"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dilluns, 24 de desembre del 2018

Viatge a Londres (III)


Núria i Leti al "Sky Garden" (foto meua)

Diumenge, 2 de desembre

Després de la visita als museus, ens dirigírem a la zona "VIP", on tot està en obres (el Big Ben, l'Abadia de Westminster, el Parlament...). En primer lloc creuem el pont de tan dolorós record (pels atemptats) i ens apropem a la nòria ("London Eye"). Decidim entrar a menjar "fish & chips". El producte és de bona qualitat i el preu assequible, sobretot en comparació amb el que hi ha pertot arreu.
                                                             
Leti al "London Eye"
                                                 

Al Big Ben (encara que no ho semble)
   
En acabar de dinar, se n'anàrem a Covent Garden, una zona de luxe, amb cerveseries que ni te les pots imaginar, on pots veure aparcat un Rolls Royce amb xofer uniformat, esperant algun potentat. Han vingut els amics de Leti (Adrián i Maria), i ens hem fet unes birres. Tots els dies he begut cervesa, però avui he demanat un Chardonay de Xile, que per cert estava molt bo, i que he compartit amb l'amiga de Leti. Després d'acomiadar-nos d'ells, hem sopat a una pizzeria/hamburgueseria siciliana. Jo m'he cruspit uns sandvitxos de formatge prou "potables".

Cerveseria a Covent Garden

L'oratge ha estat tot el dia amb el "txirimiri", i hem arribat al nostre apartament de Hammersmith, gairebé més rebentats que ahir. Cal alçar-se a les 2,30 hores, per agafar el bus que ens portarà a Oxford Street, on hem d'agafar el tren a les 4,10 hores, que va fins l'aeroport de Stansted, des d'on surt el nostre vol.

Dilluns, 3 de desembre 

Tot ha estat sincronitzat, malgrat que semble mentida. Ens hem llevat del llit a l'hora prevista, hem anat fins l'estació, hem agafat el tren fins l'aeroport, hem passat tots els controls i avui som ací a casa.

El cansament era molt intens, després de tots aquests dies caminant sense descans per una ciutat tan descomunal com Londres. L'oratge no acompanyava avui tampoc, però hem travessat la ciutat amb el bus (al pis de dalt), i hem pogut veure els contrasts. El luxe dels barris més exclusius, els indigents i els borratxos tombats en terra de qualsevulla forma. També hem vist les raboses remenant entre les borses del fem, i en arribar a Oxford Street, hem agafat el tren que ens duria a l'aeroport. Ha sortit amb puntualitat anglesa, a les 4,10 hores. El tren era una passada, malgrat viatjar en classe turista. Hi ha fins i tot "toilette", i ens relaxem fins arribar al destí, on cal passar tots els controls de seguretat (molt més rigorosos que ací).

Una vegada a l'avió, ha estat una llàstima que el temps no ens ha deixat veure el paisatge. Tanmateix, una vegada hem passat la costa de França, on hi havia turbulències, hem pogut veure els Pirineus nevats i, en arribar a casa nostra, hem entrat per la mar (Pinedo, l'Albufera, etc.).

Això ha estat tot, un viatge que no descarte repetir, doncs, encara resten moltes coses per veure.

BON NADAL!                    ¡FELIZ NAVIDAD!                MERRY CHRISTMAS


Picadilly Circus

24/XII/2018

© Francesc Arnau i Chinchilla        

                                                             ***  

dijous, 20 de desembre del 2018

Viatge a Londres (II)

A la nòria, que els anglesos anomenen "London Eye" (fotos de Núria)


El diumenge, dia 2 de desembre, ens llevàrem del llit una mica més tard. Vam desdejunar al mateix Hammersmith, aprofitant els cupons que ens havia lliurat l'Adrián (de la franquícia "Pret a porter"), i se n'anàrem amb el metro cap a la zona més "pija" de la ciutat. En primer lloc anàrem a "Kensington Palace", on sembla que era la residència de "Lady Di". Allí vam gaudir molt amb els esquirols (i no parle de lluita obrera), i les aus. Semblen estar domesticats tots aquests animalons salvatges. Els esquirols mengen de la mà com si fossen gossets, i les aus (ànecs, gavines, cignes... etc.) es comporten com autèntics protagonistes de pel·lícules còmiques, barallant-se pel menjar i, fins i tot, protagonitzen fotos insòlites.

Els esquirols són domèstics...
... i els pardals també..
Visitem el Museu Victòria & Albert, on intentem trobar el retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax. (aproximadament del 1400), però el que és més lamentable, és que va ésser venut al segle XVIII per "quatre xavos" a un antiquari francès, que el va vendre a la reina Victòria d'Anglaterra, per 800 lliures (avui serien uns mil euros).

Després de trobar el retaule, pense que els deu de fer nosa "La Batalla del Puig", que és el motiu central del retaule, i que és tot un esclat de la nostra fundació com a País Valencià... "Comunitat"???

En sortir del museu, on per cert hi havia una exposició de fotos (Història de la fotografia), on el cartell era una del Jimi Hendrix (llàstima no haver-la visitat), esmorzàrem els entrepans de pernil i formatge, en un bancalet al carrer dels museus. Acte seguit anàrem a visitar el de les Ciències, que és dedicat a la figura del Charles Darwin... És impressionant!

Després ens hem anat a Buckingham Palace, on hem assistit al "postureig" turístic de la Guàrdia Reial, i tota la pesca... L'oratge és molt variable, el mateix plou que surt el sol (molt poques vegades, però quan surt és sublim!).

La Batalla del Puig, tot un esclat!
Amb el "Retaule  de Sant Jordi"
Al "metro" (Underground)

Tota una sorpresa: Hendrix al Victòria & Albert de Londres.

Mamprens amb un dinosaure, puges una escala com les del "Corte Inglés", i t'endinses en un món fabulós... Volcans, animals, dinosaures... Zones didàctiques  pels nens... La veritat és que malgrat la mala fama dels anglesos, on sempre se'ls tracta de pirates per aquestes contrades, moltes de les peces, de les que podem gaudir en aquests museus, no seria pas possible ni tan sols contemplar-les. I, a més a més, cal dir que els museus britànics (almenys els estatals, són de franc) No cal pagar rés!  Res a veure amb l'Esglésa (Almenys ací a l'Estat espanyol) on et fan pagar per visitar les catedrals (que per cert, no paguen IBI, ni res...)       (Continuarà...) 

Al Museu de la Ciència (un edifici que cal visitar)

20XII/2018
© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 


dissabte, 15 de desembre del 2018

Viatge a Londres (I)

Al Tower Bridge (Fotos: Núria Arnau)

La darrera setmana de novembre vaig fer un viatge a Londres i, malgrat que ha passat el temps, he pensat que no podia deixar de ressenyar al meu blog aquest viatge a un lloc tan emblemàtic i que tant m'ha impactat. Viatjàvem Isabel i jo, la meua filla i Juan, i Leti García, que ha estat a Londres treballant, i que va exercir de guia i d'intèrpret (el meu anglès està prou rovellat...).  

El divendres, 30 de novembre, sortírem de l'Aeroport de Manises (per a mi, sempre serà Manises) a les 11 hores. Ens portaren el meu amic Ximo Pont i el meu fill Guillem. Després de passar tots els controls de seguretat, embarcàrem a l'hora prevista. El viatge va estar plàcid, amb unes vistes espectaculars dels Pirineus (tots nevats), la costa francesa i el Canal de la Manxa. També haig de dir que a l'avió ens menjàrem els entrepans de pernil i formatge que dúiem a l'equipatge, per reforçar la nostra estada londinenca. En arribar a l'Aeroport de Stansted, després de tornar a passar tots els controls, ens dirigim en tren fins a la City, i concretament a Oxford Street, on Leti havia quedat per dinar amb Adrián, al local de "Pret a Manger", una franquícia de menjar ràpid, amb l'etiqueta d'utilitzar ingredients naturals i orgànics i, a més a més, amb el compromís amb el medi ambient, envasant els seus productes en cartró reciclat, en lloc del plàstic. Cal dir que , de moment, l'oratge és bo (no plou), i rebem les atencions de Adrián. Al seu local mengem un menú d'aquells "de caixetes", però almenys sa i natural. Després anem a l'estació del "Underground" (metro) per anar fins Hammersmith, on teníem llogat l'apartament. Arribem ja de nit fosca, i ens instal·lem. L'edifici sembla una mica abandonat, però els llits són còmodes i la dutxa i el bany també. L'encarregat és hindú, i després de deixar l'equipatge, se n'anem a Piccadilly Circus amb el metro, del que ens hem tret les corresponents targetes. La veritat és que he restat bocabadat de tot el luxe i el "poderío" que atresora aquesta zona londinenca, amb la il·luminació dels carrers i els aparadors de les tendes, que són veritablement espectaculars. Ens passegem també per Chinatown, ben a prop d'on estem, al cor del barri del Soho, on gaudim de la vista que ofereixen els restaurants xinesos (res a veure amb els que tenim per ací...). La veritat és que donen ganes d'entrar en un d'aquests locals i demanar les especialitats que ens entren pels ulls (ànec, bacó, pasta, etc.). Nosaltres decidim tornar a la zona de Hammersmith, i ben a prop trobem un local de menjar espanyol de nom "Toro Gordo", on poguérem sopar en condicions (si de cas una mica car).

La cabina telefònica


A Piccadilly Circus
Al British Museum


A l'endemà, dissabte dia 1 de desembre, ens llevem ben prompte, doncs hem d'estar a les 8,30 hores a la City. He dormit molt bé, el llit és bo i la dutxa també... El dia ha sortit plujós, que és el que s'espera per aquests indrets. Arribem al gratacels 20 Fenchurch Street, conegut popularment com el "Walkie Talkie", i al pis 35è tenim el "Sky Garden", on anem a desdejunar. La vista és espectacular, però no hi ha bona visibilitat. El dia ha eixit gris i plujós, i tampoc podem sortir a la terrassa. Després fem un recorregut pel jardí, on hi ha especies botàniques de tot el món. A continuació ens dirigim al British Museum, on visitem les sales d'Egipte, Mesopotàmia, Grècia i Roma. Puc dir que ha estat la més gran quantitat d'objectes del món antic que he vist mai exposades públicament, i en quant a la qualitat de les mateixes, em quede sense adjectius. Es podrien abastir museus de totes les capitals espanyoles (de sobra), amb els fons que hi ha al British Museum.

Vista panoràmica de la City (Imatge de Google)

Al British Museum

En acabant ens dirigim (sempre en transport públic) fins Camden Town, on hi ha un mercat alternatiu enorme, amb locals de menjar ràpid de tots els països del món. Llàstima que el temps no acompanya. Visitàrem una cerveseria, on ens beguérem unes pintes, i després de passar per Hyde Park, ens dirigírem als magatzems Harrods (una barreja de desmesura de luxe i mal gust). Després tornàrem a la nostra zona de Hammersmith, per acabar sopant en una pizzeria italiana. La veritat és que arribàrem a l'apartament amb els peus bullint, i a l'endemà calia que continuàrem descobrint els encants londinencs. La veritat és que així va ser...  (Continuarà)


A Camden Town (Foto meua)


Tot el grup al Tower Bridge

15/XII/2018

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 


dijous, 22 de novembre del 2018

Presentació del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries"

Invitació a la presentació del llibre
El proper dissabte, 24 de novembre, a les 12 hores tindrà lloc la presentació del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries", a la Biblioteca "Vapor Vell" de Barcelona. La publicació del llibre ha estat una iniciativa de l'ARC, i els beneficis es dedicaran íntegrament a La Marató de TV3, que enguany està dedicada a la "Lluita contra el càncer".

També es faran (de moment) tres presentacions més, que ací us deixe ressenyades:

 BARCELONA. Dissabte, 1 de desembre de 2018, a les 18h., a la Biblioteca Sagrada FamíliaJosep M. Ainaud de Lasarte.
Provença, 480 – Barcelona
***
BADALONA. Dilluns, 10 de desembre de 2018
A 'La Badalonense', carrer de Sant Anastasi, 14. Badalona - Organitzat per Anastàsies Bdn
***
PREMIÀ DE DALT. Dissabte, 15 de desembre de 2018, a les 18h., a la Sala Auditori de Can Figueres.
Riera Sant Pere, 88 Premià de Dalt 
***
 La meua participació ha estat un poema titulat "Trencar bardisses", inspirat en una il·lustració del meu amic Ramon Navarro Bonet. Ací el teniu:

TRENCAR BARDISSES
Inspirat en un quadre de Ramon Navarro Bonet
                                                      
Han creuat el desert com el poble de Déu,
han trobat filisteus que els exploten i els maten,
han fugit de la fam, de la terra polsosa,
Occident va esprémer les seues riqueses,
vagonades d’esclaus, els millors exemplars,
han treballat la terra, han lluitat a la guerra,
amb fam arriben, de Llibertat, i ganes de viure...
El filferro roman amb la pell i la sang
d’aquells homes que es mouen sense pau ni descans,
a embranzides empenyen, intentant escalar
la bardissa de ferro, cada volta més gran,
la memòria fluixeja a les llars confortables
i a les fàbriques nétes dels Estats europeus.
Mai no hem d’oblidar que tots som africans,
ells es juguen la vida per venir amb nosaltres,
molts s’ofeguen al mar, passen penes terribles.
Quan deixarem ja per sempre de tapar-nos els ulls
amb els dits, amb les mans, amb els braços i els ossos?
Canviem el filferro per paraules i gestos!
La bardissa de ferro ha de caure’s a trossos!

***
10/08/2018

Francesc Arnau i Chinchilla


Portada del llibre

***

dissabte, 3 de novembre del 2018

"Micro obert" a la Plaça del Llibre de València

Llegint els meus poemes (Foto: Isabel Català)
Avui dissabte, dia 3 de novembre, a les 12,45 hores, l'AELC havia organitzat una lectura pels socis a "micro obert", dins dels actes de la Plaça del Llibre. Jo em vaig apuntar, i fins a la Plaça de l'Ajuntament de València ens hem dirigit Isabel i jo (en "metro" per suposat), per gaudir de l'acte i llegir els meus darrers poemes.

Vicent Penya era l'encarregat de l'organització de les lectures, i jo he estat el darrer, doncs, ha hagut un malentès, i sembla que m'havien confós amb la Mª Carme Arnau. En primer lloc he llegit el poema "A frec de terra", que va sorgir per les lletres que li vaig fer a les buleries de Josep Aparicio "Apa", que ell va desestimar, i que ha estat publicat al llibre "Ponts d'aigua", amb pintures de Joan Pasqual, que va estar editat per "Pagès editors" a principis d'enguany. A continuació he llegit "Trencar bardisses", un poema que formarà part del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries", que serà presentat el proper 24 de novembre a la "Biblioteca Vapor Vell" de Barcelona. El poema està inspirat en una il·lustració del meu amic Ramon Navarro Bonet, i també tracta com l'anterior del tema dels refugiats. Els beneficis seran la nostra aportació a la Marató de TV3 del 2018, que està dedicada a la lluita contra el càncer. Quan he acabat de recitar-lo, m'ha sortit de l'ànima: "Bé, moltes gràcies! Això és el que hi ha..." A algunes persones li ha arribat el comentari... De fet, m'ho han fet arribar. 

Foto de família (Isabel Català)

En acabar l'acte, i després de la "foto de família", hem anat a dinar a Lizarrán, que és una franquícia de pinxos i plats bascos, però abans encara hem pogut gaudir una mica de la presentació del llibre "El barri de la plata" de Julià Guillamon, que per cert he comprat i he mamprès a llegir. Puc assegurar-vos que és molt bo. 

Presentació del llibre de Julià Guillamon (Foto meua)

Isabel se n'ha anat de compres, amb la meua filla Núria, que també s'ha apuntat al dinar, i a mi encara m'ha donat temps per donar un volt per la ciutat i fer-me un cafè al "Lisboa", mentre per la tele estaven fent un partit de futbol, que no tenia cap interès (almenys per mi).

La Llotja (Foto meua)

El Mercat Central (Foto meua)

I això ha estat tot el que ha donat de sí aquest dissabte.


***
03/XI/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla

divendres, 2 de novembre del 2018

"Un any després...(II)", nou article al "Diari La Veu"

Imatge de Google

Segona entrega sobre l'aniversari d'aquells dies que, ara fa un any, trasbalsaren totes les estructures de l'Estat espanyol:


Un any després... (II)

“Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany.”
-LLUÍS LLACH-


Avui és una data important per a la història recent de Catalunya, i la veritat és que el calendari es va quedant curt, de tantes dates importants com les que hi ha al “procés”. Almenys, en aquest mes d’octubre no hi ha cap dia que no siga l’aniversari d’alguna fita important, començant per l’1 d’octubre...

Tal dia com avui, fa un any que el President Puigdemont va declarar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya hores abans amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, per a deixar-la en suspens pocs minuts després. No sabem ben bé què va passar, però alguna cosa li va fer por al President... Després, alguns analistes, i ell mateix, han declarat que tot va estar una greu equivocació, i que l’Estat no es pren seriosament una cosa que no ha estat declarada amb solemnitat (La Independència!).

Imatge de Google

Però, anem a pams!

Tots coneixem què va passar després dels esdeveniments dels que us parlava al primer capítol. Ho resumiré de forma telegràfica: El 27 d’octubre hi ha l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, en resposta a la DIU , amb la majoria absoluta del Senat, i recolzat pel PP, C’s i el PSOE. La intervenció de l’autonomia és total, i tot passa a mans de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, encara que aquesta delega en Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. El president Rajoy convoca eleccions autonòmiques a Catalunya pel 21 de desembre, i declara que en quan hi haja un nou govern català, l’article 155 restarà sense efecte. A més de Puigdemont i d’alguns dels seus Consellers, també se’n van cap a l’exili uns altres líders (Marta Pasqual. Anna Gabriel, etc:), cercant a Europa una justícia que ací els sembla venjativa. El jutge Llarena es fa càrrec de la instrucció de la causa, i ordena presó preventiva per a tots els polítics que no s’han exiliat (Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Forn Forcadell, etc....). El major Trapero es destituït com a cap dels Mossos d’Esquadra, i al mateix temps, també és acusat de sedició. És evident que la raó principal per a que Rajoy abandone el seu immobilisme ha estat la DIU (Declaració Unilateral d’Independència) que va fer Puigdemont el mateix 27 d’octubre, encara que aquesta no va arribar a entrar en vigor, per a quedar-se com a simbòlica, com abans comentava.

Imatge de Google

Però la veritat és que ningú (i encara menys el president Rajoy) s’esperava el que va passar a les eleccions del 21-D. Les candidatures independentistes guanyen les eleccions per majoria, i la que encapçala el president Puigdemont és la majoritària de les tres, encara que C’s ha estat la candidatura més votada de totes les presentades, però, malgrat això, no té capacitat per pactar amb altres grups, si descartem el Club del 155.

Aleshores comença tota una “odissea” parlamentària per tal d’aconseguir formar un govern que acabe amb la suspensió de l’autogovern. Tots els candidats proposats són vetats per la Judicatura (Tribunal Suprem), algun d’ells, com és el cas de Jordi Turull, és empresonat després de presentar la seua candidatura, mentre que el jutge instructor de la causa (Llarena) es va omplint de glòria amb les euroordres que va retirant a mesura que els tribunals europeus li enrojolen la cara per tots els defectes de forma, i sobretot per la desproporció de les acusacions. A tot el món han vist les imatges de l’1 d’octubre, i la violència que manifesten la Fiscalia i el jutge Llarena, no es veu enlloc. Els tribunals d’Alemanya (on ha estat detingut el president Puigdemont), d’Escòcia, de Bélgica, de Dinamarca, etc:, no veuen els delictes dels que sel’s imputa, i per això el jutge prefereix retirar les euroordres per a que no afecten a la causa general que prepara contra l’independentisme.

Imatge de Google

Mentre que passen totes aquestes coses, l’Estat fa valdre la seua “veritat” a tots els mitjans de comunicació estatals, on fan veure que tot ha estat un colp d’Estat, i que l’acusació de rebel·lió pels líders del procés és el que toca, malgrat no trobar enlloc la violència que implica el delicte. També aprofiten per intentar qüestionar el paper de TV3 i de l’Escola catalana, que segons diuen adoctrinen els nens. Ells sí que saben d’adoctrinaments! Com feren al llarg de més de 50 anys, i encara tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia. Ells que encara no han estat capaços de condemnar el règim de Franco.

Imatge de Google

 Al remat, es forma el govern català, presidit per Quim Torra, un home lleial a Puigdemont, a qui no tarden en fer-li una campanya de desprestigi, basant-se en articles, correus, declaracions, etc.. Se li arriba a dir racista, supremacista, xenòfob i no sé quantes barbaritats més, atiats per l’afany de Rivera i Arrimadas en posar tota la merda que poden sobre l’independentisme. A tot açò, Rajoy ha estat substituït al cap del govern espanyol, mitjançant una moció de censura presentada per Pedro Sánchez, que amb el suport de Podem i les seues confluències,, els nacionalistes bascos i els partits catalans, és el nou president.

I mentrestant els partits independentistes van cercant el seu espai electoral, i cadascú posa pel davant llur interès electoralista. Així doncs, resulta que ERC  vol ampliar la base, JuntsXCat la mobilització al carrer (qui ho diria?), i el PDCat no ho sabem ben bé, què és el que vol. La CUP sembla que sí que ho tenen clar, i aposten per dur endavant el mandat de l’1 d’octubre, passe el que passe. A la darrera de les picabaralles, (sobretot amb els dos grups majoritaris del govern català), amb motiu de la restitució dels diputats que són a la presó, va quedar palesa aquesta mala sintonia, i això va fer que es perdés la majoria de la que gaudien al Parlament català. Malgrat tot, hi ha una qüestió que mai han comprès els partits estatals, i és que el procés té la peculiaritat de que és un moviment que ha sortit de la base, des d’on empeny als polítics, que moltes vegades no estan a l’alçada. Vull dir amb això que encara que moltes coses es facen malament, decebent als seus votants, aquests encara continuen amb les seues iniciatives per aconseguir el seu objectiu: L’AUTODETERMINACIÓ.

Imatge de Google

Els darrers dies estem immersos en les negociacions per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha un pacte entre PSOE i Podem, però els calen més vots, i el PP, mitjançant el seu flamant nou líder, que per cert està deixant els seus antecessors (Aznar inclòs) com a autèntics centristes, li retreu a Pedro Sánchez que siga un titella en mans dels populistes i dels colpistes, i fins i tot li ha adjudicat aquest darrer qualificatiu, el que li ha valgut que el president del govern l’haja reprovat severament, desqualificant-lo com a interlocutor, si no canvia les seues formes. La polarització de la política és ben palesa a tots els àmbits de l’Estat, i no tan sols a Catalunya.

Tot sembla indicar que la dreta (sobretot Ciutadans) volen noves eleccions, mentre que els partits independentistes hauran de fer una veritable autocrítica, doncs, els seus votants es poden mamprendre a cansar de tantes mitges veritats (per no qualificar-les de fal·làcies) i anar-se’n cap a posicions més radicals (CUP), o bé integrar-se a les files dels Comuns, que sempre han apostat pel dret a decidir, malgrat no estar a favor de la independència.

Vull acabar aquesta segona entrega amb un comentari una mica xafarder, i és que m’ha sorprès moltíssim que avui mateix, quan estic acabant d’escriure aquesta crònica, estan fent a “cuatro” la pel·lícula “Independence Day”, i que aquesta nit tenen programada al mateix canal la segona part “Independence Day -Contraataque-“... I jo, malpensat de naixement com soc, em pregunte: Estaran de conya? Doncs, la veritat és que no crec massa en les casualitats.


(Continuarà)

***
27/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla


Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"


***

dimecres, 31 d’octubre del 2018

1-N "El negoci de la mort"

Imatge general del cementeri de Godella (Foto meua)

Demà és l'1 de novembre, "Dia de Tots els Sants", i encara que el "Dia dels Difunts" és el dia següent, tothom el celebra com a tal, sobretot perquè és un dia festiu (l'1 de novembre).

Això vol dir, anar a posar flors a les làpides, adecentar-les per a que tothom veja quant volem als nostres difunts. Aquesta societat nostra, ha esdevingut així (almenys de moment), i les aparences és allò que més ens importa.

La mort és un negoci des del mateix moment que esdevé, i això vol dir, com deia el poeta, que quan has nascut comences a morir: Assegurances de decessos, Funeràries, Tanatoris, Cremacions, Enterraments, etc.. Tot val una pasta, i a més a més, els clients mai no s'acaben... Ni tampoc no val dir allò que deia mon pare de deixar el mort enmig de la Plaça de l'Església, i a qui li moleste, ja el traurà... No és així de senzill.

Hi ha les "conviccions" religioses (això sí que és adoctrinament, i no unes altres qüestions que ara no venen al cas), i també hi ha moltes altres coses que les tenim a l'ambient i que les respirem cada dia. De vegades se les anomenen tradicions, i aquestes són molt difícils de trencar.

Està molt bé recordar als absents, però pense que no és gens ètic acomplir el tràmit d'anar una vegada a l'any al cementeri, posar-lis les flors, i... Au!!!

Ja per acabar amb aquestes reflexions, vull dir que jo també m'en recorde dels meus, encara que molts anys no els visite en aquestes dates. Allí estan les seues despulles, el seu tratge (cada vegada més deteriorat), però ja no hi són ells. Ells són als nostres desitgs, als nostres somnis, als nostres pensaments...

I en el meu cas, també en alguns dels meus poemes:

"El record dels absents m'eriçona la pell!" (pàgs. 66 i 83 del meu llibre "L'espill de l'orb.")   


La llàpida del meu germà (Foto meua)


31/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 

dilluns, 22 d’octubre del 2018

"Las bragas", amb el meu cosí Domingo, al Teatre "Círculo" de Benimaclet

Domingo Chinchilla i Maricruz Rodríguez, protagonistes de "Las bragas" 



El passat dissabte, 20 d'octubre, vaig assistir-hi a la representació de l'obra "Las bragas", original de l'autor salmantí Alfonso Zurro, al Teatre "Círculo" de Benimaclet, que per cert, ara estan celebrant el 25è aniversari des de que es va posar en marxa aquest projecte de teatre independent. Aquesta original comèdia fou estrenada l'any 2007, i ara podem gaudir d'una nova visió a càrrec de "La Senda", amb la direcció d'Ana Campos del Alcázar i la interpretació de Maricruz Rodríguez i del meu cosí Domingo Chinchilla. Cal dir que no es tracta de la tòpica "guerra de sexes", i que l'obra va molt més enllà. A la comèdia de Zurro, el surrealisme de les escenes és evident, i mai no saps ben bé si el que estàs veient és la realitat, o la representació onírica del que pensen els personatges.

Tot comença quan Estrella decideix treure els draps bruts del seu matrimoni amb Bernabé, al llarg d'una nit. L'incident que fa desencadenar tota la trama, el pretext d'Estrella és que troba unes bragues roges a la butxaca de l'americana del seu marit. Aleshores mamprenen a sortir totes les frustracions, les quimeres, les intimitats entre els dos, i fins i tot la violència.

Ell és un astrònom que es dedica  a comptar estrelles, subvencionat pels poders públics, mentre que ella és una antiga "tonadillera" que va patir un problema a les cordes vocals, i va passar a dedicar-se a la interpretació, per fer esporàdiques aparicions als anuncis televisius i d'altres actuacions de poca importància ni cap interès artístic. Bernabé col·lecciona ous de diversos indrets del món, i vol demostrar la teoria de que el Cosmos és de forma oval, mentre que Estrella ha fet de Jackie Kennedy el seu objecte de veneració suprema, fins l'extrem d'haver-la canonitzat. Alhora, també li fa confidències a un peixet, a qui considera el fill que Bernabé mai no li ha donat.

L'obra té una durada d'hora i mitja, i està molt ben conduïda per la directora, mentre que els dos protagonistes fan una demostració d'interpretació magistral, amb un control corporal esplèndid, i una dicció clara, que es d'agrair en un text tan complex, farcit de jocs de paraules, refranys i neologismes.

L'escenografia és original i feta amb molta cura, de manera gairebé artesana, donant-li a l'escena una atmosfera irreal, on els llums del sostre, la pissarra del fons on van apareixent els horaris de cadascuna de les seqüències, la taula del centre, i tots els altres elements escènics, endinsen a l'espectador en l'univers oníric de l'obra. També els efectes de so, veu en off, ambientació musical, etc., estan molt aconseguits, sense desmerèixer en cap moment la resta de la funció.

Ja per finalitzar, és molt d'agrair que haja estat tot el mes d'octubre al cartell del Teatre "Círculo" de Benimaclet. És molt recomanable, i els interessats encara teniu aquest cap de setmana per gaudir d'aquesta excepcional representació teatral. Ja sabeu, els propers divendres, dissabte i diumenge, a les 20,30 hores encara teniu l'oportunitat de veure-la.

CLICANT ACÍ  podeu fer les reserves.

No us ho perdeu!!!   

Cartell de l'obra

22/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

*** 

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Excursió al Paratge Natural "La Murta" d'Alzira

Els amics al Monestir (Foto meua)
    El passat diumenge, 14 d'octubre, amb uns quants amics havíem programat una excursió al Paratge Natural Municipal "La Murta", al terme municipal d'Alzira. El pla consistia en anar de pícnic i visitar el parc, que fins ara no coneixíem, almenys de primera mà. Jo vaig quedar amb el meu amic "Pakiu", que aniríem tots dos a trenc d'alba, per tal de fer la ruta fins el Cavall Bernat, i després vindrien la resta del grup (Loli, Xoca, Amparo, Ximo, Isabel i Leticia) amb els que ens trobaríem per fer el picnic a les taules que hi ha habilitades.

    Així ho férem, segons el programa establert, i a les 7,30 hores (encara era de nit) se n'anàrem amb el cotxe del meu amic fins a Alzira, on arribàrem abans de les 8,30 hores. La primera sorpresa va estar en que s'anava a celebrar una carrera popular (mitja marató) que passava pel parc, i que la sortida era  a les 10 del matí, pel que vam pensar que els nostres amics es trobarien amb dificultats per accedir al parc, almenys fins que no es donés per finalitzada la carrera.

    L'oratge era bo, i portàvem l'esmorzar a la motxilla. Així que s'enfilàrem al camí, que per cert estava molt ben senyalitzat, amb cartells indicadors de les distàncies, els temps estimats, etc., que en el nostre cas era de una mica més de 2 hores per fer els 5 quilometres d'ascensió fins a més de 500 metres d'alçada. El camí era ample, encara que en algun moment la pendent i les pedres soltes, ens feien relliscar. Pakiu se'n penedia per no haver agafat dos bastons, dels que té a casa seua dels seus persistents camins de Sant Jaume, que ha fet al llarg dels darrers anys. En un moment de distracció, quan estàvem llegint un dels cartells que ens expliquen la història dels llocs, els cims que veiem, els arbres que ens fan ombra, i tantes altres coses interessants, agafàrem una drecera que no era la que ens duia al cim del Cavall Bernat, i quan se n'adonàrem, s'estàvem dirigint a la Creu del Cardenal, com ens va confirmar un dels nombrosos vianants amb els que ens trobàrem. La ruta era més o menys el mateix en llargària i en alçada, però la dificultat era una mica menor. Aquesta tan sols era "mitja-alta", mentre que la del Cavall Bernat era "molt alta". Potser açò ens va salvar una mica (almenys a mi), perquè quan vam agafar la "senda de cabres" que ens portava fins el cim de la Creu del Cardenal, haig de reconèixer que en algun moment va passar per la meua ment un fugaç rampell d'abandó. Açò que us confesse pense que és normal, doncs, potser aquest ha estat el meu bateig de foc al món del senderisme (soc més de bici), i crec que no ha estat una experiència negativa. Tot el contrari! De ben segur que ho repetiré.

El Cavall Bernat (Foto meua)
La Creu del Cardenal (Foto meua)

    Després d'alguns patiments, i molts motius de joia, sobretot per la flora salvatge (margallons, romers, timó, lledoners, carrasques, pins... etc.), arribàrem a la Creu del Cardenal, quan no hi havia ningú. Les vistes eren sublims, sobretot els pobles on lluïa el sol, encara que de tant en tant, s'enfilaven els núvols entre les muntanyes, i convertien el paisatge en un indret nòrdic. Esmorzàrem al peu de la creu de ferro, i ens férem algunes fotos, per deixar constància i fer front a possibles perplexitats, acompanyats d'alguns joves, que ens encomanaren la seua alegria vital.

El meu amic i jo al cim de la Creu del Cardenal (Foto meua)

    La davallada del cim va estar gairebé més costosa que la pujada, però la vam resoldre amb paciència, sense pressa, que és com hem de fer les coses, almenys nosaltres els jubilats, que ja no estem obligats pels horaris. Encara vam tenir temps per visitar el monestir, l'aqüeducte, el jardí, el pont i la nevera.

    Després ens vam trobar amb els nostres amics (i les nostres dones), i repetírem la visita als llocs més visitables (monestir, aqüeducte, jardí, pont...). L'oratge va mamprendre a posar-se tancat (com diem al poble), i gairebé no ens va donar temps d'anar fins l'aparcament. Una pluja persistent, que segons ho anunciaven els àugurs dels mòbils, hauria de començar a les 14 hores, ens va fer prendre la decisió, per unanimitat, d'anar-se'n cap a casa. A casa del meu amic Ximo, on a les tres en punt de la vesprada vam donar bon compte del pícnic que amb tant de "carinyo" havíem amanit per a l'ocasió.

El monestir (Foto Pakiu)
    La frustració dels amics va estar recompensada pel gaudí que Pakiu i jo vam sentir en coronar el cim. Almenys per a nosaltres...

      I malgrat que semble mentida, arribàrem fins el cim d'aquesta muntanya:

El cim de la Creu del Cardenal des del monestir (Foto meua)

  
16/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla        

***