"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dijous, 22 de novembre del 2018

Presentació del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries"

Invitació a la presentació del llibre
El proper dissabte, 24 de novembre, a les 12 hores tindrà lloc la presentació del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries", a la Biblioteca "Vapor Vell" de Barcelona. La publicació del llibre ha estat una iniciativa de l'ARC, i els beneficis es dedicaran íntegrament a La Marató de TV3, que enguany està dedicada a la "Lluita contra el càncer".

També es faran (de moment) tres presentacions més, que ací us deixe ressenyades:

 BARCELONA. Dissabte, 1 de desembre de 2018, a les 18h., a la Biblioteca Sagrada FamíliaJosep M. Ainaud de Lasarte.
Provença, 480 – Barcelona
***
BADALONA. Dilluns, 10 de desembre de 2018
A 'La Badalonense', carrer de Sant Anastasi, 14. Badalona - Organitzat per Anastàsies Bdn
***
PREMIÀ DE DALT. Dissabte, 15 de desembre de 2018, a les 18h., a la Sala Auditori de Can Figueres.
Riera Sant Pere, 88 Premià de Dalt 
***
 La meua participació ha estat un poema titulat "Trencar bardisses", inspirat en una il·lustració del meu amic Ramon Navarro Bonet. Ací el teniu:

TRENCAR BARDISSES
Inspirat en un quadre de Ramon Navarro Bonet
                                                      
Han creuat el desert com el poble de Déu,
han trobat filisteus que els exploten i els maten,
han fugit de la fam, de la terra polsosa,
Occident va esprémer les seues riqueses,
vagonades d’esclaus, els millors exemplars,
han treballat la terra, han lluitat a la guerra,
amb fam arriben, de Llibertat, i ganes de viure...
El filferro roman amb la pell i la sang
d’aquells homes que es mouen sense pau ni descans,
a embranzides empenyen, intentant escalar
la bardissa de ferro, cada volta més gran,
la memòria fluixeja a les llars confortables
i a les fàbriques nétes dels Estats europeus.
Mai no hem d’oblidar que tots som africans,
ells es juguen la vida per venir amb nosaltres,
molts s’ofeguen al mar, passen penes terribles.
Quan deixarem ja per sempre de tapar-nos els ulls
amb els dits, amb les mans, amb els braços i els ossos?
Canviem el filferro per paraules i gestos!
La bardissa de ferro ha de caure’s a trossos!

***
10/08/2018

Francesc Arnau i Chinchilla


Portada del llibre

***

dissabte, 3 de novembre del 2018

"Micro obert" a la Plaça del Llibre de València

Llegint els meus poemes (Foto: Isabel Català)
Avui dissabte, dia 3 de novembre, a les 12,45 hores, l'AELC havia organitzat una lectura pels socis a "micro obert", dins dels actes de la Plaça del Llibre. Jo em vaig apuntar, i fins a la Plaça de l'Ajuntament de València ens hem dirigit Isabel i jo (en "metro" per suposat), per gaudir de l'acte i llegir els meus darrers poemes.

Vicent Penya era l'encarregat de l'organització de les lectures, i jo he estat el darrer, doncs, ha hagut un malentès, i sembla que m'havien confós amb la Mª Carme Arnau. En primer lloc he llegit el poema "A frec de terra", que va sorgir per les lletres que li vaig fer a les buleries de Josep Aparicio "Apa", que ell va desestimar, i que ha estat publicat al llibre "Ponts d'aigua", amb pintures de Joan Pasqual, que va estar editat per "Pagès editors" a principis d'enguany. A continuació he llegit "Trencar bardisses", un poema que formarà part del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries", que serà presentat el proper 24 de novembre a la "Biblioteca Vapor Vell" de Barcelona. El poema està inspirat en una il·lustració del meu amic Ramon Navarro Bonet, i també tracta com l'anterior del tema dels refugiats. Els beneficis seran la nostra aportació a la Marató de TV3 del 2018, que està dedicada a la lluita contra el càncer. Quan he acabat de recitar-lo, m'ha sortit de l'ànima: "Bé, moltes gràcies! Això és el que hi ha..." A algunes persones li ha arribat el comentari... De fet, m'ho han fet arribar. 

Foto de família (Isabel Català)

En acabar l'acte, i després de la "foto de família", hem anat a dinar a Lizarrán, que és una franquícia de pinxos i plats bascos, però abans encara hem pogut gaudir una mica de la presentació del llibre "El barri de la plata" de Julià Guillamon, que per cert he comprat i he mamprès a llegir. Puc assegurar-vos que és molt bo. 

Presentació del llibre de Julià Guillamon (Foto meua)

Isabel se n'ha anat de compres, amb la meua filla Núria, que també s'ha apuntat al dinar, i a mi encara m'ha donat temps per donar un volt per la ciutat i fer-me un cafè al "Lisboa", mentre per la tele estaven fent un partit de futbol, que no tenia cap interès (almenys per mi).

La Llotja (Foto meua)

El Mercat Central (Foto meua)

I això ha estat tot el que ha donat de sí aquest dissabte.


***
03/XI/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla

divendres, 2 de novembre del 2018

"Un any després...(II)", nou article al "Diari La Veu"

Imatge de Google

Segona entrega sobre l'aniversari d'aquells dies que, ara fa un any, trasbalsaren totes les estructures de l'Estat espanyol:


Un any després... (II)

“Som aquí, tossudament alçats,
proclamant el nom, el temps i el lloc
que ens dol i pertany.”
-LLUÍS LLACH-


Avui és una data important per a la història recent de Catalunya, i la veritat és que el calendari es va quedant curt, de tantes dates importants com les que hi ha al “procés”. Almenys, en aquest mes d’octubre no hi ha cap dia que no siga l’aniversari d’alguna fita important, començant per l’1 d’octubre...

Tal dia com avui, fa un any que el President Puigdemont va declarar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya hores abans amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, per a deixar-la en suspens pocs minuts després. No sabem ben bé què va passar, però alguna cosa li va fer por al President... Després, alguns analistes, i ell mateix, han declarat que tot va estar una greu equivocació, i que l’Estat no es pren seriosament una cosa que no ha estat declarada amb solemnitat (La Independència!).

Imatge de Google

Però, anem a pams!

Tots coneixem què va passar després dels esdeveniments dels que us parlava al primer capítol. Ho resumiré de forma telegràfica: El 27 d’octubre hi ha l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, en resposta a la DIU , amb la majoria absoluta del Senat, i recolzat pel PP, C’s i el PSOE. La intervenció de l’autonomia és total, i tot passa a mans de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, encara que aquesta delega en Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. El president Rajoy convoca eleccions autonòmiques a Catalunya pel 21 de desembre, i declara que en quan hi haja un nou govern català, l’article 155 restarà sense efecte. A més de Puigdemont i d’alguns dels seus Consellers, també se’n van cap a l’exili uns altres líders (Marta Pasqual. Anna Gabriel, etc:), cercant a Europa una justícia que ací els sembla venjativa. El jutge Llarena es fa càrrec de la instrucció de la causa, i ordena presó preventiva per a tots els polítics que no s’han exiliat (Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Forn Forcadell, etc....). El major Trapero es destituït com a cap dels Mossos d’Esquadra, i al mateix temps, també és acusat de sedició. És evident que la raó principal per a que Rajoy abandone el seu immobilisme ha estat la DIU (Declaració Unilateral d’Independència) que va fer Puigdemont el mateix 27 d’octubre, encara que aquesta no va arribar a entrar en vigor, per a quedar-se com a simbòlica, com abans comentava.

Imatge de Google

Però la veritat és que ningú (i encara menys el president Rajoy) s’esperava el que va passar a les eleccions del 21-D. Les candidatures independentistes guanyen les eleccions per majoria, i la que encapçala el president Puigdemont és la majoritària de les tres, encara que C’s ha estat la candidatura més votada de totes les presentades, però, malgrat això, no té capacitat per pactar amb altres grups, si descartem el Club del 155.

Aleshores comença tota una “odissea” parlamentària per tal d’aconseguir formar un govern que acabe amb la suspensió de l’autogovern. Tots els candidats proposats són vetats per la Judicatura (Tribunal Suprem), algun d’ells, com és el cas de Jordi Turull, és empresonat després de presentar la seua candidatura, mentre que el jutge instructor de la causa (Llarena) es va omplint de glòria amb les euroordres que va retirant a mesura que els tribunals europeus li enrojolen la cara per tots els defectes de forma, i sobretot per la desproporció de les acusacions. A tot el món han vist les imatges de l’1 d’octubre, i la violència que manifesten la Fiscalia i el jutge Llarena, no es veu enlloc. Els tribunals d’Alemanya (on ha estat detingut el president Puigdemont), d’Escòcia, de Bélgica, de Dinamarca, etc:, no veuen els delictes dels que sel’s imputa, i per això el jutge prefereix retirar les euroordres per a que no afecten a la causa general que prepara contra l’independentisme.

Imatge de Google

Mentre que passen totes aquestes coses, l’Estat fa valdre la seua “veritat” a tots els mitjans de comunicació estatals, on fan veure que tot ha estat un colp d’Estat, i que l’acusació de rebel·lió pels líders del procés és el que toca, malgrat no trobar enlloc la violència que implica el delicte. També aprofiten per intentar qüestionar el paper de TV3 i de l’Escola catalana, que segons diuen adoctrinen els nens. Ells sí que saben d’adoctrinaments! Com feren al llarg de més de 50 anys, i encara tenen la poca vergonya de voler donar lliçons de democràcia. Ells que encara no han estat capaços de condemnar el règim de Franco.

Imatge de Google

 Al remat, es forma el govern català, presidit per Quim Torra, un home lleial a Puigdemont, a qui no tarden en fer-li una campanya de desprestigi, basant-se en articles, correus, declaracions, etc.. Se li arriba a dir racista, supremacista, xenòfob i no sé quantes barbaritats més, atiats per l’afany de Rivera i Arrimadas en posar tota la merda que poden sobre l’independentisme. A tot açò, Rajoy ha estat substituït al cap del govern espanyol, mitjançant una moció de censura presentada per Pedro Sánchez, que amb el suport de Podem i les seues confluències,, els nacionalistes bascos i els partits catalans, és el nou president.

I mentrestant els partits independentistes van cercant el seu espai electoral, i cadascú posa pel davant llur interès electoralista. Així doncs, resulta que ERC  vol ampliar la base, JuntsXCat la mobilització al carrer (qui ho diria?), i el PDCat no ho sabem ben bé, què és el que vol. La CUP sembla que sí que ho tenen clar, i aposten per dur endavant el mandat de l’1 d’octubre, passe el que passe. A la darrera de les picabaralles, (sobretot amb els dos grups majoritaris del govern català), amb motiu de la restitució dels diputats que són a la presó, va quedar palesa aquesta mala sintonia, i això va fer que es perdés la majoria de la que gaudien al Parlament català. Malgrat tot, hi ha una qüestió que mai han comprès els partits estatals, i és que el procés té la peculiaritat de que és un moviment que ha sortit de la base, des d’on empeny als polítics, que moltes vegades no estan a l’alçada. Vull dir amb això que encara que moltes coses es facen malament, decebent als seus votants, aquests encara continuen amb les seues iniciatives per aconseguir el seu objectiu: L’AUTODETERMINACIÓ.

Imatge de Google

Els darrers dies estem immersos en les negociacions per a l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha un pacte entre PSOE i Podem, però els calen més vots, i el PP, mitjançant el seu flamant nou líder, que per cert està deixant els seus antecessors (Aznar inclòs) com a autèntics centristes, li retreu a Pedro Sánchez que siga un titella en mans dels populistes i dels colpistes, i fins i tot li ha adjudicat aquest darrer qualificatiu, el que li ha valgut que el president del govern l’haja reprovat severament, desqualificant-lo com a interlocutor, si no canvia les seues formes. La polarització de la política és ben palesa a tots els àmbits de l’Estat, i no tan sols a Catalunya.

Tot sembla indicar que la dreta (sobretot Ciutadans) volen noves eleccions, mentre que els partits independentistes hauran de fer una veritable autocrítica, doncs, els seus votants es poden mamprendre a cansar de tantes mitges veritats (per no qualificar-les de fal·làcies) i anar-se’n cap a posicions més radicals (CUP), o bé integrar-se a les files dels Comuns, que sempre han apostat pel dret a decidir, malgrat no estar a favor de la independència.

Vull acabar aquesta segona entrega amb un comentari una mica xafarder, i és que m’ha sorprès moltíssim que avui mateix, quan estic acabant d’escriure aquesta crònica, estan fent a “cuatro” la pel·lícula “Independence Day”, i que aquesta nit tenen programada al mateix canal la segona part “Independence Day -Contraataque-“... I jo, malpensat de naixement com soc, em pregunte: Estaran de conya? Doncs, la veritat és que no crec massa en les casualitats.


(Continuarà)

***
27/X/2.018 

© Francesc Arnau i Chinchilla


Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"


***