"Nous poemes, nou llibre, nou blog...
Després de 5 anys, cal renovar-se, canviar de pell, com fan les serps.
Espere que gaudiu amb les noves llunes que he anat inventant al llarg d'aquests anys, després de l'experiència de l'espill."

Francesc Arnau i Chinchilla

dimarts, 28 d’abril del 2015

II Concurs de Microrelats "Sergio Beser"


Foto meua: Els premiats amb els membres de la taula 
      El passat dissabte, 25 d’abril, dia emblemàtic i reivindicatiu pel País Valencià, amb els meus amics Ximo Pont i Amparo Tortajada, ens dirigírem cap a Morella. El motiu era el lliurament del II Concurs de Microrelats “Sergio Beser”, on la filla dels meus amics, Elisa Pont Tortajada, havia estat guardonada amb el tercer premi. Com ella es troba a França, i jo també havia participat amb un relat, vaig decidir acompanyar-los, doncs, en certa manera havia estat el principal instigador de la participació d’Elisa.

      Eixírem del poble a les 17,30 hores, i després d’una xicoteta parada per estirar les cames i fer-nos un cafè, arribàrem a la capital dels Ports amb vint minuts d’antelació. L’acte estava programat al Saló gòtic de l’Ajuntament (un edifici esplèndid amb una interessant i funcional restauració). Al Coll d’Ares ens va sorprendre una tronada de les que solen haver-hi per aquelles contrades. No podia caure més aigua. Gràcies que a Morella ens va respectar l’oratge.


Foto meua: Llegint el relat d'Elisa

      L’acte va mamprendre amb una miqueta de retràs, perquè esperaven un dels premiats. Només arribar, els pares d’Elisa es posaren en contacte amb la presentadora de l’acte, i li digueren que jo m’encarregaria de llegir el relat. Els organitzadors havien editat una publicació amb una selecció dels relats presentats, on també van incloure el meu. També vull destacar la qualitat del jurat, presidit per Josep Martí i Gómez, Premi Nacional de Periodisme 2008, i col·laborador del diari “La Vanguardia” i de la Cadena SER al llarg de molts anys. També va col·laborar al setmanari satíric “Por favor”, i la veritat és que el personatge no deixa indiferent a ningú. També estaven entre els membres del jurat, l’escriptora Rosa Regàs, i el també escriptor Lluís Meseguer, que és acadèmic de l’AVL.

Foto meua: La taula presidencial de l'acte, amb alguns membres del jurat i l'alcalde
                                                    
      Es llegiren els relats guardonats (ací us deixe el d’Elisa), i després parlaren els membres de la taula, entre els que també es trobava l’alcalde de Morella. Ens van regalar un grapat de llibres, i el més important és que el lliurament no es va fer gens avorrit ni pesat. També estava present la TV local, i d’altres mitjans de comunicació.

LA EXTRAÑEZA DEL RECUENTRO

De tanto en tanto, la tierra produce un sabio, rezaba la lápida mugrienta de este desconocido, a la que el tiempo y la vida misma habían desgastado hasta borrar su nombre y sus apellidos; apenas quedaba escrita esta frase, también roída por las inclemencias de la intemperie y del abuso. El silencio sumía al lugar en una soledad aterradora, desprovista de cualquier signo humano, a excepción de nuestro protagonista que, pese a la lluvia incesante, continuaba impertérrito ante la tumba, puede que vacía después de tantos años, sumido en esa añoranza cruel del que se ve abocado al exilio, deseando que también a él lo recordasen así. No obstante, y pese a sus esfuerzos incansables, sabía que jamás nadie le tendría en tan alta estima, en tan alta consideración. Apoyado sobre su bastón, ya cansado, miraba aquellas palabras mientras se convencía de que sus escritos, cuando muriese, desaparecerían con él.

De tanto en tanto, la tierra produce más de un sabio, escribieron en su lápida años más tarde. Se escuchó, llegado desde ninguna parte, un suspiro de satisfacción.
ELISA PONT TORTAJADA


      Entre els parlaments dels components de la taula, vull destacar el del president del jurat, que va manifestar que s’havia detectat una davallada de participació a les categories dels més joves, en relació a l’any passat. Una dada important, encara que negativa, però que entra dins del context de la societat actual, on la lectura (i per tant la creació literària) no és una de les activitats més populars.

       La notícia als mitjans:

      Una vegada finalitzat l’acte, vam fer una breu passejada pel carrer principal, i sopàrem (ben sopats) al Mesó del Pastor, que coneixíem pel nostre amic Felip Deusdad de Vilafranca, d’aquells temps en que anàvem a les trobades gastronòmiques que feien, dintre de la Mancomunitat dels Ports. Fa tants anys...

      I res més, ens tornàrem cap a casa (passant per Sant Mateu),i arribàrem a la una i mitja de la matinada.

       Una jornada literària memorable!  Per tornar a repetir quan siga...

 ***

Godella (l’Horta), 27 d’abril del 2.015

Francesc Arnau i Chinchilla

diumenge, 19 d’abril del 2015

Homenatge al Taller d'Història Local de Godella


Foto premsa Godella: El conjunt "La Douche" en acció

         El divendres passat, 17 d'abril, va tenir lloc al CEIP Cervantes de Godella un sopar amb el que, la Coordinadora de l'Horta-Nord de la Federació d'Escoles en Valencià, lliuraren el guardó a l'entitat destacada del nostre poble en la defensa de la cultura, la recuperació històrica i la fidelitat a la nostra llengua, com es fa cada any als pobles on es celebren les tradicionals Trobades de les Escoles en Valencià. A més a més, aquest sopar encetava el programa de les Trobades, que enguany tornen a Godella, després de dotze anys. Abans ja s'havia inaugurat al Centre Cultural "Xicranda", l'exposició sobre Carles Salvador amb el títol "Ensenyar valencià en temps difícils", de fortes reminiscències televisives, on també es va poder contemplar una mostra dels cartells de les Trobades.

Foto premsa Godella: El President del THLG rep el guardó
El sopar va mamprendre a les 21,30 hores, i va comptar amb l'assistència dels representants de les escoles participants, entitats col·laboradores, autoritats locals, i una ben nodrida representació del Taller d'Història, del que sóc soci i col·laborador actiu. El meu treball consisteix en administrar el web de l'entitat, que ha estat renovada recentment.

Foto premsa Godella: Raonant amb el Jordi i el Ricard
         Com per sort sol ocórrer en aquestes ocasions, vaig gaudir d'una bona conversa sobre temes literaris amb el Jordi V. Durà, membre de la directiva del THLG, i també amb el Ricard Fontana, que van seure al meu costat, i també aprofitàrem per rememorar aquells temps de la nostra joventut (sobretot amb el Jordi), però sense perdre tampoc el pols a l'actualitat política.

Foto meua: Amb el meu amic "pakiu" i el Jordi

         L'acte del lliurament del guardó (un dibuix d'Andreu Alfaro) va estar força emotiu, amb parlaments del presentador de l'acte, Joan Cardo, el President de la Coordinadora de l'Horta-Nord, Àngel Martin, el President del Taller d'Història, Josep Vicent López, i el també President d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, que va tancar l'alcaldessa de Godella, Eva Sanchis, agraïnt les col·laboracions de totes les entitats i també dels particulars, per a que les Trobades siguen tot un èxit de públic i de participació. La vetllada va concloure amb l'actuació de "La Douche", una dutxa de plaer (com el seu nom indicava), amb blues, rock i pop amb arrels poètiques del nostre territori.

Foto meua: El "presi" atenent els mitjans de comunicació... (així qualsevol!)
         I açò no ha fet més que començar. Ací teniu la programació de les Trobades:


dijous, 16 d’abril del 2015

Les meues proses IV: ("Casablanca")


Imatges de Google: Fotograma de la pel·lícula "Casablanca"

      En aquesta ocasió, vull donar a conèixer un relat que ja té uns quants anys. Concretament, és de l'any 2006, i és dels primers que vaig publicar al web "relatsencatala", i tan sols un comentari; La Literatura no pot permetre's el luxe de perdre el mateix dia dos escriptors tan grans com el Günter Grass i l'Eduardo Galeano. Dos escriptors que admire com a artistes i com a persones...


      Després el vaig lliurar al Ramon Villaplana, que el va editar al seu programa "Uno cualquiera" de Ràdio Godella. Ací puc posar l'arxiu amb la seua veu, encara que al programa estava molt més acabat (amb música, efectes especials, etc.). Però pense que així és més autèntic, sense trampes ni cartró, com els blues dels músics ambulants.


        Ací teniu una versió més llarga del relat:

CASABLANCA

I

Quan aquell home li va mostrar la foto, aquella música de piano, que tantes vegades havia escoltat i vist interpretar a aquell negre, va omplir el seu esperit. Era ella! Ella, amb la que tantes vegades havia somniat. De fet, ella era la causa principal de que l’agència dugués el nom d’aquella ciutat del Marroc, encara que ell li contava, a tot aquell que volgués escoltar-lo, la seua fascinació per Humphrey Bogart. Com quedava d’ullprès amb aquelles interpretacions de detectiu, i la seua intenció primera d’anomenar l’empresa “El Falcó Maltès”, encara que després havia canviat d’opinió perquè “Casablanca” era més comercial. Només eren veritats a mitges, doncs, en un principi així havia estat però, quan va veure aquella deessa nòrdica amb cara d’àngel, i aquells ulls clars que albirava blaus, es va fondre com un gelat al forn.      

Quan es va recobrar de l’impacte, adoptà un posat d’home de món, coneixedor d’aquells assumptes tan lletjos, que l’home li havia anat revelant fil per randa. Aleshores li va dir que ell mateix, Bertomeu Gil-Bonet, director i principal accionista de l’Agència de Detectius Casablanca, es faria càrrec del cas.

II

Els espills mai no havien estat els seus amics, però ara, aquell que embolcallava tot el pilar de la cafeteria, li mostrava, com en un fotograma, la imatge d’ella. Era molt més del que havia imaginat, amb aquell rostre de porcellana de perfecció suprema, i amb aquells ulls d’un blau, com si s’hagués caigut una esberla de cel a dintre seu.

La tècnica de llegir els llavis era la més adient, quan no era possible la instal·lació de micròfons, com ara en aquella cafeteria del centre on es trobava. El seu olfacte de detectiu expert li havia dit des d’un principi, que aquell cas era ben fàcil de resoldre. La dona, que s’havia tornat invisible pel seu marit, s’havia matriculat en un gimnàs d’aquells que s’havien posat de moda, per mantenir-se en forma. En poc de temps, s’havia enrotllat amb un dels monitors, un xicot prou més jove que ella. Ara xerraven de les seus coses en aquella cafeteria de moda, mentre que Bertomeu aguaitava amagat darrere del gin-tònic de Bombay Saphire amb copa de baló que s’havia demanat.

Però, no s’ho podia creure. Ella li preguntava al xicot si ja s’havia cansat. Que perquè la deixava. Si havia conegut una altra de més jove. Mentre, les llàgrimes li anaven brollant del fons del pou d’aquells ulls de nina. De sobte, el jove es va alçar, va pagar el compte al cambrer, i se’n va anar sense acomiadar-se, alhora que ella es torcava les galtes amb un mocador blanc i petit, que feia tremolar com una papallona.

Bertomeu no ho va dubtar. Es va dirigir a la taula on estava aquella dona i, adoptant la veu i el gest del seu heroi de sempre, li va dir: “No plores preciosa, doncs sempre ens quedarà París.” Ella no va entendre res, però allò va ésser el principi d’una relació que, a hores d’ara, quan ha passat molt de temps, encara no ha començat a entebeir-se.      


23/XI/2.006 


© 
Francesc Arnau i Chinchilla


Un altre fotograma de la pel·lícula
***

dilluns, 6 d’abril del 2015

Les meues proses III: ("El signe de Morfeu")


Imatge del Google: Atemptat del 11M a Madrid
      Continuant amb les meus proses, que no han estat massa reconegudes, avui us recorde aquella que vaig fer sobre els atemptats de l'11-M a Madrid. El relat va estar presentat al Concurs de Microrelats "ARC a la ràdio", amb el tema dels pecats capitals, i tractava sobre el de la peresa:

EL SIGNE DE MORFEU

      Quan va escoltar el brunzir del despertador, va ser habitat completament per una profunda mandra que no el deixava ni moure’s. Va apagar aquell soroll tan odiós, i es va donar mitja volta. El seu cos no estava per a fer cap esforç, i abans de tornar a endormiscar-se, va pensar en un rampell que aniria al seu metge per a que li lliurés un justificant, al·legant un còlic, o qualsevulla altra malaltia imaginària.


      La darrera nit, quan ja se n'anava a dormir, li havien trucat els seus amics per convidar-lo a unes birres. El David no s’ho va rumiar massa, malgrat que a l’endemà hauria de matinejar. Era dimecres, i a les 8 del matí començava la seua jornada al magatzem on treballava des de feia alguns mesos. 



      Després de moltes cerveses i també algun canut, que va pagar el Dani, que celebrava el seu aniversari, se’n va anar rebentat al llit. Ja eren les tres de la matinada tocades, i el David hauria de llevar-se abans de set, doncs, agafava el tren de rodalies de les 7,30 a l’estació del barri per arribar abans de vuit a la feina. Li agradava força fer aquest trajecte, on sempre seia al costat de la Sonia, una xicona molt simpàtica que anava a treballar a una residència de gent gran, on feia de recepcionista. Hi havia bona química entre ells, i el David ja feia uns quants dies que pensava proposar-li alguna eixida pel cap de setmana a alguna discoteca de moda.



      Quan es va despertar per fi a les onze del matí, amb la idea de dirigir-se a l’ambulatori, es va assabentar de tot el que havia passat al noticiari de la SER. En els dies següents li confirmaren que una de les motxilles es trobava a pocs metres del seient que sempre compartia amb la Sonia.



      Ell sempre havia escoltat dels llavis de sa mare aquella dita castellana: “A quien madruga, Dios le ayuda.” Tanmateix, gràcies a la seua mandra d'aquell fatídic 11 de març, va salvar la seua vida. Ara sempre li diu a tothom que vol escoltar-lo, que els refranys no són una ciència exacta, i que ell va néixer sota el signe de Morfeu.

***

Godella, 12 de gener del 2013

dijous, 2 d’abril del 2015

Publicació del Nº 26 de la Revista "Lo Càntich"


Portada de la revista


      S'acaba de publicar el nº 26 de la revista "Lo Càntich", en la que col·labore des dels primers números. En aquesta he participat amb el "Prefaci" del meu proper llibre "NOVES LLUNES", però en unes altres ocasions he estat un col·laborador assidu, amb la meua secció "Al Sud del Gran Riu", de la que vaig fer unes quantes cròniques, i encara espere fer-ne moltes més...  

     Ací podeu accedir a llegir-la:


     Abans teníem altres opcions, però ara tan sols tenim:



***

© Francesc Arnau i Chinchilla