 |
| Imatge de Google |
Segona entrega sobre l'aniversari d'aquells dies que, ara fa un any, trasbalsaren totes les estructures de l'Estat espanyol:
Un
any després... (II)
“Som aquí,
tossudament alçats,
proclamant el
nom, el temps i el lloc
que ens dol i
pertany.”
-LLUÍS LLACH-
Avui és una data important per a la història recent de
Catalunya, i la veritat és que el calendari es va quedant curt, de tantes dates
importants com les que hi ha al “procés”. Almenys, en aquest mes d’octubre no
hi ha cap dia que no siga l’aniversari d’alguna fita important, començant per
l’1 d’octubre...
Tal dia com avui, fa un any que el President Puigdemont
va declarar la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), que havia estat
aprovada pel Parlament de Catalunya hores abans amb 70 vots a favor, 10 en
contra i 2 en blanc, per a deixar-la en suspens pocs minuts després. No sabem
ben bé què va passar, però alguna cosa li va fer por al President... Després,
alguns analistes, i ell mateix, han declarat que tot va estar una greu
equivocació, i que l’Estat no es pren seriosament una cosa que no ha estat
declarada amb solemnitat (La Independència!).
 |
| Imatge de Google |
Però, anem a pams!
Tots coneixem què va passar després dels esdeveniments
dels que us parlava al primer capítol. Ho resumiré de forma telegràfica: El 27
d’octubre hi ha l’entrada en vigor de l’article 155 de la Constitució, en
resposta a la DIU , amb la majoria absoluta del Senat, i recolzat pel PP, C’s i
el PSOE. La intervenció de l’autonomia és total, i tot passa a mans de la
vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, encara que aquesta delega en Enric
Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya. El president Rajoy convoca
eleccions autonòmiques a Catalunya pel 21 de desembre, i declara que en quan hi
haja un nou govern català, l’article 155 restarà sense efecte. A més de Puigdemont
i d’alguns dels seus Consellers, també se’n van cap a l’exili uns altres líders
(Marta Pasqual. Anna Gabriel, etc:), cercant a Europa una justícia que ací els
sembla venjativa. El jutge Llarena es fa càrrec de la instrucció de la causa, i
ordena presó preventiva per a tots els polítics que no s’han exiliat
(Junqueras, Romeva, Rull, Turull, Forn Forcadell, etc....). El major Trapero es
destituït com a cap dels Mossos d’Esquadra, i al mateix temps, també és acusat
de sedició. És evident que la raó principal per a que Rajoy abandone el seu
immobilisme ha estat la DIU (Declaració Unilateral d’Independència) que va fer
Puigdemont el mateix 27 d’octubre, encara que aquesta no va arribar a entrar en
vigor, per a quedar-se com a simbòlica, com abans comentava.
 |
| Imatge de Google |
Però la veritat és que ningú (i encara menys el president
Rajoy) s’esperava el que va passar a les eleccions del 21-D. Les candidatures
independentistes guanyen les eleccions per majoria, i la que encapçala el president
Puigdemont és la majoritària de les tres, encara que C’s ha estat la
candidatura més votada de totes les presentades, però, malgrat això, no té
capacitat per pactar amb altres grups, si descartem el Club del 155.
Aleshores comença tota una “odissea” parlamentària per
tal d’aconseguir formar un govern que acabe amb la suspensió de l’autogovern.
Tots els candidats proposats són vetats per la Judicatura (Tribunal Suprem),
algun d’ells, com és el cas de Jordi Turull, és empresonat després de presentar
la seua candidatura, mentre que el jutge instructor de la causa (Llarena) es va
omplint de glòria amb les euroordres que va retirant a mesura que els tribunals
europeus li enrojolen la cara per tots els defectes de forma, i sobretot per la
desproporció de les acusacions. A tot el món han vist les imatges de l’1
d’octubre, i la violència que manifesten la Fiscalia i el jutge Llarena, no es
veu enlloc. Els tribunals d’Alemanya (on ha estat detingut el president
Puigdemont), d’Escòcia, de Bélgica, de Dinamarca, etc:, no veuen els delictes
dels que sel’s imputa, i per això el jutge prefereix retirar les euroordres per
a que no afecten a la causa general que prepara contra l’independentisme.
 |
| Imatge de Google |
Mentre que passen totes aquestes coses, l’Estat fa valdre
la seua “veritat” a tots els mitjans de comunicació estatals, on fan veure que
tot ha estat un colp d’Estat, i que l’acusació de rebel·lió pels líders del
procés és el que toca, malgrat no trobar enlloc la violència que implica el
delicte. També aprofiten per intentar qüestionar el paper de TV3 i de l’Escola
catalana, que segons diuen adoctrinen els nens. Ells sí que saben d’adoctrinaments!
Com feren al llarg de més de 50 anys, i encara tenen la poca vergonya de voler
donar lliçons de democràcia. Ells que encara no han estat capaços de condemnar
el règim de Franco.
 |
| Imatge de Google |
Al remat, es forma
el govern català, presidit per Quim Torra, un home lleial a Puigdemont, a qui
no tarden en fer-li una campanya de desprestigi, basant-se en articles,
correus, declaracions, etc.. Se li arriba a dir racista, supremacista, xenòfob
i no sé quantes barbaritats més, atiats per l’afany de Rivera i Arrimadas en
posar tota la merda que poden sobre l’independentisme. A tot açò, Rajoy ha
estat substituït al cap del govern espanyol, mitjançant una moció de censura
presentada per Pedro Sánchez, que amb el suport de Podem i les seues
confluències,, els nacionalistes bascos i els partits catalans, és el nou
president.
I mentrestant els partits independentistes van cercant el
seu espai electoral, i cadascú posa pel davant llur interès electoralista. Així
doncs, resulta que ERC vol ampliar la
base, JuntsXCat la mobilització al carrer (qui ho diria?), i el PDCat no ho
sabem ben bé, què és el que vol. La CUP sembla que sí que ho tenen clar, i
aposten per dur endavant el mandat de l’1 d’octubre, passe el que passe. A la
darrera de les picabaralles, (sobretot amb els dos grups majoritaris del govern
català), amb motiu de la restitució dels diputats que són a la presó, va quedar
palesa aquesta mala sintonia, i això va fer que es perdés la majoria de la que
gaudien al Parlament català. Malgrat tot, hi ha una qüestió que mai han comprès
els partits estatals, i és que el procés té la peculiaritat de que és un
moviment que ha sortit de la base, des d’on empeny als polítics, que moltes
vegades no estan a l’alçada. Vull dir amb això que encara que moltes coses es facen
malament, decebent als seus votants, aquests encara continuen amb les seues
iniciatives per aconseguir el seu objectiu: L’AUTODETERMINACIÓ.
 |
| Imatge de Google |
Els darrers dies estem immersos en les negociacions per a
l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat. Hi ha un pacte entre PSOE i
Podem, però els calen més vots, i el PP, mitjançant el seu flamant nou líder,
que per cert està deixant els seus antecessors (Aznar inclòs) com a autèntics
centristes, li retreu a Pedro Sánchez que siga un titella en mans dels
populistes i dels colpistes, i fins i tot li ha adjudicat aquest darrer
qualificatiu, el que li ha valgut que el president del govern l’haja reprovat
severament, desqualificant-lo com a interlocutor, si no canvia les seues
formes. La polarització de la política és ben palesa a tots els àmbits de l’Estat,
i no tan sols a Catalunya.
Tot sembla indicar que la dreta (sobretot Ciutadans)
volen noves eleccions, mentre que els partits independentistes hauran de fer
una veritable autocrítica, doncs, els seus votants es poden mamprendre a cansar
de tantes mitges veritats (per no qualificar-les de fal·làcies) i anar-se’n cap
a posicions més radicals (CUP), o bé integrar-se a les files dels Comuns, que
sempre han apostat pel dret a decidir, malgrat no estar a favor de la
independència.
Vull acabar aquesta segona entrega amb un comentari una
mica xafarder, i és que m’ha sorprès moltíssim que avui mateix, quan estic
acabant d’escriure aquesta crònica, estan fent a “cuatro” la pel·lícula
“Independence Day”, i que aquesta nit tenen programada al mateix canal la segona
part “Independence Day -Contraataque-“... I jo, malpensat de naixement com soc,
em pregunte: Estaran de conya? Doncs, la veritat és que no crec massa en les
casualitats.
(Continuarà)
***
27/X/2.018
© Francesc Arnau i Chinchilla
Clicant ací podeu accedir a l'article del "Diari La Veu"
