britànic
és incrementar l’Impost sobre la Renda, el que suposa retallades salvatges per
tal de recaptar els 38.000 milions d’euros, que són els que calen per tapar el
forat fiscal del “Brexit”.
Imatge de Google
Sembla que els darrers dies els partidaris de la
permanència s’estan incrementat, i a hores d’ara tenim, segons les darreres
enquestes, un empat tècnic. Potser la por ha fet acte de presència, i els
ciutadans britànics estan preocupats per les conseqüències negatives de la
sortida, que per cert, han estat ben airejades pels mitjans informatius que
controlen, tant el govern de Cameron com els poders fàctics.
La veritat és que l’Estat espanyol també sofriria aquestes
conseqüències. El Regne Unit encapçala la compra d’habitatges al territori
espanyol, entre tots els Estats estrangers (21%). També són els súbdits
britànics els que més ens visiten (15,5 milions l’any passat), i a més a més,
es gastaren més de 14.000 milions d’euros. D’altra banda, les inversions de les
empreses espanyoles al Regne Unit, duplica el de les britàniques a Espanya.
Estem parlant d’empreses punteres, com ara, Santander, Sabadell, Ferrovial,
Telefònica, Iberdrola, etc., mentre que les empreses britàniques que operen al
nostre territori (Vodafone, BP, IAG, Altadis, etc.) facturen 5.600 milions
d’euros menys.
Imatge de Google
També és important el fet de que el Regne Unit és un dels
països que contribueix a la UE molt més del que rep (us sona d’alguna cosa?). Concretament,
aporta un 12,57% del pressupost, i tan sols està superada per Alemanya, amb el
21,36 % i per França, amb un 15,70 % respectivament. L’Estat espanyol
contribueix a les arques europees amb poc més del 8%. (Totes aquestes dades han
estat publicades a l’edició del dilluns del diari “El País”).
Entre les conseqüències negatives per a l’Estat espanyol,
també cal esmentar que podria perillar el permís de residència dels 200.000
ciutadans espanyols que viuen al Regne Unit, molts d’ells estudiants i rebent
ajuda social. Per contra, els 280.000 residents britànics a Espanya, la majoria
pensionistes, podrien perdre l’assistència sanitària gratuïta, en cas
d’abandonar la Unió Europea.
Imatge de Google
Per resumir, a curt termini, el “Brexit” seria un
desastre, per la incertesa que crearia als mercats, i també pel probable efecte
dominó, però a la llarga, dependria dels acords comercials que signaren, i
també del possible acord amb els Estat Units, sobretot en cas de que el proper
president fóra Donald Trump, que de sempre s’ha mostrat favorable al “Brexit”.
Cal tenir en compte que els americans són els primers clients del Regne Unit,
pel davant dels alemanys i dels Països Baixos
Pense que el més greu, sense arribar al catastrofisme
d’alguns, que albiren “la destrucció de la civilització occidental” (sic),
(Donald Tusk, president del Consell Europeu), seria el que hem anomenat abans
“efecte dominó”, que podria produir als altres socis europeus.
Ja fa temps que volia parlar del periodisme, i de la
deriva que ha sofert als darrers anys. Tot feia pensar que, quan s’acabés la
dictadura, hi hauria llibertat de premsa (com no?), però ningú no tenia en
compte que anàvem a caure en una altra dictadura molt més difícil de combatre,
sobretot perquè molt poca gent és conscient de la seua presència. Als mitjans
de comunicació és on més es pot detectar aquesta subtil circumstància, que ja
va estar vaticinada fa molts anys, fins i tot anomenant-la el quart poder.
Imatge del Google
L’objectivitat al periodisme (i als mitjans de
comunicació en general) no existeix, almenys en aquells “oficials”. Això
propicia casos com el recent de la cadena televisiva Antena 3, que depén de
l’empresa “ATRESMEDIA”,.on per cert, també està “laSexta”, que sembla tan
“guai” i tan “progre” a la majoria dels espectadors. Doncs bé, en aquesta
empresa puntera dels mitjans audiovisuals i de la informació, una periodista va
suplantar a una turista per protestar arran de la polèmica sobre les senyals de
trànsit en valencià a la ciutat de València. Ella manifestava davant del
micròfon d’Antena 3 TV que no entenia aquelles senyals, i que no sabia què
havia de fer. Després va resultar que la tal “turista” havia treballat fent
entrevistes a Canal 9 en un perfecte valencià, i que avui mateix treballa a
Mediteraneo TV.
Vídeo de Ca Nyot al YouTube
Per mi, el més greu de tot és la total impunitat. Aquest
acte, pense que és un delicte flagrant, i tanmateix, ni tan sols hem escoltat
una disculpa per part de la cadena televisiva (encara que fos com la que va fer
Urdaci en aquella històrica ocasió).
La veritat és que els mitjans estan totalment venuts. Tan
sols cal mirar els dos principals diaris de la ciutat de València, i veure com
tracten la mateixa notícia. Cadascú li dóna l’èmfasi en allò que convé a la
casa, i quan no, posen en primera plana informacions que no serien ni per
publicar-les. Com (per posar un exemple) el WhatsApp on es recomanava a les
bandes de música no tocar l’himne d’Espanya, quan entra l’anda dins de l’església,
o les informacions clarament sesgades i manipulades sobre el conflicte taurí,
sobre el tancament dels centres comercials els diumenges, els col·legis
concertats, etc..
Imatge del Google
Si ja ens endinsem en el tema de Catalunya, ací tot es
desbarra. Sembla que han trobat “el Butoni” que és el culpable de que tot vaja
malament. A les tertúlies de les cadenes estatals, tothom està d’acord en
aquest tema, i mai veus ningú que defense l’altra opció (la independència),
això que més de la meitat dels catalans amb dret de vot, s’han manifestat
clarament pel dret a decidir, o siga, pel referèndum.
Si parlem del cas de “Podemos”, la cosa ja és de jutjat
de guàrdia. Aquesta formació ha estat bombardejada des de tots els costats,
acusant-los de finançament il·legal, col·laboració amb el terrorisme d’ETA,
evasió fiscal, etc.. Un dels casos que em produeix més vergonya aliena, és quan
comparen els mil i pico d’euros que cobrava Errejón per la seua feina a la Universitat
de Màlaga, i que feia des de casa, amb els casos de corrupció del Partit
Popular.
El cas Gürtel, l’Operació Púnica, el cas Nóos, l’Operació
Taula...
Això són paraules majors, i els mitjans de comunicació no
han estat a l’alçada per a demostrar que (almenys ací a València) estaven tots “pringats”
fins els ulls. Han volgut difondre el missatge de que tots són iguals, i sembla
que els ha anat prou bé, si ens refiem de les enquestes, o dels darrers
resultats electorals, on un partit tan corrupte com del que estem parlant,
encara continua essent el més votat en aquest malaurat País nostre.
Fins ací deixe la reflexió, que potser reprendré en un
altre moment. La conclusió és que els mitjans de comunicació “oficials” són com
aquell segell discogràfic: “La Voz de su Amo”.
Imatge del Google
I no he volgut parlar del periodisme esportiu i dels
“realities”, perquè a la majoria dels que fan aquests programes no els considere
ni periodistes. Han denigrat tant el seu ofici que haurien de canviar-lo per un
altre. Però, on han d’anar? Si viuen com a canonges i, a més a més, són els
programes de més audiència.
El diumenge, 29 de maig, dia del recital, havíem quedat
per esmorzar una hora abans de l’assaig general i la prova de so.
La veritat és que li havíem demanat a la Regidora de
Cultura, Tatiana Prades, que ens financés l’esmorzar, perquè pensem que això fa
“pinya” entre els participants (ho sé per l’experiència de l’Homenatge a
l’Ovidi), o si no, un sopar per a després de l’actuació. En total nosaltres
érem deu persones, i les dispeses podien ser, com a molt, de 200 euros.
Tanmateix, Tatiana ens va dir que això era impossible, i que des de l’assumpte
dels “tratges de Camps” (sic) aquestes coses estaven mal vistes.... La veritat
és que no li veig per cap lloc la semblança, i aleshores vam pensar que encara
no estem tan arruïnats (temps al temps), per a fer l’esmorzar a tant per u...
(com sempre fem la gent corrent).
A les 10 del matí ens reunírem al Bar Central de Godella, per anar a
l’asador “El racó de Manolo”, que hi ha al Carrer del Reformatori, on férem un
lleuger esmorzaret a base de carn i embotits a la brasa, acompanyat d'una
esplèndida amanida i creïlles fregides. Calia carregar les piles per a la feina
que ens esperava.
Algun despistat va confondre el lloc de reunió de
l’esmorzar, però això és prou habitual al món dels artistes (sobretot dels
poetes) que sempre tenim el cap en un altre lloc. Després dels cafès ens
dirigírem cap el Teatre "Capitolio", on amb la inestimable ajuda de la tècnica municipal,
Núria Torres, vam mamprendre l’assaig general. Sobretot ens va servir per
ajustar les imatges al temps dels poemes, que era el que estava menys trillat.
Les músiques, llevant de petits ajusts dels que els músics s’encarregaren de
solucionar, estaven enllestides gairebé al cent per cent, després dels canvis
introduïts al darrer assaig del dia 24 de maig.
Després de que tots férem les nostres actuacions amb l’ordre establert pel nostre Coordinador, Francesc-Andreu García “pakiu”, se n’anàrem
cap a casa per dinar. El meu amic i jo anàrem a comprar begudes i gel, per
tenir provisions a l’abast de tots els col·laboradors. Ho deixàrem tot a la
nevera i se'n anàrem a dinar cadascú a casa seua.
Jo vaig dinar un àpat lleuger, i després de descansar
una mica, ens dirigírem (el meu amic “pakiu” i jo) cap el teatre, on havíem
quedat mitja hora abans del començament (a les 18 hores).
Com ja vaig comentar a l’anterior entrada del blog,
l’acte coincidia amb la processó del Corpus, on el Grup de Danses “El Poblet”
hi participa de manera molt activa. Ells haguessen estat al nostre recital,
però no va poder ser, i també moltes persones que assistiren a la processó, com
així ens ho han manifestat. Malgrat tot, va començar un degoteig de públic, que
va esdevenir en una entrada prou bona. Molt millor del que esperàvem...
I es va alçar el teló...
Després dels parlaments del nostre Coordinador i de la Regidora
de Cultura, breus i concisos, va agafar la paraula el presentador del
recital, Cèsar Vercher, que també és
membre de la directiva del Taller
d’Història Local de Godella. Va fer un repàs àgil i documentat del que
anàvem a fer, i també una miqueta d’història del personatge principal de la
funció; Ignasi Pinazo Camarlench.
Acte seguit, em va presentar, doncs jo vaig ser el primer poeta en obrir foc,
amb els poemes: “PINAZO”, amb acompanyament musical de “Homenatge a Teresa” de l’Ovidi Montllor, “LES COVES DE
GODELLA”, amb el tema popular “Pregària d’una adolescent”, i “LA CARN VOL
CARN...”, poema sobre els quadres eròtics de Pinazo amb el cèlebre “Je t’aime moi non plus”, de Serge Gainsbourg.
"La carn vol carn..." (Foto: Núria Arnau)
Vídeo de la meua actuació (Núria Arnau)
A continuació li va tocar actuar a Dori Palencia (el seu debut a les taules). I se’n va sortir la mar
de bé, com si el primer poema “PASSEJANT PER LA MAR”, que va estar acompanyada
per l’havanera “El peix enamorat” d’Eliseo
Parra, li hagués marcat el que anava a ser la seua actuació: un passeig en
barca. A continuació ens va oferir els poemes “LA COMETA” i “PUJADA DE L’ERMITA”,
amb acompanyament de la música de Celso
Machado (“Paçoca” i “Piazza Vittorio”). Les imatges de Nerea San Félix van acompanyar els poemes de forma gairebé
perfecta, destacant sobretot el vídeo de la voreta de la mar, mentre la seua
mare recitava el primer poema.
Dori Palencia (Foto: premsa Ajuntament)
A continuació, el gran poeta Antonio M. Herrera, que els darrers anys està tenint una gran
acceptació, rebent premis, fent recitals, conferències, i fins i tot gires (com
els artistes del rock), va interpretar el seu poema “EN LA CASA MUSEO”, que
tenia dues parts; “EL JARDÍN”, acompanyada de la “Romanza” de Francisco Herrera i “EL TALLER”, amb la
magnífica “Cavatina” de Stanley Myers.
Després va recitar “BUSTO DE IGNACIO PINAZO CAMARLENCH”, amb el sublim “Adagio”
de Johann Sebastian Bach, per
finalitzar amb “LA TARARA”, que va estar acompanyada per una adaptació de la
cançó popular del mateix nom que va fer Salvador
Caballer Tarín. Cal destacar el maridatge perfecte entre les imatges de
Nerea i els versos de l’Antonio, sobretot en els dos primer poemes.
"El jardín" 1ª part del poema d'Antonio M. Herrera (Foto: premsa Ajuntament)
Acte seguit, l’Eduard
Marco va pujar a l’escenari, per recitar el seu poema “LA PARRA DE LA CREU”,
mentre que els músics ens delectaven amb una magnífica i increïble adaptació
per a corda de la marxa “Mater Mea” de Ricardo
Dorado, que tots coneixem de les processons de Setmana Santa. Després va
fer un poema també molt “pasqüero”; que va titular “PASQUA”, i que va estar
acompanyat per una adaptació de Salvador
Caballer Tarín de la popular “Estos tres dies de Pasqua”, que fa alguns
anys va popularitzar el grup “Carraixet”.
"La parra de la Creu" d'Eduard Marco (Foto Núria Arnau)
El nostre presentador, que havia fet una semblança de
tots els poetes, va aprofitar que té a casa seua un quadre de Pinazo, per fer el poema “HORT DE
LLIMERES”, que va estar acompanyat pel vals popular “Tammy”.
"Hort de llimeres" de Cèsar Vercher (Foto: Núria Arnau)
Carles Cano va eixir a l’escenari del “Capitolio”, per demostrar totes les
taules que atresora. Això ho dic sense desmerèixer els magnífics textos que va
aportar al recital. Va començar amb “ENVEJA”, acompanyat pels acords de la
popular cançó “Envidia” d’Alfredo García,
va continuar amb “PINAZO A GODELLA”, un poema amb aires estellesians; (“No et
pariren ací, / però ací estigueres, / i ací vas viure/ i vas dir la teua...”),
que va estar acompanyat per la composició de José Antonio Ferrando, “Declaración), i per rematar, va fer el
poema “PINAZO, PINTOR.”, en el que fa un repàs per la trajectòria artística i
vital del pintor. Va estar acompanyat per la música del gran Lluís Llach (una de les meues febleses),
amb la cançó “Un núvol blanc”.
Carles Cano (Foto: premsa Ajuntament)
Com a colofó del recital, pujàrem a l’escenari tots els
poetes per fer una interpretació del poema de Vicent Andrés Estellés, “Ignasi Pinazo”, del seu llibre “Mural del
País Valencià”, del que cadascú de nosaltres recitàrem una estrofa. Triàrem
entre tots, per acompanyar el poema, “La Muixeranga”, del que els nostres
músics feren una excel·lent interpretació.
Tots els poetes interpretant el poema d'Estellés (Foto: premsa Ajuntament)
Va estar una casualitat que el darrer vers del poema d’Estellés
digués: “Les fulles grans de la festa del Corpus”...
Doncs això, com deia abans, va estar la processó del
Corpus el principal “handicap” amb el que ens trobàrem, però pense que tot va
sortir molt bé, la gent que va vindre ho va gaudir, i si podem fer una segona
audició pel públic que no va poder venir, almenys ja tenim la certesa de que l’espectacle
funciona.
A continuació es va servir una “picadeta” per a tots els
assistents, perquè sembla que això sí que és políticament correcte (almenys de
moment), i res més, el que he manifestat abans; si ens donen una data estem
disposats a repetir-ho.
Cartell oficial del recital (disseny de Leti García)
PINAZO
en versos (I)
-recital poètic
amb música i imatges-
La gestació
Per a trobar els antecedents de la idea d’aquest recital,
cal remuntar-se a juny del 2011. Miguel Gago, que era en aquells temps el
Regidor de Cultura, ens va proposar a Antonio M. Herrera i a mi, que férem
poemes sobre les obres de l’exposició “Cent Anys d’Expressió Artística a
Godella”, que s’havia realitzat al Centre d’Art “Villa Eugenia” del nostre
poble uns mesos abans.
A més de Pinazo, també férem poemes sobre quadres de Balbino
Giner, Salvador Rodríguez Bronchú, Lluís Giner i d’altres. Recorde que fins i
tot, l’Antonio va fer un esplèndid poema inspirat en l’edifici de “Villa
Eugenia”, que va dedicar al Modernisme.
Miguel Gago també va convocar al pianista Josep Manel
Campos, que és també el director del Cor “Lambert Alonso”, i per tant, està
molt vinculat al nostre poble. Entre les composicions que va triar per
acompanyar els nostres poemes, i els nostres suggeriments, va eixir el programa
del recital, del que per cert vaig fer una crònica molt completa a la revista
digital “Lo Càntich”. Aci teniu l’enllaç:
Quan el nostre Taller d’Història Local de Godella va
convocar aquelles reunions per a organitzar, amb les entitats culturals del
poble i els particulars interessats, els actes que li donaren relleu a l’Any
Pinazo, decretat per les Corts Valencianes, i assumit pel govern de la
Generalitat, amb motiu del centenari del traspàs de l’insigne pintor, tan
arrelat al nostre poble, li vaig comentar al meu amic Francesc-Andreu García
“pakiu”, que nosaltres podíem fer un recital com aquell, convocant els poetes
del nostre poble. Aleshores, ell ho va proposar en una d’aquelles reunions, i
el THLG va agafar la idea, i alhora ens va donar llibertat total per dur-la a
bon port.
Contactàrem amb els poetes, i al remat aconseguírem la
participació dels cinc que ens vam comprometre. Proposàrem fer cadascú tres
poemes, per donar-li al recital agilitat i evitar que el públic s’avorrís.
Llavors, ens posàrem en contacte amb els músics, que ja havien col·laborat amb
la presentació del meu llibre “L’espill de l’orb”, i dels que guardàvem molt
bons records.
Salvador Caballer Tarín (guitarra) i Jose Antonio
Ferrando “El Sevillano” (bandúrria), són dos mestres de la corda, i des del
primer moment ens van ajudar als poetes a triar les músiques adients (a aquells
que no ho tenien clar), i també a fer els arranjaments corresponents d’aquells
temes que alguns els demanàrem per a les nostres composicions poètiques. La
veritat és que cada vegada que he gaudit de la seua gran professionalitat, m’han deixat bocabadat. Fins i tot van fer un arranjament del “Mater Mea”, una marxa
que es toca a les processons, el cèlebre “Je t’aime moi non plus...”, que els
vaig demanar per acompanyar el meu poema sobre els quadres eròtics de Pinazo,
“La tarara”, sobre un poema de l’Antonio, “Un núvol blanc” de Lluís Llach, i la
magnífica versió de “La Muixeranga” que va acompanyar el darrer poema de
recital (“Ignasi Pinazo” de l’Estellés).
Assaig del poema d'Estellés
Assajàrem a l’estudi de Salvador el dia 9 d’abril, i des
del primer moment vaig comprendre que estàvem en el bon camí, i que el recital
seria tot un èxit. Més endavant, el 24 de maig férem un segon assaig, on
deixàrem el programa pràcticament enllestit, per a donar-li el darrer cop el
mateix dia del recital, el diumenge 29 de maig, de matí, al Teatre “Capitolio”,
on férem (després de l’esmorzar reglamentari) l’assaig general i la
corresponent prova de so.
Assaig a l'estudi de Tarín (Foto meua)
Dori Palencia (Foto meua)
Cèsar Vercher (Foto meua)
Carles Cano (Foto meua)
Si parlem dels poemes, cadascú de nosaltres ho hem
tractat de forma diferent. Alguns han fet poemes sobre un quadre concret, però
també hi ha sobre el personatge del pintor, sobre els sentiments que ens provoca,
i sobre alguns aspectes de la seua obra. Fins i tot hi ha un poema sobre la
Casa Museu, que va fer l’Antonio M. Herrera. El seu director, José Ignacio
Casar Pinazo, besnét del pintor, i actual director del Museu Sant Pius V, ens va
facilitar un dibuix inèdit de Pinazo per a la portada del llibret que es va
repartir al teatre. Un llibret amb tots els poemes, les composicions musicals
que els acompanyen, i una selecció a les pàgines centrals dels quadres que els
han inspirat. Ací el podeu veure en format digital:
Portada del llibret amb el dibuix inèdit de Pinazo
El cartell va ser un disseny de Leti García, que va fer a
cavall entre Londres i Bangkok. De presentador comptàrem amb el nostre company
del Taller, Cèsar Vercher, que va aprofitar que té a casa seua un quadre de
Pinazo (el pintor li’l va regalar al Tenor Alonso, besavi de Cèsar), per fer un
poema inspirat en el mateix: “Hort de llimeres”.
Un dels aspectes que pensàrem es podria millorar respecte
al precedent de fa cinc anys va ser el de les imatges que acompanyen els
poemes. Per això li vam proposar a Nerea San Félix que es fes càrrec de la part
audiovisual.
El jardí de la Casa Museu (Foto: premsa Ajuntament)
I poc més que afegir. La Regidoria de Cultura ens va
recolzar en tot, el mateix que els tècnics municipals. Tan sols tinguérem el
“handicap” de la data, per la coincidència amb la processó del Corpus, amb la
que no comptàvem, però que amb tota la nostra implicació, fent propaganda
(entrevistes, cartells, xarxes...), vam aconseguir minimitzar aquesta
circumstància tan negativa. De totes les maneres, li vam comunicar a la
Regidora i també a l’alcaldessa, la nostra disposició a fer una segona
representació, si ens donen una data al llarg d’enguany. Tots els participants
així ho manifestaren.
El meu amic "pakiu" i jo entrevistats a Ràdio Godella
I ja per finalitzar aquesta crònica de la gestació del
recital, volia agrair al meu amic Francesc-Andreu García “pakiu”, que ha
exercit de coordinador de tots nosaltres. Sense la seua embranzida, res de tot
açò haguès estat possible. Ell ha estat l’autèntic “alma mater” del recital. A
més a més, ell ho ha fet de manera totalment altruista. Nosaltres, els artistes,
encara que no cobrem, sempre ens resta la vanitat, l’amor a l’art, però ell ho
ha fet per convicció, i perquè és una de les persones més eficients que conec.
Placa commemorativa de l'aniversari (Foto: web godella.es)
Ahir dissabte, 4 de juny, va estar un dia d'aquells per a rememorar...
Em vaig llevar molt prompte, i feia un dia d'aquells que diríem rars. Fins i tot van esclatar un parell de trons, i també va ploure (una cosa que fa molta falta).
La placa de 1978 que ara ha estat restituida (THLG)
Estava llegint al balcó el darrer llibre de Vicent Alonso, un dietari que es diu "Sobre una neu invisible", que compren del 2003 fins 2005. M'agrada perquè el pots deixar i mamprendre'l després del temps sense cap trauma. Estava amb una tranquil·litat i un relaxament que no té preu, observant el gat a la teulada de la casa d'enfront.
Foto: premsa Ajuntament
Quan ja era ben a prop l'hora establerta per a l'homenatge a Peset Aleixandre (11,30), va començar de nou a ploure, com si Sant Pere s'hagués posat de part del cardenal (no diré el nom). Em vaig dirigir cap el carrer Major, i semblava que la pluja amainava (s'hauria posat Sant Pere de part dels bons?). La veritat és que no ho sé, però allí ens vam ajuntar uns quants ciutadans del poble, amb els representants de l'Ajuntament, membres de la família del metge, la Banda del Casino Musical que va interpretar l'Himne de Godella, i els organitzadors de l'acte, el grup de Memòria Històrica de Godella"Paraules contra l'oblit". La veritat és que vaig trobar en falta els representants locals de la dreta, que si volen donar una imatge de demòcrates, haurien de començar a assistir a aquests actes de desgravi en favor de totes aquestes persones que van ser assassinats impunement, sense cap garantia legal. Tan sols per les seues idees...
Foto: premsa Ajuntament
Homenatge al Dr. Peset Aleixandre al 1978 (Foto: Leo Molina Castillejo)
Foto: Ginés Ruiz Montesinos
Almenys no van tocar la "marxa reial", tractant-se d'un afusellat per les seues idees, i mentre es descobria la placa commemorativa, alguns dels presents vam xiular "l'Himne de Riego", (jo també) en homenatge al Doctor Peset Aleixandre.
"Himne de Riego" (Orquestra Internacional de Praga)
A continuació hi havia un vi d'honor a l'Ajuntament, però nosaltres anàrem pel nostre compte al Casino, on esmorzàrem (una miqueta). Vaig estar parlant amb Pepito de la cançó que vol incloure al nou disc, de la que he fet la lletra. El títol (provisional) és "Idomeni", i parla dels refugiats que vénen a Europa fugint de les guerres i de la misèria.
Amb Pepito i Ximo (Foto: premsa Ajuntament)
Per la vesprada vaig anar al Teatre "Capitolio", on es va representar l'obra "Els fusells de la senyora Carrar", una adaptació al valencià de la Companyia "Cant del Cigne", de l'obra original de Bertold Brecht. Vaig seure amb "Apa" i Teresa, i la "mise en scène" va estar força aconseguida, però la veritat és que vam sortir del teatre amb un nus a l'estomac.
Companyia "El cant del Cigne" (Foto: premsa Ajuntament)
Vaig anar a casa i de camí em vaig trobar amb el Ricardo Esteve i el Jesús Gimeno, que assíduament acompanyen al Josep Aparicio "Apa". Resulta que actuaven a l'Escorxador,amb motiu del "Dia Mundial del Medi Ambient",acompanyant al cantautor "Burguitos", que ja havia vist al seu espectacle "Jerez-Texas". Vaig quedar amb ells, i després d'un lleuger sopar a casa (una dorada) em vaig dirigir cap a l'Escorxador, on vaig gaudir de la seua actuació. El cantautor em recorda molt el Sabina, i l'acompanyament dels músics va estar genial, amb reminiscències del flamenc i del jazz.
Homenatge del 1978 (Foto: Leo Molina Castillejo THLG)
"Burguitos Quartet" en acció (Foto: premsa Ajuntament)
Després vaig estar raonant amb el Ricardo (nosaltres li diem l'Echanove pel que es sembla a l'actor), i li vaig comentar els proper projectes de col·laboració amb "Apa". La més immediata com és la buleria a la que li he posat lletra (Idomeni), així com una balada (d'aires dylanians) pèr al poema que li vaig dedicar a "Agustinet el barber", padrí de Pepito, i que ja hem interpretat en algunes de les nostres particulars "trobades".
I res més, tan sols vull dir que amb molts dies com el d'avui, la vida sembla molt millor.
***
Programa oficial de les "Primeres Jornades Peset Alwixandre"
El passat divendres, 27 de maig, va tenir lloc a la Llibreria Primado de València, la presentació de la primera novel·la de la meua cosina Lina Chinchilla, que duu per títol "La luna en agosto". Ella viu a Alacant, encara que va néixer a València, i per això volia fer la presentació en valencià, i aleshores va pensar en que jo fos el presentador de l'acte.
Cartell de la presentació
La veritat és que de seguida li vaig dir que sí, fins i tot abans de llegir el llibre. És la primera presentació que faig, i no em considere cap expert en Literatura. He fet, i continue fent els meus poemes, així com els contes, els micro-relats i els articles d'opinió, però el món de la novel·la és una altra cosa, i ja m'agradaria ser tan valent com ha estat Lina, i endinsar-me en aquest món de la narrativa amb majúscules, que tant admire, i de la que sóc un lector compulsiu.
Li vaig comunicar a la meua cosina que jo faria una introducció sobre l'autora, i ella després comentaria la seua novel·la. Li va semblar bé, i així ho férem.
A l'hora en punt, 19,30 de la vesprada, ens reunírem tots dos en un bar (regentat per xinesos), i vam estar una estona parlant del llibre, de la meua presentació, i de la seua intervenció "a posteriori", parlant-nos de les claus de la seua obra.
El pública abans de l'acte (Foto meua)
La "tia" Avelina i la seua germana (Foto meua)
L'assistència va estar d'allò que diríem normal en aquests esdeveniments (coneguts, familiars, i potser algun despistat), i jo vaig mamprendre a parlar de la meua cosina, i de la nostra relació familiar, Fins i tot, la "tia" Avelina (mare de l'autora) em va dir que si pensava fer-los plorar, però jo tenia clar el meu discurs i així ho vaig dur endavant.
En primer lloc vaig parlar dels absents (en especial del "tio" Paco i de ma mare), i vaig posar l'exemple dels poemes que els hi dedicàrem tots dos (Lina i jo) al seu moment:
Los guerreros mueren de pie de Lina Chinchilla
***
El meu poema "Urc de fill" (traducció al castellà de Lina Chinchilla)
***
Aleshores, en fer la comparació dels dos poemes, vaig adonar-me'n de que els dos havíem retratat als germans Chinchilla (Paco i Ángeles) de la mateixa manera. Tots dos havien demostrat una valentia exemplar davant de l'adversitat, de la malaltia i fins i tot de la mort.
Als preparatius de la presentació (Foto meua)
Després vaig estar parlant de les xarxes, d'Internet, i també del misteri de la nostra predisposició (potser genètica) envers del món de la Cultura i de les arts en general (som uns quants els cosins que hem conreat gèneres diversos). Ja per finalitzar, i abans de cedir-li la paraula a Lina (sobretot per a que no li passés com a Paco Umbral...), vaig fer algunes reflexions sobre la prosa en els poetes, i també sobre la novel·la que presentàvem, que per cert, no és el tipus de Literatura que més m'agrada, però que fa passar una bona estona, i està escrita amb molt de sentit i gust literari. El lector (sobretot el novell) es sent atrapat pel relat, i quan comença ja no ho pot deixar. Aquesta implicació del lector és força important, si tenim en compte que el llibre és (en la meua opinió almenys) l'artefacte més interactiu del món. El lector li posa cara als personatges, a les situacions i als llocs, i pense que aquesta primera novel·la d'Avelina Chinchilla, que no deixa d'ésser una primera provatura, facilita aquesta implicació de la que us parlava abans.
Espere que després de "La luna en agosto" vindran moltes més novel·les que ens facen gaudir als lectors.
En plena presentació (Foto meua: "Lina i jo")
Després vaig deixar la paraula a l'autora, que ens va explicar les claus del seu llibre, però pense que això cal que cada lector ho descobresca per ell mateix.
Després d'acomiadar-me de tots, vaig aprofitar per deixar uns cartells del recital que anàvem a fer al Teatre "Capitolio" de Godella el diumenge següent. La meua cosina es va disculpar, doncs, havien de tornar cap a Alacant.