 |
| Imatges de Google: Fotograma de la pel·lícula "Casablanca" |
En aquesta ocasió, vull donar a conèixer un relat que ja té uns quants anys. Concretament, és de l'any 2006, i és dels primers que vaig publicar al web "relatsencatala", i tan sols un comentari; La Literatura no pot permetre's el luxe de perdre el mateix dia dos escriptors tan grans com el Günter Grass i l'Eduardo Galeano. Dos escriptors que admire com a artistes i com a persones...
Després el vaig lliurar al Ramon Villaplana, que el va editar al seu programa "Uno cualquiera" de Ràdio Godella. Ací puc posar l'arxiu amb la seua veu, encara que al programa estava molt més acabat (amb música, efectes especials, etc.). Però pense que així és més autèntic, sense trampes ni cartró, com els blues dels músics ambulants.
Ací teniu una versió més llarga del relat:
CASABLANCA
I
Quan aquell home li va mostrar la foto,
aquella música de piano, que tantes vegades havia escoltat i vist interpretar a
aquell negre, va omplir el seu esperit. Era ella! Ella, amb la que tantes
vegades havia somniat. De fet, ella era la causa principal de que l’agència
dugués el nom d’aquella ciutat del Marroc, encara que ell li contava, a tot
aquell que volgués escoltar-lo, la seua fascinació per Humphrey Bogart. Com
quedava d’ullprès amb aquelles interpretacions de detectiu, i la seua intenció
primera d’anomenar l’empresa “El Falcó Maltès”, encara que després havia
canviat d’opinió perquè “Casablanca” era més comercial. Només eren veritats a
mitges, doncs, en un principi així havia estat però, quan va veure aquella
deessa nòrdica amb cara d’àngel, i aquells ulls clars que albirava blaus, es va
fondre com un gelat al forn.
Quan es va recobrar de l’impacte, adoptà un
posat d’home de món, coneixedor d’aquells assumptes tan lletjos, que l’home li
havia anat revelant fil per randa. Aleshores li va dir que ell mateix, Bertomeu
Gil-Bonet, director i principal accionista de l’Agència de Detectius
Casablanca, es faria càrrec del cas.
II
Els espills mai no havien estat els seus
amics, però ara, aquell que embolcallava tot el pilar de la cafeteria, li
mostrava, com en un fotograma, la imatge d’ella. Era molt més del que havia
imaginat, amb aquell rostre de porcellana de perfecció suprema, i amb aquells
ulls d’un blau, com si s’hagués caigut una esberla de cel a dintre seu.
La tècnica de llegir els llavis era la més
adient, quan no era possible la instal·lació de micròfons, com ara en aquella
cafeteria del centre on es trobava. El seu olfacte de detectiu expert li havia
dit des d’un principi, que aquell cas era ben fàcil de resoldre. La dona, que
s’havia tornat invisible pel seu marit, s’havia matriculat en un gimnàs
d’aquells que s’havien posat de moda, per mantenir-se en forma. En poc de
temps, s’havia enrotllat amb un dels monitors, un xicot prou més jove que ella.
Ara xerraven de les seus coses en aquella cafeteria de moda, mentre que Bertomeu
aguaitava amagat darrere del gin-tònic de Bombay Saphire amb copa de baló que
s’havia demanat.
Però, no s’ho podia creure. Ella li preguntava al
xicot si ja s’havia cansat. Que perquè la deixava. Si havia conegut una altra
de més jove. Mentre, les llàgrimes li anaven brollant del fons del pou
d’aquells ulls de nina. De sobte, el jove es va alçar, va pagar el compte al
cambrer, i se’n va anar sense acomiadar-se, alhora que ella es torcava les
galtes amb un mocador blanc i petit, que feia tremolar com una papallona.
Bertomeu no ho va dubtar. Es va dirigir a la
taula on estava aquella dona i, adoptant la veu i el gest del seu heroi de
sempre, li va dir: “No plores preciosa, doncs sempre ens quedarà París.” Ella
no va entendre res, però allò va ésser el principi d’una relació que, a hores
d’ara, quan ha passat molt de temps, encara no ha començat a entebeir-se.
23/XI/2.006
© Francesc Arnau i Chinchilla
 |
| Un altre fotograma de la pel·lícula |
Un xicotet relat amb final feliç, molt bo i, és que sempre ens cal un clau per a llevar un altre clau.
ResponEliminaVicent