"Sobre el maltractament als animals" (article a "LA VEU")

La tortura no és Art ni és Cultura (Imatge de Google)

En aquest article vull deixar la meua opinió sobre el maltractament als animals.

Ja sé que molta gent apel·la a les tradicions per reivindicar aquestes pràctiques, però pense que cal que canviem els nostres hàbits tan inhumans. Ja és hora!

Sobre el maltractament als animals

“Les ments més profundes de tots els temps

han sentit compassió pels animals.”

-FRIEDRICH NIETZSCHE-

  

Des de fa prou de temps es parla de la violència contra els animals als mitjans de comunicació, i jo voldria deixar la meua opinió al respecte. Una opinió que no vol assentar càtedra, ni tampoc ferir cap sensibilitat, però que pense tinc dret a manifestar.

Els animals són espècies com la nostra, però que han esdevingut, sobretot pel tarannà tan predador dels humans, en un altre esglaó més baix...

Hi ha molta gent que s’aferra a les tradicions, i aleshores és quan jo pregunte: “Quines tradicions?” Esteu parlant de les lluites dels gladiadors contra les feres? Contra ells mateixos, a vida o mort? Les lluites de galls i les de gossos? Els bous? De què collons esteu parlant quan parleu de tradició?

Fa alguns segles els lleons es menjaven els esclaus, i era una tradició ben arrelada, els esclaus lluitaven entre ells per salvar la vida, i tot això era una tradició.

I ara resulta que una d’aquestes “tradicions” ha esdevingut “Fiesta Nacional”. És una festa subvencionada, que no es pot finançar amb els ingressos que genera, que cotitza menys IVA que els llibres, el teatre o el cinema... Per què?

Fer patir els animals no és humà (Imatge de Google)

Jo pregunte per què ens ho tenim que tragar, i la veritat és que no ho sé, però no estic gens d’acord. No cal fer patir els animals amb l’excusa de que és una tradició. Tota aquesta gent que defensa tot açò, que fins i tot són capaços de convocar una manifestació, perquè no es posen al lloc dels animals? Us agradaria molt que us clavaren les banderilles als collons? Home, ja està bé de prendre-li el pèl al personal.

I ja per finalitzar, no em digueu allò de que al que no li agrade que no vaja. Això és el raonament més hipòcrita que he escoltat mai. És la política de l’estruç, amagar el cap sota terra i no passa res... No home, no! El que no està bé cal canviar-ho, siga tradició o la mare que ho ha partit.

29/III/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

***

El món dels caçadors també ens deixa imatges que posen els pèls de punta:

 Aquesta imatge us sembla de persones civilitzades? (Google)

No és molt més civilitzat açò? (Imatge de Google)

 

Acabem amb aquestes pràctiques! (Imatge de Google)

      

***

Ací podeu llegir l'article al Diari digital "LA VEU":

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/6910/sobre-el-maltractament-als-animals

"La cirereta del pastís" (article a "La Veu")

Imatge de Google: (Obama vs. Che Guevara)

En aquesta nova entrega dels meus articles al Diari digital "La Veu", he volgut donar la meua opinió de la visita del president Obama a Cuba que, es mire com es mire, esdevindrà a la Història com a una fita històrica, tant pel seu valor simbòlic, com pel que pot suposar en un futur proper (sobretot pels cubans). 

Ací teniu el meu article, i espere que us agrade:

La cirereta del pastís

“Dos patrias tengo yo: Cuba y la noche.

                                                                                               ¿O son una las dos?...”

“Dos patrias” -José Martí-

La visita que el president Barack Obama ha fet a Cuba romandrà en la Història com una fita inesborrable. Ha estat la primera visita d’un president dels Estats Units a l’illa, des de la revolució del 59, i encara que el president nord-americà Calvin Coolidge, va estar a l’Havana l’any 1928, ho va fer en una Conferència Internacional de Nacions, tanmateix, el president Obama ho fa acompanyat de la seua família, en visita oficial, com va deixar clar fa any i mig, en que ell i Raúl Castro anunciaren al món de manera sorprenent la normalització de les relacions diplomàtiques entre els dos països.

Sembla que el president Obama no li ha demanat a Raúl Castro cap canvi polític, perquè confia en que el començament de les relacions entre les dues nacions serà el motor del canvi, quelcom semblant al que va passar a l’Estat espanyol als anys seixanta. El seu raonament i el deixar el futur canvi polític en mans dels cubans, pense que ha estat molt intel·ligent, i que no es deu, com diuen alguns crítics del seu partit, i també des de l’oposició, a un excés de vanitat i d’afany de protagonisme, (encara que cal recordar que es troben immersos en plena efervescència electoral).

La família Obama aterrant a l'Havana (Imatge del Google) 

Per la seua part, haurà d’acabar definitivament amb el bloqueig del seu país als cubans, un embargament comercial que ja ha començat a alçar-se de manera molt subtil, i que s’ha demostrar un autèntic fracàs com a mesura política per fer caure el règim castrista, al llarg de més de cinquanta anys. La decisió correspon al Congrés dels Estats Units que, malgrat estar dominat pel Partit Republicà, tot fa pensar que no tardarà massa temps en produir-se.

El poble cubà assisteix amb esperança a l’apropament dels dos governs, i espera que tinga una repercussió en les seues economies, maltractades tots aquests darrers anys, sobretot després de la caiguda de la URSS, que havia estat el seu aliat fidel. També corre el perill de caure en el capitalisme més salvatge, com va passar precisament en aquells països de l’Est d’Europa. Esperem que els cubans siguen més prudents i que tinguen molta sort en la nova etapa, que falta els va a fer, amb tots els voltors i taurons que intentaran treure’n profit de la situació.

Sembla que aquesta visita ha estat la cirereta del pastís, ara que finalitza la seua estada a la Casa Blanca. Al gener de l’any vinent, entrarà un nou mandatari (esperem que no siga Trump), i de ben segur que tothom recordarà aquesta fita històrica aconseguida per la seua empenta personal. El president Obama no ha volgut fer-se la foto amb Fidel. Ha preferit posar amb la silueta del Che Guevara. També hagués estat la cirereta al final de la llarga vida del revolucionari cubà, però així s’ha convertit en un gra en el cul del vell barbut.  

22/III/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla

Raúl Castro i Obama a l'Havana (Imatge del Google)

I ací podeu llegir l'article al diari:

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/6860/la-cirereta-del-pastis

***

"La corrupció dels impunes" (nou article a La Veu)

Imatge de Google

He lliurat el meu segon article al Diari digital "La Veu", en aquest cas arran de les declaracions de l'ex-alcaldessa de València, i actual senadora Rita Barberà.

Ací el teniu: 

La corrupció dels impunes

"Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda."

 "Porrera"(Lluís Llach/Miquel Martí i Pol)

Avui de matí he estat escoltant a la ràdio (a casa no posem la televisió fins l’hora de dinar), la compareixença de Rita Barberà, l’alcaldessa de València al llarg de més de dues dècades, i ara mateix, senadora per designació autonòmica (això hauríem de revisar-ho).

La veritat és que no donava crèdit a tot el que estava escoltant, tanta és la poca vergonya de tots aquests personatges que han estat tants i tants anys administrant els nostres diners, i que es pensen que tenien dret a fer i desfer, sense haver de rendir comptes a ningú de nosaltres.

Gràcies a que l’escriptor Juan José Millás estava a la ràdio, comentant les declaracions de l’ex-alcaldessa de València.  Aleshores, he pensat que no sóc cap paranoic, ni res per l’estil, doncs, ell ha manifestat que tothom hauríem de sentir-nos indignats per les seues afirmacions (així em sentia jo), en les que sembla que ella és totalment impune, que tots els altres són els roïns (els partits de l’oposició, que ves per on... ara són els que manen).

Segurament, encara li sembla poca cosa tots els casos que apunten clarament al seu partit (el Partit Popular), al seu finançament il·legal, basat en tot el més mesquí del tarannà humà (tràfic d’influències, prevaricació, comissions il·legals, amiguisme, etc.), i estic referint-me a casos tan flagrants, com ara el Cas Gürtel, el Cas Nóos, el Cas Imelsa, així com l’Operació Taula, de rabiosa actualitat, per no parlar de la Púnica, encara que aquesta afecta més al PP madrileny.

Doncs, ella encara s’atreveix a engegar el ventilador i escampar tota la merda, dient que els altres tenen una biga a l’ull i tanmateix critiquen la palleta al seu... Paraules de l’Evangeli (com no? Són tan “beatos”!), com  el mateix Francisco Camps, que ben aviat també haurà de rendir comptes, mentre va presentant tesis doctorals per solucionar el problema de la governabilitat de l’Estat sota les benediccions de l’Arquebisbe de València, aquell que de tant en tant proclama algun acte de fe per a defensar la unitat d’Espanya, la conversió dels infidels, o la salvació dels blasfems...

I a tot açò, ella havia convocat la roda de premsa perquè havia acceptat declarar davant del jutge del Cas Imelsa, però no ha deixat clar com, quan, ni en quines condicions ho farà.

El que sí que ha deixat ben clar és que no pensa en dimitir...

Faltaria més!    

  

15/III/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla 

Imatge de Google

I ací el podeu llegir al diari:

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/6804/la-corrupcio-dels-impunes

***

Col·laboració al Diari Digital "LA VEU"

La vergonya d'Europa (Imatge del Google)

Acabe de mamprendre una nova activitat que espere siga un nou revulsiu per a la meua creativitat al món de les lletres. Es tracta de fer articles d'opinió de tota mena, des de la política internacional, la de l'Estat, la nostra, la Cultura, etc... La veritat és que després de veure i escoltar els tertulians dels programes de televisió, pense que qualsevol de nosaltres pot dir la seua, i aquest és el meu propòsit. 

No vull assentar càtedra, però m'agrada molt raonar les coses, i per això, a tots aquells que llegiu els meus articles i tingueu alguna qüestió que comentar-me, ja ho sabeu... Comenteu-me'ls!

Bé, ací teniu l'article amb el que he mamprès aquesta nova aventura, i espere que us agrade:

L’Europa m’aborrona...

"Oh vella, oh trista Europa!"

Coral romput (Vicent Andrés Estellés)

Jo vaig creure per prou de temps en l’Europa com a Estat. Ho teníem ben fàcil ací als nostres territoris; substituir Espanya per Europa i... Endavant!

Després va venir el desencís, quan tots ens adonàrem de que aquella Europa era només una mena de “trust” dels mercaders, on manen els poderosos i els mafiosos, com han demostrat en tantes i tantes ocasions, com ara, en el cas de Grècia, a la que van fer que s’agenollés i no li van trencar les cames, perquè va tornar al “bon camí”, però que estic ben segur que no hagueren dubtat ni el més mínim, per a que no prosperés el mal exemple entre els altres socis. Aleshores, han aconseguit que aquest sentiment es potencie, almenys en el que a mi em pertoca.

La darrera ha estat la crisi dels refugiats de Síria i de la resta del Pròxim Orient, una zona convulsa, que ha trasbalsat tot el que, ni aquells més escèptics, podrien haver esperat.

Tancament de fronteres, milers de refugiats a Idomeni en un camp entre Grècia i Macedònia, que recorda aquells temps que tots hem vist en blanc i negre, i el que és més greu, la deportació acordada per la Comissió Europea, que vulnera la Convenció de Ginebra (segons ACNUR).

Mentrimentres, tots mirem cap a l’altre costat, com si la cosa no ens importés. L’Estat espanyol ha acollit 18 refugiats des de la crisi. Sí, no és un errada! De la ridícula quota que li va correspondre, tan sols ha acollit a 18 persones (crec que dos d’ells ja estan identificats, amb tot el que es va dir de l’entrenador al que aquella periodista li va posar “la trabanqueta”). 

Vergonya d’Europa!!!

Vergonya d’europeus!!!

M’aborrone cada dia en veure les imatges dels camps de refugiats, sense cap condició humana, passant fred i privacions, amb el fang fins els genolls, criatures, dones prenyades, malalts...

Maltractats pels policies, estafats per les màfies, agredits, vilipendiats, humiliats, com en aquelles imatges de la 2ª Guerra Mundial dels camps de concentració, de les columnes de deportats, dels trens de la mort...

Què els hi direm als nostres néts?    

11/III/2.016 

© Francesc Arnau i Chinchilla 

Què pensen els nostres representants polítics? (Imatge del Google)

I ací el podeu llegir al diari:

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/blog/6758/leuropa-maborrona

Per cert, aquest és el meu perfil:

http://opinions.laveupv.com/francesc-arnau/perfil 

Actuació de Josep Aparicio "Apa" al Teatre "Capitolio" de Godella

Foto: web de l'Ajuntament de Godella

      El passat divendres, 4 de març, vaig assistir al concert que va oferir el nostre artista  Josep Aparicio "Apa", del que m'enorgullesc de ser amic (sense anar més lluny, fa pocs dies férem un esmorzar amb ell, els meus amics i jo, on menjàrem, beguérem i cantàrem a la gana...). El recital comptava també amb l'estrena del documental "Sempre Al Tall" del Sergi Pitarch, que es va fer amb motiu de l'acomiadament del grup dels escenaris. 

Foto: web de l'Ajuntament de Godella

      Primer va eixir "Pepito" (com el coneixem "natros"), amb els seus acompanyants de sempre (Ricardo Esteve, Jesús Gimeno, i Eduard Navarro), i ens va oferir quatre cançons, per a donar pas al documental. Un documental molt interessant, que destaca la importància d'Al Tall com a recuperació del folk valencià, i també de la repercussió entre la gent jove, que continua amb les influències als creadors més actuals. També es destaca la vessant reivindicativa del grup, de les lletres, de les músiques, i del seu missatge de recuperació de la nostra identitat com a poble. També hi ha moltes aportacions de persones que han volgut dir la seua sobre Al Tall, així com les filmacions dels darrers recitals on es van anar acomiadant de tots. Ací teniu un d'ells (a destacar el minut 1:03:20... Tot un himne!!!):

      Després del documental, que va durar gairebé una hora, va continuar l'actuació d'Apa, que ens va oferir algunes de les cançons que formaran part del seu nou disc, que publicarà (si no passa res) a l'octubre o novembre proper. Destacaria dues cançons de l'Ovidi Montllor ("M'aclame a tu" i "Homenatge a Teresa"), "Els Serrans" de Paco Muñoz, i també una versió del poema de l'Estellés ("Ací em pariren i ací estic"), que pense és la primera que es fa com a cançó. De les seues cançons de sempre, "Caterineta", amb lletra de Salvat-Papasseit, "Nit de lluna plena", i sobretot "Malaguenya", dedicada a la senyora Victòria, la seua mare, que, com diu la meua amiga Letícia, sempre ens fa plorar:

      I això fou tot. Voldria dir que considere que ha estat tot un encert la programació d'aquest "Cicle de Música Folk en valencià", que encara continua, i que esperem, com va dir el mateix "Pepito", que no es quede en una provatura, i que el puguem gaudir els anys vinents.

Cartell del Cicle de Música Folk en valencià

***