 |
| Els "cracks" del Barça (Foto del Google) |
En aquest nou article vull donar la meua opinió del món que envolta el futbol, un esport que m'agrada i que he practicat molts anys. Sobretot discrepe amb la manera en que és tractat als mitjans de comunicació, i molt especialment a les cadenes de televisió.
Com sempre, espere que us agrade, i encara que sóc conscient de que molts no estareu d'acord amb el que pense sobre aquest tema, aquesta és la meua opinió:
La
bogeria del futbol
El futbol és
el veritable opi del poble.
Serà una nova
religió?
-KARL MARX?-
Ara que ja s’acaba la temporada de futbol, amb la Lliga,
de la que el Barça ha estat el campió “in extremis”, malgrat que encara ens
resta la “Champions”, “l’Europe League”, la Copa del Rei, i la mare que els va
parir (després de tot açò, haurem de patir l’Eurocopa de seleccions), volia
donar la meua opinió sobre aquest tema del futbol.
És veritat, el futbol és l’opi del poble (almenys d’una
gran majoria). Tot passa a un segon pla si guanya el teu equip, No comprenc com
persones preparades, amb criteris coherents amb les idees que de sempre han
professat, perden tot el seny en quan parlen de futbol. En aquestes converses
no valen raons, i no hi ha cap sentit de la mesura.
La veritat és que no sé a què comparar-ho, però potser és
molt semblant a les guerres tribals d’antuvi. Cadascú estava al seu bàndol,
encara que aleshores no podies triar. Ara, potser pots triar, però els mitjans
de comunicació ja s’encarreguen de posar-te pels ulls què et convé triar... Tot
està mediatitzat i així la suposada llibertat de premsa no és tal com indica el
seu nom. Aquesta popularitat del futbol ha fet que els mitjans de comunicació
(sobretot les cadenes de televisió) hagen trobat un filó per a guanyar més
audiència.
 |
| Final de Champions 2016 (Imatge del Google) |
Els programes semblen ser conduits per autèntics
“hooligans”, i l’objectivitat dels periodistes ha desaparegut per complet. Ja
no parlen de les jugades, de les tàctiques, ni de res que tinga a veure amb
l’esport del futbol (un esport que a mi personalment em sembla preciós, i que
l’he practicat amb fruïció). Ara és més important parlar de la vida íntima dels
cracks, del “marujeo”, i de les bajanades que s’inventen. És tot una còpia del
periodisme que fan en programes com el “Sálvame”, on s’escridassen i s’estiren
del monyo, sense cap educació, i que també s’ha traslladat darrerament als
programes de debat polític. El mateix dóna si estàs veient un programa d’esports,
un debat polític, o un “reality” de la premsa del cor. Els tertulians no es
tallen gens ni mica per defensar els colors d’aquell que paga.
Pense que és lamentable, i que la culpa és de tots els
que veuen aquests programes de merda. Ningú no diu ni pruna, i sembla que
tothom ha acceptat aquesta situació (almenys la gran majoria). Sembla que tots
estan ben pagats sempre que parlen del seu equip, i aquells que protesten ho
fan perquè al seu el deixen de costat, bé siga per que té poca repercussió
mediàtica, o per raons polítiques. Aleshores, tiren foc per la boca, però la
veritat és que no van al moll de l’os. Pense que tots són el mateix:
Uns autèntics rucs!
15/V/2.016
© Francesc Arnau i Chinchilla
***
EL MEU ARTICLE A "LA VEU":
 |
| L'art al futbol, una faceta poc valorada pels mitjans (Foto de Google) |
***
Estic completament d'acord, tot i que toques dos temes, primerament el futbol, jo ja no hi crec, però sí que ho crec en quant a la sublimació, d'alguna manera sublimació de les guerres, els barceloneros i els valencianeros es tiren del monyo i no parlen de la llengua, de la política, de l'economia cada volta més minsa, i així s'evita el pitjor. Pa i Circ dels romans, que ja sabien massa de tot plegat.
ResponEliminaI el segon tema és la banalització del periodisme, jo ja no veig més que els noticiaris de la castellana, la catalana i la valenciana com la "Levante Tv", de tot allò altre me'n fot, no m'agrada com tracten les ideologies com si dels colors d'un bikini es tractara, amb la banalització dels estils. No, no pertanc jo ja a aquest món que ens envaeix, i ara amb l'anglès, si havíem patit la coentor pel castellà, que la gent s'hi passava en quant els entrava una renda de la taronja o de l'arròs a casa seua, ara és l'anglès, i és que hi ha d'haver amos i esclaus i els amos saben triar ben bé als esclaus, als futurs imitadors de la llengua de Jon Doe.
Per a ser uns Jon Doe del muntó.
Vicent